Sant Miquel de Montmagastre (Artesa de Segre)

Situació

Absis amb la part inferior corresponent a una estança sota el nivell de la nau de l’església, suposadament una cripta.

ECSA - J.A. Adell

El conjunt de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre és a la part alta del vessant sud de la muntanya de Montmagastre, al cim de la qual hi ha les restes del castell. El turó cònic de Montmagastre es dreça isolat al nord-est del terme municipal i des d’ell es té una perspectiva vastíssima del paisatge de l’entorn.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG451490.

L’itinerari per a arribar al conjunt és el mateix que condueix a les restes del castell. (JAA)

Història

Aquesta església fou la seu d’una comunitat canonical, primer probablement regida per la regla aquisgranesa i més tard per l’augustiniana, fundada al principi del segle XI, potser en temps del comte d’Urgell Ermengol I. Almenys això és el que es desprèn d’un document procedent de l’arxiu d’Àger datat el 28 de setembre de 1010, on es fan una colla de donacions a l’església de Sant Miquel, situada al castell de Montmagastre, per part d’Ermengol II i els comtes de Barcelona, Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I. Hi signa Arnau Mir de Tost com a testimoni i no apareix el comte de Barcelona Ramon Borrell, marit d’Ermessenda, mort el 1018. Per això Sanahuja suposa que el document es devia redactar en realitat el 1019 i que els donants complien la voluntat del comte Ermengol I, que l’any 1010 va morir en la famosa expedició de Còrdova. Aporta com a argument un judici que hi hagué a l’aula capitular de Sant Miquel de Montmagastre l’any 1106 davant el castlà del castell de Montmagastre, Gombau Bernat, el seu “vicaríus” Berenguer Bernat i Berenguer Bernat de Vall-llebrera. El judici es féu a instància del prior de la canònica, Pere, contra Berenguer Bernat de Vall-llebrera, que injustament retenia l’església de Sant Sadurní de Vallllebrerola. El prior i els canonges mostraren a instàncies de l’acusat un document que féu Ermengol II el mateix any que va morir el comte Ermengol I a Còrdova, abans que es prengués el castell de Vall-llebrera, pel qual dit comte feia donació a Sant Miquel de totes les esglésies amb delmes i primícies que eren dins del terme del castell de Montmagastre. Podem considerar, doncs, que el document del 1010 era el de la dotació primitiva de la canònica de Montmagastre.

Mapa de la dotació de la canònica de Sant Miquel feta per Arnau Mir de Tost el 1054.

F. Fité

Arnau Mir de Tost fou, sens dubte, el segon fundador de la canònica de Montmagastre. Féu una nova dotació de la canònica quan va esdevenir tinent del castell. Aquesta nova dotació data del 16 de febrer de 1054 i en certa manera significa una ampliació de l’antiga, la qual cosa féu suposar a Sanahuja que Arnau Mir de Tost havia comprat el castell de Montmagastre al comte d’Urgell; nosaltres no ho creiem pas, però segurament tindria moltes prerrogatives per a poder efectuar una dotació semblant. Així, es fa donació d’un terç de la parròquia del castell de Montmagastre amb els delmes, un terç de la parròquia d’Anya amb el delme dels molins, un molí a Artesa i el delme de tots els alous que posseïen Arnau i Arsenda en aquells indrets; també confirmen les anteriors donacions: la de la dominicatura del puig anomenat de Seix amb homes, censos i serveis; totes les esglésies dins el terme de Montmagastre, tal com s’expressen en la dotació de Sant Miquel —a les quals s’afegeixen les de Mirandol (Vall-llebrera), Alentorn i Grialó amb llurs alous, primícies i oblacions—; un terç de la parròquia de Comiols i totes les seves esglésies amb llurs pertinences; els homes de Solanelles amb censos i serveis; les esglésies del castell de Gavarra amb un terç dels delmes, les primícies i les oblacions, i un home a Llordà amb censos i delme; també un hort en dit castell amb oliveres, un condomini a Gaià, dos horts a Àger i la quadra de la vila de Garoca, al terme del castell de Cas (vall d’Àger) i totes les esglésies del terme i castell d’Artesa amb les dominicatures de la “trilla” i de “ínsula” i dels molins; l’església de Malagastre, el delme d’Algar i una quadra a Foradada amb la seva església, quan s’hagi construït; també, finalment, les esglésies de Collfred amb delmes i alous.

La canònica de Sant Miquel esdevingué un priorat dependent de la canònica de Sant Pere d’Àger tan bon punt Arnau Mir de Tost annexà a Àger la canònica de Montmagastre l’any 1065, segons consta en una dotació solemne que efectuaren Arnau Mir i la seva muller Arsenda de la canònica de Sant Pere. El document diu “..in super damus ei ecclesiam Sancti Michaelis de Mamagastro”, amb delmes, primícies, pertinences, oblacions, com també la resta d’esglésies, predis i alous que li pertanyen, i determina que “…quo prelibata ecclesia Sancti Michaelis cum suis aliis maneat semper in subiectone et iussone Aggerensis ecclesiae et sit stabilita et decantata sub ipsius loci abbatis ordinacione”.

Després de la subjecció a Sant Pere d’Àger, l’abat de Montmagastre en aquells moments, Fruia, continuà regint la comunitat canonical de Montmagastre amb el títol d’abat almenys fins el 1086. Després de la seva mort, la canònica passà a ser encapçalada per un prior, escollit entre els canonges d’Ager.

Arnau Mir de Tost, a més de confirmar i afegir noves donacions a dita església, reitera en el seu testament del 1072 la subjecció de Sant Miquel de Montmagastre a Sant Pere d’Àger.

Una notícia de l’any 1093 informa de la construcció d’un nou temple, en bona part encara conservat. Es tracta del testament de Guillem Bernat, nebot segurament d’Arsenda, el qual llega una unça d’or “ad opera” de l’església, com també béns mobles “ab ipsa opera Sancti Michaelis de ipso clocario”. En el testament del sacerdot Guillem Arnau de l’any 1104 es deixen set unces d’or i tres mancusos per a l’obra de l’hospital de Montmagastre; per les signatures del document hom sap que en aquests moments la comunitat devia tenir entre set i nou canonges. L’any 1162, en la butlla de confirmació de béns que el papa Alexandre III expedí a favor de Sant Pere d’Ager, hi constaven entre els béns ratificats l’església de Montmagastre amb les esglésies que depenien d’ella.

L’any 1258 es dictaren nous estatuts per a Sant Pere d’Àger per part del visitador Andreu d’Albalat, bisbe de València. Entre aquestes noves disposicions, s’obligà que el prior de Montmagastre fos escollit entre els canonges del capítol d’Àger i que el prior residís a Montmagastre o a Àger. Posat cas que ho fes a l’abadia, havia de nomenar un vicari. Durant els segles XIV i XV els priors normalment no residien a Montmagastre i en nom seu un vicari regia l’església i l’escrivania.

El comte Ermengol IX, en el seu testament del 1314, féu donació a l’obra de l’església de trenta morabatins. Aquesta dada és una referència que s’estaven fent reformes a l’edifici en aquesta època.

Secularitzada la canònica d’Àger al segle XVI, el priorat de Montmagastre va ser suprimit i l’església de Sant Miquel de Montmagastre va esdevenir una simple parròquia de l’oficialat de Montclar, situació que es mantingué fins a l’abandonament de l’església al començament del segle XX. (FFLI)

Vegeu a continuació la llista d'abats i priors de Sant Miquel de Montmagastre.

Abats i priors de Sant Miquel de Montmagastre

ABATS
Fruia	1086
Pere, abat dÀger i Montmagastre	1099
PRIORS
Pere	1105
Pere Company	1108
Bernat	1114
Bernat Mir	1118
Arnau Guillem	1121
Berenguer	1152
Pere	1154-1165
Bernat	1165
Pere	1166
Pere, anomenat Guillem de Vedrenya	1170-1173
Bernat	1174-1175
Pere	1176-1187
Guillem	1203-1205
Bernat Eimeric	1213
Berenguer	1220
Berenguer de Calders	1223-1226
Berenguer de Montmagastre, prevere	1226
Berenguer de Calders	1228
Arnau de Sió	1233-1240
Berenguer d’Agulló	1248
Arnau de Sió	1258
Berenguer de Medull	1261-1262
Berenguer d’Agulló	1263
Berenguer de Medull	1263-1268
Bernat de Medull	1271
Berenguer de Medull	1277-1295
Ramon de Montllor	1296
Ramon Campell	1300
Aguilar	1309
Aguilar de Gombaus	1311-1317
Berenguer de Gombaus	1320
Guillem Agulló	1328-1329
Bernat de Medullo	1330
Guillem Agulló	1333-1337
Francesc de Montllor	1343
Francesc	1348
Guillem de Bellvís	1377
Berenguer de Gombaus	1380
Guillem de Bellvís	1382
Ramon de Montllor	1396
Guillem de Bellver	1399
Martí Gondisalvo	1460
Esteve Calaf	1474

(ABC)

Església

Planta de l’església i de les estructures afegides que formen el conjunt actual.

J.A. Adell

El conjunt de Sant Miquel de Montmagastre es troba en un estat de ruïna progressiva, fet que mpedeix resoldre molts dels interrogants que presenten les seves estructures, en les quals es fa patent un procés constructiu complex i molt interessant. Sembla clar que es va produir un aprofitament d’estructures no estrictament eclesials en la configuració final de l’església.

L’església de Montmagastre és un edifici d’una sola nau, extraordinàriament llarga. Els dos terços de ponent corresponen a una reconstrucció total, datada el 1643 per una inscripció gravada en les dovelles de la porta. Hom aprofità estructures preexistents, que quedaren incorporades a la nova església, tot i que sembla que originalment corresponien a edificis de la canònica o del castell.

Planta de l’estança situada sota la capçalera i el darrer tram de la nau, construïda segurament per salvar el desnivell del terreny i oferir una base més àmplia al temple que té a sobre.

J.A. Adell

L’església alt-medieval es limita al terç de llevant de l’església actual. Conserva una bona part de la volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, que arrenca d’una imposta en el mur sud, molt emmascarada pels arrebossats.

El mur nord ha estat totalment alterat per la construcció de dues capelles, la de més cap a llevant buidada en el mur. El mur sud es conserva molt millor. S’hi poden apreciar dues finestres de doble esqueixada, que flanquegen una absidiola buidada en el gruix del mur.

La capçalera és formada per un absis semicircular, actualment tancat per un envà, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral, el brancal nord del qual mig tapa una porta, baixa, situada a l’extrem de llevant del mur nord i en la qual es conserven vestigis de pintura mural. En aquest mateix brancal s’observa un carreu decorat amb una petita motllura, clarament reaprofitat, que posa en evidència, juntament amb la porta esmentada, que la construcció de l’absis es va realitzar com una superposició a estructures preexistents, que quedaren parcialment anul·lades.

L’absis presenta una estructura interior complexa, amb tres absidioles semicirculars, separades només per pilastres semicirculars coronades per capitells esculpits, avui desapareguts. Aquesta disposició fa que les tres absidioles estiguin molt properes i que formin un efecte plàstic molt diferent a la solució que trobem en altres edificis on hi ha aquests elements, com Sant Pere d’Àger o Sant Pere de Ponts, on els petits panys de mur entre les absidioles donen més rellevància al perímetre absidal. En canvi, a Montmagastre, com succeeix a l’absis de Sant Vicenç de Cardona, el conjunt de les absidioles arriba a articular totalment el mur absidal, que pràcticament desapareix com a superfície, dissolt en el joc curvilini dels paraments de les absidioles.

Al centre de cada absidiola s’obre una finestra, de doble esqueixada la central i d’una esqueixada, molt petita, les laterals.

Interior de l’estança inferior o suposada cripta, coberta amb volta de canó, aprofitada més tard com a dependència agrícola.

ECSA - J.A. Adell

Sota l’àmbit de la nau alt-medieval hi ha una estança, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i coronada per un tancament semicircular, que segueix el parament dels murs sense solució de continuïtat. A l’extrem de llevant hi ha una espitllera, i una altra al mur sud. Aquesta estança inferior, aparentment independent de l’església, és ocupada avui per trulls on es guardava oli. Sembla que la construcció fou motivada per la necessitat d’anivellar el pis de l’església, situat en el pendent de la muntanya, més que no pas per motivacions de tipus litúrgic o religiós, ja que es tracta d’un cos d’edifici totalment independent de l’església superior, i en tot cas hauria de relacionar-se amb edificis com Sant Martí del Canigó, amb dues esglésies superposades i inconnexes.

La porta, resolta en arc de mig punt, és al mur de ponent i s’obre dins l’àmbit de la nau ampliada, en una posició i un nivell força peculiars, circumstància que respon clarament a les diferències en els processos constructius, sense que poguem fer-ne més precisions a causa de l’estat de ruïna d’aquest sector. Sembla, tanmateix, que la posició d’aquest mur podria assenyalar l’extrem de ponent de l’església original, anterior a la gran ampliació, que coincideix amb la diferència de paraments que s’observa a la façana sud.

Les façanes d’aquesta part del conjunt són mancades d’ornamentació, llevat de l’alt semicilindre absidal, on es desenvolupa una decoració sota el ràfec, formada per arcuacions en sèries de dues amb permòdols esculpits, entre lesenes semicirculars, resoltes com semicolumnes adossades, coronades per capitells molt erosionats i amb bases formades per un tor i una escocia.

El mur sud de la nau s’allarga a la part baixa fins al nivell de la primera de les semicolumnes, amb un acabament molt irregular que evidencia que l’obra de l’absis se superposa a estructures preexistents, que s’allargarien més cap a llevant.

L’aparell és format per carreuó, simplement escairat, disposat ordenadament en filades uniformes i irregulars, amb juntes encintades a les dovelles de la porta del mur nord, i amb presència d’elements de pedra sorrenca grisa, ben tallats, en la formació dels elements decoratius absidals, on es palesa més cura en l’execució dels murs amb relació a la resta dels paraments absidals.

Interior de l’església, amb la volta mig ensorrada i la capçalera amb l’absis tapiat, accessible per una petita porta d’arc de punt rodó.

ECSA - J.A. Adell

En l’estat actual de les estructures, tot i els interrogants que presenten, sembla clar que el cos de l’església, amb l’estança inferior, l’absis i la volta, es construí dins l’àmbit d’unes estructures preexistents, no sabem si amb ús religiós, que foren parcialment aprofitades, com la porta nord esmentada. Aquesta construcció fou resolta amb una aplicació de les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, datables a la fi del segle XI, en les quals no es pot excloure una influència de la concepció ornamental d’un edifici com Sant Pere d’Àger, patent en la formalització de l’absis i la seva decoració.

El cos de ponent de la nau, datable a partir del 1643, era cobert amb voltes de rajol amb llunetes, ara desaparegudes. A l’angle sud-oest, a l’interior de la nau, es construí un campanar de torre, avui molt ruïnós, però que conserva una capella a la part baixa, datada el 1698 per una inscripció en l’arc d’accés, que sembla solidària de l’obra del campanar. Tota aquesta part de l’església es construí aprofitant estructures alt-medievals, que es fan evidents en els murs nord i oest, mentre que la façana sud, on hi ha la porta i una sèrie de finestres, fou construïda de bell nou, sobre el basament d’un mur preexistent, contemporani de les parts més velles del conjunt.

En el mur nord es conserven, molt alterats, tres arcs formers, mentre que l’extrem de llevant, a tocar del cos de l’església primitiva, és ocupat per l’obertura d’una capella lateral, que com la que hi ha al seu costat, dins l’àmbit de l’església primitiva, sembla que ocupa també espais de les estructures preexistents. En l’extrem de ponent d’aquest mur es conserva una porta, paredada, que comunicava aquest espai amb una sala paral·lela, situada al seu costat nord, coberta amb una volta de canó, parcialment aterrada, que al mur nord era suportada per cinc arcs formers, dels quals només se’n conserven dos. Sembla que al mur nord d’aquesta segona estança hi havia una porta, que comunicaria amb l’exterior. Al costat de llevant d’aquesta sala nord hi ha les dues capelles esmentades, que probablement ocupen estructures contemporànies de les parts alt-medievals. Potser formarien una torre que flanquejava el costat nord del conjunt, si tenim en compte l’estat de l’edifici a principi de segle.

En el mur de ponent de la nau de l’església, a l’interior de la capella de la base del campanar, es conserven tres petits nínxols semicirculars, de construcció molt acurada, amb filades verticals, que són parcialment alterats pels murs del campanar. També en aquest mateix mur de ponent, a la part exterior, es conserva, prop de l’angle sud-oest, el fragment d’un mur oblicu o semicircular, que correspondria a una estança de forma i funció desconegudes, però que pertany, clarament, a les primeres fases constructives del conjunt.

L’aparell d’aquestes parts no és essencialment diferent del que s’observa en els murs de l’església, a l’extrem de llevant del conjunt, i, per tant, hem de considerar la contemporaneïtat d’aquestes sales amb l’església. Serien datables, de la mateixa manera, amb anterioritat a la fi del segle XI.

No podem precisar la forma i la funció de tot aquest complex de sales, que sembla que han de correspondre a les estructures canonicals, organitzades per juxtaposició, sense un element ordenador com ara un claustre, de construcció molt difícil a causa de la topografia de l’assentament de l’església. D’altra banda, la mateixa configuració de les estructures i l’evidència d’un aprofitament d’estructures prèvies permet de suposar, si s’accepta que pertanyia a les dependències canonicals, que aquestes fossin el resultat d’adaptar algunes estructures del primitiu castell a un nou ús vinculat a la comunitat religiosa.

En qualsevol cas, no hi ha dubte que ens trobem davant d’un conjunt extremament interessant, definit a la fi del segle XI, que necessita urgents treballs de conservació i d’exploració arqueològica i arquitectònica que permetin la coneixença de la realitat de les seves estructures. (JAA)

Talla

Hom pot constatar a partir d’una fotografia antiga que a l’interior de l’església es conservà una talla de fusta que representava un Crist de tipus sofrent fins que desaparegué o fou destruïda vers el 1936 (Bastardes, 1978a, pàg. 307). La peça era emplaçada en una capella del lateral nord, al costat d’una altra dedicada a la Mare de Déu del Roser (Roig i Font, 1933, pàg. 318).

La imatge ha estat estudiada per R. Bastardes(*) a partir de la troballa d’una fotografia a l’arxiu dels germans Roig, datada el 23 de juliol de 1922 i amb la identificació de la procedència(*).

És important assenyalar que l’estudi d’aquesta peça està condicionat a les possibilitats més aviat limitades que ofereix la fotografia del 1922. Pel marc que envolta la peça i el fons sembla que es tracti d’una imatge de gran format, que es trobava en bon estat de conservació. És molt difícil determinar res de la policromia original, ja que la fotografia és en blanc i negre. Es pot afirmar que no és original la que recobria el perizoni, ni la sang que apareix al rostre. Tampoc no són originals el nimbe pla que lluu sobre el cap ni la corona d’espines, afegits posteriorment.

R. Bastardes afirma que la talla, pel seus trets, pertany al grup de l’anomenat Mestre d’Erill i la classifica com a obra de la primera època d’aquest mestre, probablement anterior a l’establiment del taller i a la consolidació de l’estil. D’acord amb aquesta hipòtesi, la talla correspondria al primer quart del segle XII. R. Bastardes fonamenta aquesta conclusió en el fet que les particularitats plàstiques de les imatges atribuïdes al taller d’Erill són més definidores d’una unitat estilística com més s’aparten del naturalisme(*).

El Crist sofrent de Montmagastre, juntament amb els de Llimiana i Mur, és, segons R. Bastardes, la primera obra coneguda del Mestre d’Erill, abans de la creació i el desenvolupament de l’estil del taller. Aquest autor considera que les obres de Llimiana i Mur són anteriors a la de Montmagastre, ja que en aquesta el procés de fixació de l’estil del Mestre d’Erill es mostra més madur i directament encaminat a la recerca d’una síntesi, que no serà aconseguida sinó en la imatge de Salardú (Bastardes, 1978a, pàg. 308).

Sembla que en la imatge de Montmagastre preval la tendència a la verticalitat en comparació amb l’ondulació del Crist de Llimiana, fet que l’acosta a la simplicitat del de Salardú. S’hi aprecien els trets característics del taller d’Erill, però en té uns altres de propis, com ara la inclinació del cap, que sembla que se li enfonsa un xic en el sot que limiten les clavícules. Això constitueix un encert de valor escultòric que observem en totes les altres imatges d’aquest Mestre. Un altre aspecte particular és el tractament del cabell, que pentinat amb clenxa al mig cau pels costats. A causa de la poca qualitat de la fotografia no es pot observar si presenta, damunt el front i fins a les orelles, els tres flocs gruixuts per banda i finament ratllats en sentit transversal que presenten les altres imatges; ho dificulta també la pintura posterior que la cobria. A més, normalment els cabells llargs cauen per damunt les espatlles en forma de tres fines tires per banda, que a Montmagastre no se sap si presentaven ondulacions o ziga-zagues; amb tot, cal assenyalar que en aquesta talla el treball dels cabells és poc acurat i sembla negligit.

Altres trets propis relacionen el Crist de Montmagastre amb el Crist del davallament de Mig Aran: la barba, el bigoti i el rostre també presenten similituds amb el de Salardú per la forma i el tipus de celles que s’ajunten sobre el nas. Els ulls són closos o mig closos, detall difícil de precisar en la fotografia. Pel mateix motiu no es pot apreciar amb seguretat si el Crist de Montmagastre presenta els nervis flàccids que envolten la boca, magistralment treballats a les talles de Mig Aran i Salardú i que els donen una expressió molt particular.

Quant a la representació del tòrax, és important assenyalar la forma ampla i marcadament arrodonida de la part final de l’estera, igual a la dels Crists de Salardú, Mur, Durro, Llimiana i Taüll, però és impossible conèixer el tractament donat a la resta de l’estem. Sembla que aquest detall anatòmic no fou emprat per altres escultors romànics (Bastardes, 1977, pàg. 22), però, en canvi, és una constant en les obres del taller d’Erill, com també la interrelació de costelles-pectoral-estern. En la imatge de Montmagastre sorprèn una incomprensible renglera de deu costelles per banda representades sota el pectoral, mentre que en els altres exemplars d’aquest taller no sobrepassa la mitja dotzena, com és el normal. Aquesta exageració potser és deguda a la necessitat d’omplir una superfície plana massa ampla.

D’altra banda, la solució anatòmica que el Mestre d’Erill atorga a l’acoblament del braç al tors és a Montmagastre igual que a Durro i Salardú. També la posició dels braços i les mans del Crist sofrent de Montmagastre presenten una gran similitud amb el de Salardú. La deformació de l’avantbraç és la mateixa que a Salardú, en aquest cas tractada d’una manera més magistral. Els braços són la part del cos on el Mestre d’Erill ha demostrat el seu gust pel detall i l’execució acurada de la musculatura i les venes, que apareixen en relleu sota la pell. La posició dels dits de la mà de la talla de Montmagastre presenta una identitat total amb la dels dits del Crist de Salardú, sobretot en el detall del dit gros cargolat al voltant del clau.

Les cames mostren frontalment una aresta molt viva i rectilínia tallada en secció triangular. El Crist de Montmagastre i el de Mur no presenten els sécs que marquen la ròtula dels genolls com en els de Llimiana i Salardú. També, com en aquests dos darrers esmentats, té molt ben assenyalats els nervis sobre el turmell. Els peus estan clavats per separat, tret molt generalitzat al segle XII i que es perd al XIII.

El perizoni que porta és un model que resulta excepcional pel tractament donat; la seva excessiva simetria, l’aspecte de “planxat”, no troba paral·lels. L’estructura o la tipologia que presenta no és nova: drap amb cenyidor lligat al centre amb nus arrodonit. Pels costats tomben uns panys de roba que formen uns plecs perfectament ordenats i ondulats. Una gira davantera penja fins a la meitat del perizoni i forma ondulacions a les vores que s’interrompen per la baga del nus central, que cau sobre el solc de roba existent entremig de les cames. La roba del perizoni arriba fins als genolls, i forma al damunt de cadascun un plec tubular aplanat que s’acaba en forma de “vuit” i que s’origina sota la gira davantera. És important assenyalar que els tombants laterals de roba no són més llargs que la part davantera, al contrari del que succeeix en altres talles.

De l’anàlisi feta concloem que aquesta peça és propera a les talles del Crist del davallament de Mig Aran (solució dels cabells, la barba, el bigoti) i del Crist sofrent de Salardú (mans, braços), però menys aconseguida que les esmentades i en conjunt més sòbria.

R. Bastardes, com ja hem esmentat al principi, considera que és anterior i afirma que l’estil i la síntesi anatòmica propis del Mestre d’Erill no són aconseguits del tot. El mateix autor conclou també que és posterior a les de Llimiana i Mur, i la situa cronològicament dins la primera meitat del segle XII(*) i com una obra a cavall entre la primera i la segona època del Mestre d’Erill. Pel lloc de procedència de la peça, és l’obra més llunyana geogràficament de l’àrea del taller d’Erill. (CPG)

Bibliografia

Bibliografia sobre la canònica

• Villanueva, 1821, vol. IX, ap. XIX, pàgs. 265-266
• Roig i Font, 1933, XLIII, pàgs. 237-242, 314-319 i 458-470
• Sanahuja, 1943-46, II, pàg. 9; 1961, pàgs. 35-36, 168-171, 134-135, doc. 9, pàgs. 321-322, doc. 17, pàgs. 328-330, doc. 20, pàgs. 332-333, doc. 25, pàgs. 339-342, doc. 26, pàgs. 342-347
• Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 270
• Vidal-Vilaseca, 1984, pàg. 421
• Fité, 1985, pàgs. 153-154, 268, 283, 287-299 i 303

Bibliografia sobre la talla

• Roig i Font, 1933, pàg. 318
• Bastardes, 1977, pàgs. 14-15, 17-20, 22, 24 i 26-28, 1978a, pàgs. 301-311
• Full informatiu romànic, 1978, núm. 10
• Cook - Gudiol, [1950] 1980, pàg. 288