Situació
Temple parroquial en bon estat de conservació gràcies a la restauració duta a terme recentment.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Martí és situada a l’extrem de llevant del poble de Collfred, que és a uns 8 km d’Artesa, sobre el curs del Segre. (JAA)
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG440425.
Història
L’església de Collfred apareix esmentada en un document de l’any 1054 pel qual Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda dotaren la canònica de Sant Miquel de Montmagastre de tot un seguit de béns i esglésies, entre les quals s’esmenta la de Collfred. A partir d’aquest moment, doncs, l’església parroquial de Sant Martí passà a dependre de la canònica de Montmagastre, la qual esdevingué un priorat de l’abadia d’Àger des del 1065; la possessió de la parròquia de Collfred per part d’aquesta institució religiosa fou confirmada posteriorment, l’any 1179, en una butlla atorgada pel papa Alexandre III.
D’altra banda, hi ha notícia per l’acta testamentària d’Arnau d’Artesa, atorgada el 1169, que aquest llegà a “Sanctum Martinum de Colle Frígido X solidos”.
A la darreria del segle XVI, l’any 1592, l’església de Sant Martí de Collfred apareix adscrita a la col·legiata d’Àger, i també posteriorment. (FFLl)
Església
Planta de l’església, amb una sagristia i una capella afegides al mur de tramuntana al segle XIX.
J.A. Adell
És un edifici que fou restaurat entre els anys 1990 i 1991. Hom eliminà alguns dels elements de la decoració interior, d’època tardana, i quedaren ben patents les característiques formals i constructives de la construcció original. Es tracta d’una església d’una única nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, que es conserva arrebossada, i arrenca d’una petita banqueta, que s’enfonsa uns centímetres del pla del parament dels murs. La volta és reforçada per quatre arcs torals, que arrenquen de semicolumnes cilíndriques adossades als murs, les quals disposen de bases i capitells, d’estructura geomètrica molt simple, amb les bases molt alterades per l’erosió de la pedra i el desgast.
La capçalera, a llevant, és formada per un absis semicircular, obert a la nau per un arc presbiteral en gradació, que arrenca de dues semicolumnes, de les mateixes característiques que les que suporten els arcs torals, però amb els capitells asimètrics, per a suportar l’amplada de l’arc presbiteral. La semicolumna de suport se situa en el punt d’unió de l’absis amb la nau i substitueix el doble plec que formaria el brancal de l’arc presbiteral. És una solució no exempta de certes pretensions de monumentalitat, però resolta de manera molt matussera. Aquesta condició també s’evidencia en la resta del conjunt de l’obra, on trobem que l’arc toral situat més cap a llevant és més ample que els altres i que els seus propis capitells, cosa que provoca un estrany encaix entre l’arc i el capitell. També l’execució de les semicolumnes, de tambors, és molt irregular; n’hi ha que formen un cilindre gairebé sencer adossat al mur.
La porta actual, on figura la data de 1860, s’obre a la façana de ponent i és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. Aquesta porta també correspon a una de les fases tardanes de les obres, quan es reformà l’edifici, durant les quals també es construí una capella fonda adossada al costat nord de la nau, una sagristia en l’angle nord-est, un cor alt a l’extrem de ponent de la nau i una trona, eliminada en les obres de restauració recents.
La porta original, actualment paredada i convertida en un nínxol a l’interior, s’obre a la façana sud, i és resolta en un arc de mig punt, avui parcialment colgada per l’elevació del terreny exterior.
Al mateix mur sud, al tram anterior a l’absis, es conserva un petit nínxol —com una porta molt baixa—, resolt en arc de mig punt, del qual ignorem l’exacta raó d’ésser.
A la façana de ponent hi ha una finestra de doble esqueixada, una altra al centre de l’absis i una tercera a la façana sud. Al mur nord de la nau, al pas a la capella afegida, s’ha identificat una part d’una quarta finestra, encarada a la que hi ha a la façana sud, i que fou anul·lada quan es construí la capella esmentada.
Vista de l’interior de la nau, amb les semicolumnes adossades d’on arrenca l’arc presbiteral, i les que suporten els arcs torals.
ECSA - J.A. Adell
Totes les finestres tenen una mateixa estructura, amb els arcs formats per un únic carreu, retallat en arc tant per l’intradós com per l’extradós, seguint una fórmula constructiva que retrobem en altres edificis de la rodalia, com Santa Maria de Plandogau, o Sant Pere del Soler de Rialb.
L’aparell és format per carreuons ben tallats i escairats, disposats molt ordenadament en filades regulars i uniformes, llevat de l’interior, on, tot i conservar el mateix tipus constructiu, l’execució és molt menys polida, resolta de manera més matussera i irregular. Aquesta característica es fa especialment patent, com s’ha dit, en l’execució de les columnes que suporten els arcs torals.
Les façanes són totalment orfes d’ornamentació, llevat de l’absis, que presenta un ràfec de fusta de volada important, que és suportat per vuit permòdols. Per la manera en què són distribuïts sembla clar que, en origen, n’hi havia nou, i que actualment manca el de l’extrem sud. Aquests permòdols presenten una ornamentació de rotlles a la part inferior, cinc cadascun, llevat del que és situat a l’eix de la finestra, que en té sis, i el de l’extrem nord, que en té quatre. Ambdós presenten el rotlle final esculpit amb una flor de sis pètals, tallada a bisell.
Aquesta solució de ràfec és absolutament singular dins el context de l’arquitectura alt-medieval catalana i evoca l’arquitectura castellano-lleonesa del segle X i del principi de l’XI, on retrobem els ràfecs amb permòdols de rotlles, com els de Collfred, en edificis com Santiago de Peñalba, San Miguel de Escalada o San Miguel de Celanova, entre d’altres.
No sembla que pugui establir-se una relació directa entre aquests edificis i l’església de Collfred, i molt menys que aquest element assenyali una datació molt reculada per a aquesta església, que, d’altra banda, s’avé amb les característiques constructives i espacials pròpies de la fi del segle XI o del principi del segle XII. Però, en el seu estat actual, no podem excloure que s’hagin aprofitat peces procedents d’un edifici anterior (tot i que són fets amb la mateixa pedra que la resta de l’edifici), o bé que en aquest sector de la vall del Segre es donessin unes formulacions estilístiques molt peculiars a la fi del segle XI, ancorades en unes formes arquitectòniques diferents de les dominants en aquell moment. En aquest sentit, cal assenyalar les semblances entre els capitells de Collfred i els de la sorprenent església de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb, que presenta també elements d’una gran singularitat. (JAA)
Escultura
A l’interior de l’església de Sant Martí de Collfred es conserva un capitell, corresponent al costat sud de l’arc triomfal, que presenta decoració en una de les cares (la que dona a la nau) a base d’incisions molt tosques que dibuixen dues fileres amb ziga-zagues. El capitell del darrer tram de la nau té gravat, també a la cara frontal, un gran rostre rodó de trets molt simples i d’execució grollera.
Detall d’un dels permòdols que suporten la cornisa exterior de l’absis. El cilindre superior és decorat, en la part lateral, amb una flor de sis pètals lanceolats.
J. A. Adell
A l’exterior de l’església es conserven, però, els elements esculpits més interessants. Són els permòdols que subjecten la cornisa exterior de l’absis. Originàriament, n’hi havia nou, però actualment manca el de l’extrem sud. Tots presenten la mateixa estructura i formes decoratives amb lleugeres variants. Són compostos per cinc cilindres llisos disposats l’un damunt l’altre i descrivint alhora una corba. El permòdol situat damunt la finestra de l’absis presenta sis roleus, mentre que el de l’extrem nord només en presenta quatre, però de mida més gran.
Dels vuit permòdols existents, solament n’hi ha dos, els esmentats de sis i quatre roleus, que tinguin als laterals del cilindre superior una flor en relleu de sis pètals lanceolats i buidats a l’interior, de gran efecte decoratiu.
És clar que aquestes peces, pel tractament i la tipologia que presenten, són posteriors als treballs escultòrics de l’interior de l’església, ja analitzats al principi d’aquest estudi. Resulta difícil de delimitar-ne la datació dins el període romànic, ja que és un tema geomètric molt emprat en mènsules i permòdols. En aquest darrer cas, però, gairebé mai s’utilitza com a tema únic, sinó juntament amb un ric ventall de temes iconogràfics, vegetals i zoomòrfics. Així, l’exclusivitat en l’ús podria ser un indici d’influència cistercenca, que tendeix a potenciar la decoració vegetal i geomètrica i n’elimina les altres. Si ens basem en aquest tret, es podria retardar l’execució d’aquestes peces al principi del segle XIII.
A l’interior de l’església també hi ha una pica beneitera treballada en un bloc de pedra calcària. Les dimensions són 52 cm de diàmetre i 31 cm d’alçada; el gruix de la boca és de 10, 5 cm i solament té 15 cm de profunditat. És decorada amb dues fileres de ziga-zagues afrontades al centre i que envolten tota la superfície. Malgrat les seves característiques i el primitivisme, fa pensar que no és romànica el tipus d’escairat exterior de la pedra, que no correspon a aquest període. És col·locada damunt del que sembla un tros de columna reaprofitada, de pedra diferent i molt malmesa. (CPG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Sanahuja, 1961, doc. 17, pàgs. 328-330
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 436-437
- Fité, 1985, pàg. 268
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 367, pàgs. 279-280
Bibliografia sobre l’escultura
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 436-437