El rossinyol (Luscinia megarhynchos), en contrast amb allò que el seu cant fort i musicat podria fer creure, és un ocell poc vistent, petit (no supera els 16,5 cm) i de plomatge uniformement bru-vermellós al dors i blanquinós al dessota. Destaca l’ull gros i negre, el bec llarg i, sobretot, la cua, llarga, rogenca i ampla. És solitari i difícil de veure. Els joves es diferencien dels immaturs de pit-roig i de la cotxa cua-roja precisament per la cua. Al nostre país és un bon exemple d’ocell estival nidificant.
Tony Tilford/Index.
El rossinyol és un dels ocells estivals més característics de la nostra avifauna. Comú i ben distribuït, ocupa la pràctica totalitat dels Països Catalans. Solament evita les grans altituds pirinenques: l’altitud màxima documentada ateny els 1500 m, si bé rareja força un cop depassats els 1000 m. Així mateix, manca del delta de l’Ebre, els Columbrets, Cabrera i Formentera.
La seva arribada té lloc, generalment, a partir del començament d’abril; a les comarques més fredes s’estira fins a la segona quinzena de maig. Un cop acabada la cria, el rossinyol torna cap als seus quarters d’hivernada al S del Sàhara; als boscos d’Àfrica tropical, aquest trànsit comença a detectar-se al final d’agost, dura tot el setembre, i els darrers rossinyols s’observen en el decurs de l’octubre.
Aquest moixó és volençós dels llocs on el grau d’humitat possibilita el desenvolupament d’una vegetació esponerosa. Nia a l’estrat arbustiu de boscos i arbredes de ribera, alzinars i vegetació embardissada de tota mena, a poca altura de terra; ocupa també els tarongerars amb estrat herbaci ben desenvolupat, així com els canyars propers als conreus de regadiu. És, a més, un ocell comú en jardins i ambients rurals i suburbans, on deixa sentir el seu cant, tant de dia com de nit, que el fa tan popular.
A mesura que les condicions climàtiques li són més adverses, es refugia d’una manera localitzada en indrets adients. Així doncs, a les comarques de muntanya ocupa sobretot les fondalades més arrecerades i temperades, mentre que a les comarques més continentals i meridionals dels Països Catalans, més eixutes, resta clarament lligat a les vorades dels cursos d’aigua. És per això que al migjorn valencià és una espècie escassa i restringida als hàbitats adients.
La dieta del rossinyol és eminentment insectívora; aquest fet li ha permès de lliurar-se de la forta pressió dels ocellaires envers els ocells de cant qualificat, la majoria dels quals són granívors i, per tant, menys problemàtics a l’hora d’ésser engabiats i comercialitzats.