Situació
Talla de la Mare de Déu, que fou força restaurada.
Arxiu ECSA
El santuari de la Mare de Déu de Refet es troba 2 km al nord de Seró, al peu de la muntanya de la Força.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG439394.
Per a arribar-hi des d’Artesa cal prendre un trencall a mà esquerra que surt de la carretera comarcal 1 313. El trencall es troba ben indicat. (CPO)
Història
El lloc de Refet és esmentat des del 1133, en què Pere Ramon, per tal de reparar la violació de l’església de Jau, Santa Maria de Pesques, va prometre donar cada any a la mateixa església una lliura de cera mentre visqués i un cop mort una lliura de cera a l’hospital. Establí que aquesta lliura de cera sortís del seu alou de Grialó, que havia comprat, i del que tenia a Refet per deixa dels seus avantpassats, alous que cedia al seu fill Ramon.
L’edifici actual és una construcció del 1765 que s’aixecà sobre un edifici anterior. El retaule que separa la nau del cambril és del 1786. Actualment viu al santuari una comunitat de benedictins reformats d’origen francès, que hi ha emprès millores importants. Es tracta d’un dels santuaris de més devoció de la comarca de la Noguera. (CPO)
Talla
A l’interior de l’església resta una còpia de la talla original de la Mare de Déu de Refet. La informació sobre això és recollida i molt ben explicada per Pijoan (1992, pàgs. 109-111). Segons aquest autor, sembla ser que la talla original fou salvada del foc l’any 1936, tornada al santuari el 1940 i més tard restaurada, tot empastant-la i repintant-la. El 1973 la imatge fou guardada en una casa de Seró i hom instal·là al santuari una còpia, que és la que avui podem contemplar. La talla original, que fa uns 60 cm d’alçada, no conserva la policromia inicial ni tampoc l’aparença genuïna. Entre altres canvis, s’han dissimulat, ocultes amb la pintura del vel, les restes de la primitiva corona, que formava part del mateix bloc de fusta de la imatge.
No es pot precisar amb seguretat si es van fer afegits a la imatge original, però sembla que han corregut aquesta sort almenys els peus i la mà dreta de l’Infant. Potser originàriament aquest portava un llibre o una bola a la mà esquerra, que avui roman oberta però buida(*). També ha desaparegut l’acabat de plecs i arrugues dels vestits.
La Mare seu en un tipus de setial baix sense respatller ni coixí, amb els flancs sobresortits del seient d’estructura prismàtica i sense coronar per cap dels motius habituals (pom, pinya), sinó per un pla inclinat, com en el cas del de la marededeu d’Asnurri (Alt Urgell). Té un doble marxapeu poligonal i en gradació culminat pel que sembla un voluminós coixí, com el de les imatges del Tura (Garrotxa) i Mata (Gironès), entre d’altres(*). La marededeu porta túnica de coll rodó, mantell i vel que no deixa veure els cabells. Els trets d’aquestes peces avui estan supeditats a la restauració esmentada. La túnica deixa veure uns peus calçats amb sabates de punxa molt pronunciada. El mantell li cau espatlles avall, mig tapant-li els braços, i es recull a la falda tombant fins a mitja cama. El braç dret, bastant curt, té una posició molt forçada(*) amb relació al cos; el puny és clos en actitud de subjectar quelcom que avui no existeix. L’esquerre, amb el palmell obert i en posició vertical, no arriba a tocar o subjectar l’Infant; més aviat pren actitud de mostrar-lo. Aquest gest es troba també en la imatge de les marededeus del Tura, de la Pinya (desapareguda), d’Olopte (Cerdanya), etc. El rostre, molt ovalat, és de trets més aviat vulgars i populars, poc proporcionats, ja que el sobrellavi és massa ample, i també les galtes. El nas no és gaire llarg, amb relació a la mida que presenten les talles romàniques, i resulta convencional. Malgrat que els llavis insinuen un somriure, el rostre és inexpressiu i de mirada fixa, però aquest semblant podria ser degut a la policromia de la restauració.
L’Infant és assegut al mig de la falda de la Mare, una mica decantat cap al cantó esquerre, vesteix túnica llarga i va descalç com és habitual en les talles romàniques. Té el cabell curt i ondulat amb clenxa al mig i no porta corona. El rostre és semblant al de la Mare. Té el braç dret desproporcionat, resulta massa curt i l’alça per beneir; la seva originalitat és dubtosa. L’esquerre descansa sobre el genoll i és probable que originàriament portés un llibre o una bola, com ja hem esmentat.
La filiació d’aquesta imatge és desconeguda, però per la tipologia de trets populars que presenta deu provenir d’un taller local. Malgrat la seva rudesa, pel tipus de setial i marxapeus i per la tipologia de l’Infant no pot ser anterior a les acaballes del segle XII. És còpia d’un model d’imatge molt emprat i generalitzat en els àmbits rurals, del qual és un exponent de més qualitat la talla de la Mare de Déu de Cornellà del Conflent. (CPG)
Malgrat la inadequada restauració ja esmentada, la imatge posseeix el perfil i la factura romànics d’altres imatges de marededeus conservades al Museu d’Art de Girona.
La marededeu procedent de les Aguges (MAG, núm. 35), que A. Noguera pressuposa procedent de Santa Cecília de Sadernes (Noguera, 1977, pàgs. 184-186), és un exemple de coincidència no tan sols en el tipus d’indumentària sinó en el seient, no gaire freqüent a les marededeus romàniques, que consisteix en una simple taula vertical que prefigura mínimament el que seria un seient de tipus cofre. Amb altres marededeus coincideix més plenament en la indumentària (MAG, núm. 44) o en certs trets facials (MAG, núm. 36), totes dues de procedència desconeguda; també hi ha certes semblances amb la marededeu procedent dels Balbs (Noguera, 1977, fig. pàg. 88), avui desapareguda.
Totes han estat estimades més properes a una datació del segle XIII que no pas del segle XII. (CLIU)
Bibliografia
Bibliografia sobre el santuari
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 431, pàg. 243
- Pijoan, 1992, pàgs. 95-110
Bibliografia sobre la talla
- Diario de Lérida, 1974, 11 d’agost, pàg. 20
- Pijoan, 1992, pàgs. 96-97 i 109-111