D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
La merla de pit blanc és un ocell propi dels boscos subalpins pirinencs, distribuït especialment pels Pirineus axials i pels boscos de les serres interiors dels Prepirineus, on es localitza el límit meridional de la seva àrea de nidificació.
A l’hivern abandonen majoritàriament els territoris de cria, i resta només una població molt minsa, com la documentada a la Catalunya Nord. A aquest flux de la població nadiua cal afegir l’arribada dels efectius ultrapirinencs forans. S’han diferenciat tres subspècies europees de merla de pit blanc, dues de les quals es presenten als Països Catalans en el decurs de l’any. Turdus torquatus torquatus nia a les illes Britàniques i a l’W d’Escandinàvia i migra per la península Ibèrica, on també hiverna. La subspècie T. torquatus alpestris, a la qual correspon la nostra població, és pròpia de les altes serralades del centre i el S d’Europa; una bona part d’aquesta població és migradora presahariana i hiverna al NW d’Àfrica.
Tot i que la migració d’aquest túrdid és precoç i ràpida, s’han registrat als Països Catalans dades referides al pas d’ambdues subspècies. Es coneixen 15 recuperacions d’ocells anellats a llurs àrees de cria: cinc han estat efectuades a comarques litorals; una als Pirineus; una a la Catalunya humida; quatre a comarques interiors del País Valencià; i cinc a les Balears, concretament quatre a Mallorca i una a Eivissa. Les dades del litoral corresponen majoritàriament a la raça anglesa, la qual no ha estat registrada fins al moment a les Illes; un exemplar capturat a Sóller l’octubre, havia estat anellat al Col de Golèze, a l’Alta Savoia.
Àrea de nidificació de la merla de pit blanc (Turdus torquatus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’octubre és el mes amb més observacions de migradors a Catalunya; el pas és conegut a les comarques muntanyenques (cas de la serra de Prades), però també a les litorals. Al delta de l’Ebre (on s’han anellat dos exemplars el 06.10.76 i el 06.10.78) i les comarques properes, la seva presència és considerada com a indicadora de la imminent arribada d’altres tords.
Llevat d’alguna dada d’hivernants accidentals a Catalunya (cas del Vallès Occidental) i a les Balears, la regió d’hivernada més important de la península és la que s’estén a les serres de Gúdar i Javalambre. Per aquest motiu, hom coneix la hivernada als estreps d’aquests relleus, a les comarques septentrionals i centrals del País Valencià. Al migjorn valencià només hi ha dades esporàdiques l’octubre i el febrer. A les Illes, a causa, en part, de la gran afecció a la caça de tords, es disposa de dades que reporten presències tardorenques regulars a Mallorca, més escasses a Menorca i Eivissa, i també una escassa, però indubtable presència hivernal a les Gimnèsies, explicable en part pel lligam que s’ha observat entre les poblacions hivernants envers la presència de Juniperus.
A les comarques pirinenques, la merla de pit blanc nia als boscos subalpins de pi negre, tant a la solana com a l’obaga. Ateny les màximes densitats als boscos oberts al voltant dels 2000 m; nia en clarianes i encara més enllà, on el bosc limita amb els rasos i les pastures de muntanya. Un cop acabada la cria, es localitza preferentment per sobre els 2000 m al país dels prats alpins.