Sant Romà de Comiols (Artesa de Segre)

Situació

Aspecte de l’església des del costat sud-est amb la porta d’entrada i una de les absidioles, sobrealçada.

CSA - F. Baltà

L’església de Sant Romà de Comiols és a l’extrem sud de l’estret cingle on s’assenta l’abandonat poble de Comiols, vilatge que conserva nombrosos vestigis de les seves estructures alt-medievals, entre les quals destaca la torre del castell, en un emplaçament excepcional.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG429543.

Història

Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (JAA-MLIC)

Aquesta església depengué de l’abadia de Sant Pere d’Àger a través del priorat canonical de Montmagastre. La primera referència d’aquesta antiga parròquia es troba en l’acta de dotació de la canònica de Montmagastre de l’any 1054, en la qual Arnau Mir de Tost, Arsenda i el seu fill Guillem Arnau fan donació a l’esmentada església, entre altres béns, de la tercera part de la parròquia de la vila de Comiols i de les esglésies del terme amb els seus alous. L’any 1065 Sant Miquel de Montmagastre es convertí en priorat d’Àger i d’aquesta manera la parròquia de Comiols passà a integrar-se en el patrimoni de l’esmentada abadia. Sant Romà de Comiols consta entre les esglésies que es beneficiaren dels llegats establerts per Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost, en el seu testament del 1068, a la qual deixà una capa de Tirenz. També es consigna en la relació d’esglésies que reberen donacions d’Arnau Mir amb motiu de la mort de la seva esposa.

Notícies posteriors sobre l’abadiat d’Àger confirmen la subjecció de la parròquia de Comiols a Àger, circumstància que es mantingué fins al segle XIX. En l’actualitat l’església, com el poble, és abandonada. (FFLI)

Església

Planta de l’església, amb la característica capçalera trevolada i l’absis central passat de radi.

J.A. Adell

És un edifici que malgrat que el seu abandonament es troba cuidat i en bon estat de conservació, sense transformacions remarcables que n’alterin l’estructura altmedieval. Aquesta respon a una única nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, suportada per tres arcs formers a cada costat i reforçada per tres arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, passat de radi, obert a la nau mitjançant un complex sistema d’arcs, format per un arc triomfal, o toral, pel costat de l’absis, i un doble arc presbiteral, o toral, pel costat de la nau.

Dins els arcs formers situats més a llevant s’obren sengles absidioles semicirculars, obertes mitjançant arcs presbiterals, que amb els arcs formers respectius formen una obertura absidal de doble arc, com el que precedeix l’arc triomfal de l’absis central.

Aquestes absidioles, de dimensions i alçada molt més reduïdes que l’absis central, formen una capçalera trevolada molt peculiar, pel contrast de dimensions i volums, tot i que l’absidiola sud ha estat sobrealçada exteriorment, sense que aquest sobrealçament tingui cap repercussió en l’espai interior de l’església o de l’absidiola.

La porta, molt ampla i resolta en arc de mig punt de petites dovelles, s’obre a la façana sud i és perfectament emmarcada per l’arc former respectiu. La façana de ponent és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, força malmès, i en la mateixa façana hi ha una finestra que presenta una forma de doble esqueixada a l’exterior i d’ull de bou a l’interior, però l’arrebossat actual impedeix de precisar si correspon a l’obra original o a una reforma posterior.

A part aquesta finestra de la façana de ponent, l’edifici només té tres finestres més, situades a l’absis central (les absidioles són totalment cegues), totes de doble esqueixada, que conserven, especialment la central, vestigis de decoració pictòrica sobre l’arrebossat que imita un carreuat fictici.

Interior del temple amb els arcs formers i els arcs torals que suporten la volta.

ECSA - J.A. Adell

L’interior és totalment arrebossat, amb una inscripció amb la data de 1780, moment en què cal situar la capa d’arrebossat exterior. Per sota d’aquesta capa n’hi ha una altra, on hi ha la decoració pictòrica esmentada a la finestra i que sembla correspondre a l’acabat original dels paraments, que no seria gaire diferent de l’aspecte actual de l’església, que també sembla mantenir el paviment original de lloses de pedra.

Les façanes són totalment mancades d’ornamentació i l’aparell és de carreuó ben escairat, disposat molt ordenadament en filades uniformes i regulars. Hi ha també una filada curta de peces disposades en opus spicatum sota el ràfec del mur nord, per sobre de l’absidiola, sense continuïtat en la resta de paraments. L’únic element ornamental és el ràfec de l’absis central, format per tres filades de pedra tosca, que formen un potent ràfec troncocònic que dona caràcter a l’edifici, i que retrobem en l’absis sud de la propera església de Sant Marc i Sant Joan de Batlliu. Aquest ràfec de l’absis s’allarga pels murs de la nau a un nivell molt inferior al de la seva coberta, fins a una junta constructiva, que al mur nord coincideix amb l’absidiola i és molt més patent al mur sud. Resulta molt peculiar la disposició d’aquest ràfec, especialment en el sector de la nau, que semblaria indicar una primera fase constructiva, reformada sense solució de continuïtat, o bé un canvi de projecte o l’aprofitament d’un primer edifici (potser inacabat), que correspondria a l’absis central, fet que donaria una explicació complementària a la curiosa disposició de l’obertura de l’absis central.

Aquests interrogants, però, no poden ésser resolts en l’estat actual de l’edifici sense una exhaustiva exploració arqueològica i arquitectònica de les seves estructures. Malgrat les peculiaritats tipològiques i constructives, Sant Romà de Comiols és un edifici que s’avé perfectament amb les formes de plenitud del segle XI, dins l’estil llombard però desproveït de la seva concepció ornamental i resolt amb sobrietat i un gran domini dels recursos espacials i constructius de l’arquitectura del seu temps (JAA-MLIC)

Bibliografia

  • Sanahuja, 1961, pàgs. 170-171, doc. 17, pàgs. 328-330, i doc. 20, pàgs. 332-333
  • Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 426-429
  • Fité, 1985, pàgs. 136, 138 i 298