Situació
Façana de ponent d’aquesta església que depengué durant l’edat mitjana de la canònica de Santa Maria de Solsona.
E. Pablo
L’església parroquial de Santa Maria és situada al costat del castell, a la part alta del poble de Vernet.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG377413.
L’itinerari per arribar a Vernet és el mateix descrit en la monografia anterior. (JAA)
Història
El lloc de Vernet es consigna per primera vegada l’any 1048, entre les afrontacions del castell de Malagastre, que Constança d’Urgell i el seu fill Ermengol III van vendre a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda. La parròquia de Santa Maria de Vernet, per raons que desconeixem, esdevingué una possessió de la canònica de Solsona. De fet, la primera menció de l’església de Vernet es troba en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III adreçà a Santa Maria de Solsona el 1151. Entre les esglésies subjectes a Solsona que es recullen en l’acta de consagració del 1163 consta també Vernet, que així mateix apareix en una relació del segle XIII d’esglésies dependents de l’esmentada canònica. Consta, d'altra banda, que Guillem II de Meià, en testament datat l’any 1164, llegà a Santa Maria de Vernet una copa d’argent en compensació d’un calze que manllevà de l’esmentada església. L’any 1391 el capellà de Vernet, del deganat d’Urgell, contribuí a la dècima de la diòcesi d’Urgell amb 12 sous. (CPO)
Església
Planta de l’església, que conserva la seva estructura primitiva a desgrat de l’obertura de sengles capelles a banda i banda de la nau.
J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i suportada per tres arcs formers adossats als murs nord i sud, respectivament. És reforçada per tres arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs, les quals, juntament amb els brancals dels arcs formers, formen uns pilars compostos, adossats als murs perimetrals.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. En el tram immediatament anterior a l’embocadura absidal, els arcs formers han estat oberts per donar pas a dues capelles afegides als costats nord i sud, possiblement en el mateix moment en què es construí un cor alt, en el tram de ponent de la nau.
Tot l’interior és emblanquinat i presenta una decoració escultòrica en les impostes dels arcs torals i presbiteral, resoltes en una llosa prismàtica, de molta volada, llevat del segon (per ponent) arc toral, on les impostes són formades per un capitell rectangular amb decoració d’escacat.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana oest, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única finestra original visible en l’edifici, car la que presumiblement s’obria al centre de l’absis és invisible a l’interior per l’emblanquinat que cobreix tots els paraments. A l’exterior, la façana absidal és totalment amagada per un edifici adossat al costat de llevant de l’església. Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que sembla una reforma posterior a l’obra de l’església, però encara d’època medieval. Fem aquesta consideració perquè és construït amb un aparell de carreus petits, ben escairats i polits, disposats molt ordenadament en filades regulars i uniformes, amb juntes seques, característiques que palesen les formes constructives del segle XII avançat i que divergeixen de la resta de paraments. En aquests és visible l’aparell format per carreuons a penes escairats, disposats en filades irregulars, amb juntes molt grasses, que, juntament amb l’estructura espacial de l’edifici, n’evidencien l’adscripció a les formes arquitectòniques característiques del segle XI, fidels a les formes llombardes. No sabem si aquestes característiques es manifesten a la façana absidal de l’església de Vernet, l’única façana on podrien fer-ho, ja que la resta de façanes no tenen ornamentació.
Interior del temple, amb els pilars d’un dels arcs torals, els dos arcs formers que donen pas a les capelles laterals i l’arc presbiteral que precedeix l’absis.
E. Pablo
Tot i que la porta actual sembla correspondre a l’obra original, i que l’edifici sembla una obra coherent i acabada, la façana de ponent s’allarga, en direcció sud, sense cap canvi de parament, més enllà de la façana lateral de l’església, i conserva, perfectament visible en el seu extrem, el brancal i l’arrencada de l’arc interior d’una segona porta. Aquesta porta es devia obrir a un àmbit adossat al costat sud de l’església, el qual devia ésser cobert amb una volta de canó reforçada per arcs torals, dels quals es conserven la pilastra, la imposta i l’arrencada de l’arc adossat al mur de ponent. Aquest mur té les mateixes característiques formals i constructives del conjunt de l’església, amb el qual manté una unitat arquitectònica total. Pel costat nord, el mur de l’església no té cap element que permeti suposar l’existència d’estructures simètriques a les del costat sud; ben al contrari, les seves característiques exclouen la possibilitat que la nau actual fos la nau central d’una estructura basilical amb una nau lateral al nord, la parella de la qual seria al costat sud.
D’altra banda, l’existència del marge que assenyala el límit del pla on s’assenta l’església fa inviable la hipòtesi que la nau actual fos el lateral nord d’una estructura basilical centrada en la nau corresponent als vestigis situats al sud de l’edifici actual. Ens trobaríem, doncs, davant d’un curiós exemple de temple de dues naus amb dos absis, totalment contemporànies, amb portes a cadascuna d’elles, sense excloure la possibilitat que les estructures del costat sud corresponguin a un edifici no eclesial, vinculat al conjunt casteller, al qual pertany l’església. També podria ésser que les irregularitats presents en el mur sud de l’església (nínxols, etc.) no siguin degudes al tancament de la comunicació entre els dos àmbits, o naus, sinó a les reformes que sofrí l’església actual.
Només una exploració arqueològica i arquitectònica total del conjunt podria aclarir els interrogants que presenta. (JAA-MLlC)
Bibliografia
- Sanahuja, 1961, doc. 13, pàgs. 324-325
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 315
- Riu, 1979, vol. II, pàgs. 211-251
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 430-431
- Baraut, 1986, doc. 88, pàgs. 184-187