Sant Miquel de Grialó (Artesa de Segre)

Situació

Extrem de llevant de la façana de migdia amb la porta d’entrada molt alterada exteriorment.

ECSA - E. Pablo

Les ruïnes de l’església de Sant Miquel són al costat de les restes del castell de Grialó, al cim d’un serrat que domina el poble de Colldelrat, on també hi ha una torre de la línia de distribució d’energia elèctrica a alta tensió.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG430407.

L’itinerari per a arribar-hi és el mateix descrit en la monografia precedent. (JAA-MLIC)

Història

El lloc de Grialó, amb el seu castell, apareix documentat per primera vegada l’any 1039, en les afrontacions del castell d’Artesa. L’església surt esmentada en l’acta de dotació de la canònica de Montmagastre, atorgada l’any 1054 per Arnau Mir de Tost, la seva esposa Arsenda i el seu fill Guillem Arnau. Entre les esglésies donades a Montmagastre s’inclou l’església de Gradilone. Sant Miquel de Montmagastre es convertí en priorat d’Àger l’any 1065, i d’aquesta manera Grialó esdevingué una parròquia de l’abadiat.

El 1068 es fa novament esment de l’església, quan Arnau Mir de la Donzell i la seva muller deixaren a Pere, capellà de Sant Miquel de Grialó, una vinya.

Fou una de les esglésies objecte de litigi entre la canònica d’Àger i el bisbat d’Urgell, que tenia pretensions sobre algunes esglésies d’Àger. El litigi durà uns vint anys, entre el 1162 i el 1179. Finalment, el papa Alexandre III decidí a favor d’Àger. Al segle XIII, en concret l’any 1258, consta que Arnau de Sió, prior de Montmagastre, amb el consell de l’abat d’Àger, donà a la comanda hospitalera de Sant Salvador d’Isot l’església de Sant Miquel de Grialó. En documentació posterior consta que l’església de Grialó pertanyia a l’abadiat d’Àger. (FFLI)

Església

Planta de l’església amb la possible nau del costat sud totalment aterrada.

J.A. Adell

Es tracta d’un edifici en estat de ruïna, però que conserva perfectament la seva estructura, que respon a un curiós edifici de dues naus, corresponents a dues fases constructives diferents. La nau nord, que pertany a la primera fase, és la que es conserva en millor estat, mentre que la nau sud és pràcticament arruïnada i presenta nombrosos interrogants sobre la seva estructura, si és que realment s’arribà a construir en la seva totalitat.

L’església original, limitada a l’actual nau nord, és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, avui aterrada gairebé del tot, suportada per arcs formers adossats als murs laterals i reforçada per tres arcs torals, també semicirculars, que arrenquen de pilastres prismàtiques adossades als murs, en els punts de suport dels arcs formers. Hem d’assenyalar que en l’extrem de ponent hi ha les traces d’uns pilars inacabats, en un sector on es palesen dubtes i vacil·lacions d’execució materialitzats per les traces dels pilars i un curiós rebaix al mur nord, com l’inici d’un arc former, tallat de manera rectilínia.

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral, molt proper al primer arc toral, que s’integra en el conjunt de l’espai presbiteral. Aquesta unió de l’arc toral i l’àmbit presbiteral s’accentua per la situació de dues finestres de doble esqueixada als murs nord i sud, respectivament, al pany de mur comprès entre els pilars de l’arc toral i l’obertura de l’arc presbiteral. A part aquestes dues finestres, se’n conserva una altra del mateix tipus al centre de l’absis. No sabem si al mur de ponent, parcialment desaparegut, hi havia una altra finestra.

La porta, resolta en arc de mig punt i molt alterada exteriorment, s’obre a la façana sud, coincidint amb l’arc former central.

L’aparell és de carreuó a penes escairat, disposat molt ordenadament en filades uniformes; al sector de l’absis es conserva l’acabat original format per un encintat pintat de color vermell que dibuixa un carreuat fictici. Aquest acabat no es repeteix a la resta dels paraments interiors, on les juntes són planes, ni a l’exterior, on, a l’absis, es conserven notables fragments d’arrebossat. En contrast amb el parament dels murs, els pilars i els mateixos arcs torals són construïts amb grans carreus, sense polir, disposats verticalment, i les finestres tenen els arcs monolítics, tallats cònicament. Les façanes són totalment llises i només a l’absis es conserva part del ràfec bisellat, format per dues filades de les mateixes peces que la resta del parament.

Aquesta església, que s’avé amb les formes pròpies de l’arquitectura de la fi del segle XI o del principi del segle XII, fou ampliada al sud amb una segona nau, avui totalment aterrada, que per les seves característiques constructives podem considerar com una obra del segle XII. La comunicació entre ambdues naus s’efectuava a través de la porta de la façana sud i per l’arc former de l’extrem de llevant, que fou obert totalment. En aquest sector, el mur sud de l’església fou doblat per un segon mur, construït amb carreus ben tallats i polits, coronat per una imposta bisellada, concebuda per iniciar una volta de canó, ara totalment desapareguda. Aquesta volta hauria estat reforçada per, almenys, un arc toral, del qual es conserva el pilar en l’extrem de llevant del mur. La resta del mur sud de la nau no presenta traces d’haver estat regruixat per tal de suportar la volta. Per això hem de suposar que, o bé molt probablement la volta no s’arribà a construir, o bé el mur sud ha perdut totalment el mur que el doblava, que no hauria deixat traces en el seu parament.

No es conserva l’extrem de llevant d’aquesta segona nau, però coincidint amb l’inici de l’absis de la nau primitiva hi ha traces d’un mur perpendicular al mur de la nau, que sembla indicar que aquesta nau no tindria un absis, sinó que es tancaria amb un mur pla, que acompanyaria l’absis original, sobrealçat en aquest moment. La topografia del lloc reforça aquesta idea, ja que no sembla adient per a situar-hi un segon absis. Potser hem d’interpretar aquesta segona nau com un intent d’ampliar la nau primitiva amb una espècie d’atri, excepcionalment ben comunicat amb l’església original.

Dels tancaments pel sud i l’oest es conserven vestigis dels murs que permeten dibuixar-ne el perímetre i suposar que la porta era al mur oest. No hi ha traces, en canvi, de l’angle sud-est, a causa de la topografia del lloc, de fort desnivell. L’aparell d’aquesta segona nau és de carreus ben tallats i polits, que palesen les formes constructives pròpies de l’arquitectura del segle XII. (JAA-MLIC)

Bibliografia

  • Sanahuja, 1961, pàg. 170, doc. 6, pàgs. 318-319, i doc. 17, pàgs. 328-329
  • Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 544
  • Fité, 1985, pàgs. 265-266
  • Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 653, pàgs. 176-177, doc. 1 687, pàg. 212 i doc. 1 750, pàg. 266