Capitell i base d’Artesa de Segre

Aquestes peces, segons recull F. Fité (vegeu Millenum, 1989, pàg. 102), foren trobades en un camp proper al poble d’Artesa de Segre i actualment es conserven al fons, no exposat al públic, del Museu Diocesà de Lleida amb el núm. d’inventari 582. 1 (base) i 582. 2 (capitell). Es desconeix a quin edifici devien pertànyer; probablement ambdues peces no formaven part de la mateixa columna, ja que no coincideixen les mides, encara que les dues siguin del mateix tipus de marbre.

El capitell fa 22 × 30 × 30 cm. La base, els angles i l’àbac estan actualment escapçats en alguns llocs. L’àbac no pertany al mateix bloc de marbre que el tambor, i presenta les cares lleugerament còncaves amb dau al mig i als extrems. L’única decoració que es pot observar són les restes d’una forma esculpida (flor radial?) en el dau central del que devia ser la cara frontal; les altres cares solament presenten el dau insinuat amb una forma triangular molt poc corrent.

El tambor presenta una base cilíndrica i un perímetre troncopiramidal, en augment gradual des de la zona mitjana fins a l’encaix amb l’àbac. Però el traçat dels costats d’ambdues peces no acaba de coincidir exactament, ja que la forma del dau central no està centrada amb relació a les hèlixs, potser perquè és treballat en una altra peça de marbre o bé perquè és reaprofitat. És difícil esbrinar la qüestió, ja que l’àbac és escapçat en tots els seus angles i el capitell en alguns. Sembla que no tenia collarí.

La decoració presenta quatre grans fulles als angles; del damunt d’aquestes sorgeixen, segons l’estil corinti, uns caulicles o tanys que originen les volutes, cargolades envers els angles, i les hèlixs, que ho fan cap al centre.

Tant el motiu de les fulles com el fons del capitell són treballats amb un buidat profund (trepanat?) que fa sobresortir molt marcadament el relleu. Les volutes, les hèlixs i els caulicles o tanys són llisos i estan tractats amb una tècnica de relleu més aplanat en comparació amb el treball de buidat fortament contrastat de la resta.

La tipologia de les fulles planteja un problema d’interpretació, ja que es poden considerar com una adaptació d’amples fulles d’acant espinós profundament retallades en lòbuls de perímetre dentat. Aquestes fulles tenen una marcada nervadura central, semicilíndrica i amb incisions anulars, que coincideix amb l’angle de les cares. A cada banda surten dos lòbuls en forma de palmeta (de quatre puntes) i sobreposats; el superior, que corona la nervadura, s’obre en forma de ventall i es doblega cap enfora, té el perímetre i el dors ondulats. Aquest ornament es podria interpretar com una derivació de “l’arbre de palmetes”, motiu emprat a Occident dins l’art merovingi(*) i creació dels marbristes pirinencs del vessant francès als segles VI-VII, influïts probablement per temes ornamentals procedents d’Orient. Aquest tema es retrobarà també en els seus successors dels segles X-XI(*). En aquest cas l’arbre estaria representat a cadascun dels angles del capitell per un eix o tany central semicilíndric amb tres pisos de palmetes a cada costat i coronat per una palmeta superior doblegada cap enfora.

Malgrat els dubtes que pot plantejar la interpretació del tema vegetal, es pot considerar aquest capitell com una lliure adaptació del model corinti, i més concretament, tot seguint la teoria exposada per M. A. Gutiérrez(*), del capitell corinti-asiàtic. A més, la lliure interpretació i l’esquematització que presenta coincideix amb la tendència existent a la Península Ibèrica(*), a partir del segle V, de reduir les dues fileres de fulles a una, i de preferir la fulla d’acant espinós i l’ús del trepant, al qual es concedirà gran importància. Amb tot, no es coneixen a Catalunya altres exemplars comparables, no tant pel tema decoratiu emprat com pel tractament donat, que el fa molt original.

El basament, trobat a prop del capitell, sembla del mateix tipus de marbre, però no es pot afirmar que formés part de la mateixa columna, encara que és molt probable que procedeixi del mateix conjunt arquitectònic decoratiu. És un basament de tipus àtic, que segueix el model clàssic format per l’alternança d’un tor, una escòcia i un tor més gran sobre un plint quadrat, fórmula que també fou emprada al llarg de l’alta edat mitjana (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàg. 216).

La datació del capitell no és fàcil, i tampoc establir-ne la possible filiació i la procedència original. És important assenyalar que l’ús de marbre en la realització de capitells és habitual a l’època del romà tardà i la immediatament posterior, però ho va deixar de ser a partir dels segles IX-X, almenys a Catalunya. Això podria indicar que o bé és una peça que cal situar entre els segles VI-VIII, o bé, si fos dels segles IX-X, que és forana(*). Si es pogués analitzar el tipus de marbre emprat i conèixer la pedrera d’on procedeix, potser s’esbrinaria quelcom de la seva filiació. En aquest cas podria haver-hi la possibilitat que fos marbre blanc dels Pirineus(*) i que s’hagués realitzat en algun taller d’aquesta zona.

Sobre la procedència d’aquestes peces, la hipòtesi esmentada per F. Fité (vegeu Mil·lenum, 1989, pàg. 102), que les fa provinents de les fornícules flanquejades per columnes i capitells a l’interior de l’absis de Sant Miquel de Montmagastre, no es pot mantenir. Primer per on van ser trobades, lluny del lloc suposat, i segon perquè les mides i l’estructura dels forats deixats pels capitells desapareguts no responen a les mides del capitell que estudiem. D’altra banda, la fornícula que emmarca la finestra central de l’absis és l’única que és flanquejada per columnes amb capitells desapareguts, i aquestes —com les dovelles de l’arc— són de pedra calcària, no de marbre, i de proporcions més grans de les que convindrien al nostre capitell.

Bibliografia

• Roig i Font, 1933, pàg. 317
• Mil·lenum, 1989, pàgs. 102-103
• Pulchra, 1993, pàg. 54