Aquesta església degué ser una simple capella dedicada al culte dels habitants del lloc de Paneres, dependent de la parròquia d’Ariet o de la Vall d’Ariet i a través d’aquesta del priorat de Santa Maria de Meià. Les primeres notícies del lloc de Paneres són de l’any 1080, quan una dona anomenada Ermengarda, amb motiu de fer-se monja del monestir de Santa Maria de Meià, donà al dit monestir un alou en el terme de Meià, en el lloc anomenat Paneres, compost de cases, terres i horts. L’església es documenta l’any 1110, quan Ermengol, ardiaca de Barcelona, nét del fundador de Santa Maria de Meià, en el seu testament deixà a Sant Nicolau de Castelló el soler de la Clusa, tal com ho deixà el seu pare, Guitard Guillem de Meià, en el seu testament. Segurament que aquesta església formà part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià, però només es té referència indirecta que l’any 1095 Meià tenia l’església d’Ariet (segurament una referència a la parròquia de Sant Bartomeu). L’any 1137, en un capbreu del monestir de Santa Maria de Meià es fa constar la possessió de les esglésies del castell d’Ariet, la qual cosa permet creure que també hi estava inclosa la de Sant Nicolau de Paneres. La seva advocació primitiva de sant Nicolau degué canviar en un moment indeterminat per la de sant Salvador, ja que a mitjan segle XVII Roig i Jalpí afirmà que el priorat de Santa Maria de Meià posseïa l’església de: “S. Salvador de Paneras, termino de Iriet”. Posteriorment quedà sense culte.