Situació
Fortificació bastida aprofitant una balma situada a la part baixa d’un single que s’alça damunt del poble de la Clua.
G. Viiarrúbias
El poble de la Clua és situat a tocar d’un congost que separa la plana del Segre de la vall d’Ariet. L’espluga on hi ha el castell és situada a la part baixa d’un cingle, orientat cap al sud-oest, damunt del poble actual.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG358460.
Des d’Artesa de Segre hem d’agafar la carretera de Baldomar. D’aquesta població surt una pista de terra que porta fins a la Clua. Un corriol embardissat va fins a les restes del castell. (JBM)
Història
Les primeres notícies del terme corresponen a l’any 1059, quan Garsenda donà al monestir de Santa Maria de Meià unes vinyes situades a la Clua. El castell de la Clua pertanyia al patrimoni de la família Meià, la qual cosa es dedueix del fet que l’església del terme formava part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià que abans de l’any 1040 feu Guillem de Meià, encara que aquesta dependència no es confirmà fins l’any 1193 en el testament de Guillem de Meià. Aquest deixà a la seva germana Ermessenda i al fill d’aquesta, Ramon de Cervera, diversos castells, entre els quals es trobava el de la Clua. Pere de Meià l’havia de tenir pels esmentats, als quals només havia de donar potestat. El castell de la Clua, com els altres de la família Meià, foren donats l’any 1311 per Dolça de Cervera al seu fill Pere d’Ayerbe, el qual, al cap d’un any, permutà al rei Jaume II tot el seu patrimoni de Catalunya per diversos castells situats a Aragó. Tot seguit el rei els incorporà a la corona. Semblaria que els drets de Pere de Meià havien passat a Berenguer de Montsonís, ja que aquest, l’any 1314, fou cridat pel rei perquè declarés els feus que tenia pel rei. Aquests feus eren el castell d’Alòs i el de la Clua. Encara que el castell de la Clua es considerava situat al marquesat de Camarasa, no sembla que estigués inclòs entre els castells que depengueren dels infants Ferran i Martí, posseïdors del marquesat de Camarasa, ja que en cap dels documents referents al marquesat no apareix el castell de la Clua, el qual, en canvi, es troba en mans de diversos posseïdors. Així, l’any 1405 Ramon Picó, ciutadà honrat de Barcelona, tenia el castell de la Clua del marquesat de Camarasa en feu del rei, però no tenia cap títol que ho acredités. L’any següent el castell fou venut per Bernat de Cruïlles, mentre que l’any 1453 el feudatari era Bernat de Vilagaià, el qual tingué un conflicte amb el capítol de la Seu d’Urgell sobre la delimitació dels termes del castell de la Clua i de Vilanova de Meià. Finalment, un descendent de l’anterior, Miquel de Vilagaià, en el seu testament manà vendre el castell de la Clua, la qual cosa feu Joana, segurament la seva muller, l’any 1505, a Pere de Rocaspana juntament amb tota la jurisdicció civil i criminal, el mer i mixt imperi. En el moment de la desaparició de les senyories jurisdiccionals el castell es trobava sota el domini del noble Gomes.
Roig i Jalpí fa la descripció del castell a mitjan segle XVII: “En el lugar de Clua, entre unas peñas, hay un castillo medio habitable”. (ABC)
Castell
El castell és bastit aprofitant una balma o espluga natural situada a la part baixa d’un espadat. Un mur, d’un gruix de 100 cm, tanca un espai que a peu pla té una profunditat d’uns 3 m i que al pis principal, en algun lloc, arriba a tenir una profunditat d’uns 10 m. Aquesta paret, bàsicament rectilínia, té una longitud de 8, 5 m. A dalt, al nivell de la planta principal, a l’est, s’allarga uns 3 m més.
Verticalment, l’espai interior era dividit en tres nivells. A peu pla, el nivell inferior on hi havia la porta d’entrada té una alçada de 3 m. El nivell principal té una alçada de 3, 5 m. Finalment, al costat oest encara s’han conservat restes d’un nivell superior, on hi ha nombroses cel·les d’un colomar. El mur d’aquestes golfes o colomar arriba fins al sostre de la balma; antigament, a la banda oriental, la paret devia ésser més alta del que és ara. Entre cadascun d’aquests pisos hi devia haver trespols de bigues i llates de fusta.
Tota la part inferior de la paret, fins a uns 4 m, és feta amb carreus de mida mitjana (uns 15 cm d’alçària per 30 cm de llargària), poc treballats, però col·locats en filades. Sembla que la part inferior, aproximadament d’1,5 m, és feta amb un aparell potser més petit; no és pas segur, però, que correspongui a un moment diferent al de la resta de la part baixa del mur. Per contra, sembla que la part superior de l’edifici fou afegida en una època més tardana, sobretot el colomar.
A peu pla hi havia una porta, acabada en un arc de mig punt, del qual han desaparegut les dovelles i els muntants. Aquesta porta era arran de terra; de fet, però, pocs metres davant de l’entrada hi ha un petit espadat força abrupte, únic pas per a accedir a aquesta construcció. En aquest nivell inferior també veiem diverses espitlleres. A la planta principal hi ha una finestra gran, segurament feta en època moderna. Al segon pis s’endevina l’existència de la part baixa d’una altra finestra. A la cara interior de la paret d’aquest nivell superior distingim 8 línies que corresponen a 8 cel·les per als coloms. A l’exterior hi ha llosetes planes que sobresurten del mur, destinades també als coloms.
A l’oest d’aquesta construcció hi ha encara, a diversos nivells del cingle, d’altres balmes, on actualment no es veuen restes de construccions medievals, tot i que algunes pogueren ésser poc o molt aprofitades.
En principi, podem datar aquesta construcció cap al segle XIII, tot i que potser té uns precedents més antics. Podem establir uns certs paral·lelismes entre aquest castell i l’habitatge o casa forta de l’Espluga dels Moros, de la Baronia de Rialb. També podem relacionar-lo amb el castell d’Oroners o amb les esplugues de la Baronia de Lavansa. (JBM)
Bibliografia
- Roio i Jalpí, 1668, cap. X, pàg. 131
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 488-489