Castell o el Castellot d’Artesa de Segre

Situació

Turó on s’assenten les restes d’aquesta fortalesa que té l’origen en un hisn andalusí.

J. Giralt

El castell d’Artesa de Segre, conegut com el Castellot, és situat a l’est del nucli urbà, just a la punta del tossal on avui hi ha el viacrucis d’Artesa.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG387398.

Artesa és al peu de la carretera C-l 313, de Lleida a Puigcerdà, a 22 km de Balaguer. Per accedir al castell cal prendre el carrer que porta fins als dipòsits municipals i continuar fins dalt la serra, per una pista asfaltada que arriba al cim on s’alça el monument al Sagrat Cor. (CAT-JGB)

Història

No tenim cap notícia de fonts islàmiques que confirmi l’existència d’un hisn andalusí en el turó del castell d’Artesa. Així i tot, la conquesta de l’indret entre els anys 1010 i 1017 per Ramon Borrell de Barcelona, tutor del comte d’Urgell Ermengol II, confirma l’assentament andalusí en aquest lloc. Les fonts llatines són més explícites i donen notícia d’un conveni entre els comtes Berenguer Ramon de Barcelona i Ermengol II, en el qual aquest rep en feu els castells d’Artesa, Alòs, Malagastre i Rubió l’any 1024. Sembla, però, que cap al 1026 el castell caigué de nou en mans dels andalusins, i que fou definitivament reconquerit per Ermengol II l’any 1037. Aquest comte, junt amb seva esposa Belasqueta, signen el 12 d’octubre de l’any següent l’escriptura de venda en franc alou del castell d’Artesa per 1 500 sous als esposos Arnau Mir de Tost i Arsenda. D’aquesta manera, el vescomte d’Àger i la seva dona es converteixen en els primers senyors alodials de la vila i el terme d’Artesa. El document assenyala els límits del terme d’Artesa. A llevant va de la cinglera de Pedrosa fins al castell de Grialó, on hi ha les creus o fites que marquen els límits entre el castell de Grialó i Artesa, i des d’allí va per dit cingle fins a la Teixonera, i des d’aquest lloc segueix el torrent de les Espulcelles fins al Senill i a la font d’Organelles, on va fins a les fites amb el terme del castell de Ponts, devers el Malsec i el Sió i la serra d’Almenara. Pel sud, el castell d’Artesa limita amb el Monte Roto, tot seguint pel camí que va a Butsènit i passa per la Puteda Maior fins a la serra d’Espadella, pel camí que es dirigeix a Balaguer o al torrent de Sant Feliu fins al Segre. A ponent, el castell d’Artesa segueix el Segre fins al torrent que es diu de les Incluvas. A tramuntana afronta amb la torre de Dadila i va per la coma fins al coll on hi ha la terra anomenada de Tessió, i puja fins al cingle on hi ha les creus que fan partió entre Grialó i Artesa.

Pocs anys després, el 1047, Arnau Mir i la seva esposa Arsenda donen el castell en feu a Borrell de Tost. La mateixa senyora, en el seu testament del 1068, deixa el castell a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç II de Cabrera, i el cedeix en feu al seu nebot Dalmau Bernat i als fills de Miró Borrell. Arnau Mir de Tost farà el mateix en el seu testament del 1072, seguint la voluntat de la seva esposa. D’aquesta manera el castell d’Artesa passà als Cabrera, vescomtes d’Àger.

Durant el segle XII es documenta la família dels castlans del castell, cognomenats Artesa. El castell d’Artesa anirà passant de feudatari en feudatari, però sembla que sempre sota l’alt domini dels vescomtes d’Àger; així, el 1184 trobem com a senyor del castell el vescomte Ponç Guerau III en un pacte d’ajut que signà amb el comte rei Alfons I; i també en les constitucions de pau i treva del comtat d’Urgell que es redactaren el 1187. Aquest noble s’enemistà amb el comte d’Urgell Ermengol VIII i el comte rei Alfons, de manera que aquests es repartiren, sense que es fes efectiu el pacte, les seves possesions, entre les quals es menciona també el castell d’Artesa, a l’agost del 1190. El 1191 el comte rei Alfons concedí el castell a Ramon de Cervera, en un moment en què el vescomte havia caigut en desgràcia.

A partir del final del segle XII, pel casament de Marquesa de Cabrera amb Gombau III de Ribelles, la fortalesa i el lloc d’Artesa foren senyorejats pels Ribelles, com n’ha quedat constància en nombroses escriptures. Hom té notícia que l’any 1313 el rei Alfons III donà permís a Ponç de Ribelles per tal d’establir a Artesa deu famílies de jueus. Posteriorment, Ramon de Ribelles, en morir sense fills, deixà el castell d’Artesa al seu germà Francesc de Ribelles, i anys després, el 1362, Ramon Ponç de Ribelles llegà en testament els castells d’Artesa, Montsonís, Foradada i d’altres al seu fill Ponç de Ribelles.

Ja al segle XV, en concret el 1428, Antoni Ponç de Ribelles vengué a Francesc Arinzo, secretari del rei, la jurisdicció criminal d’Artesa, Montsó i Fabregada, per tal de fer front als pagaments dels creditors. Els deutes que els Ribelles havien contret desembocaren a la darreria d’aquesta centúria en diversos plets per la possessió de la baronia d’Artesa, la qual era discutida pels Montcada; tanmateix, a l’inici del segle XVI Artesa era encara possessió dels Ribelles, ja que hi ha constància que, l’any 1504, un tal Ramon de Ribelles deixà el monestir de Santa Maria de Montserrat hereu universal del lloc i el castell d’Artesa, juntament amb la jurisdicció civil i criminal, els drets i els béus, amb la sola condició que no es pogués alienar sota cap concepte. La senyoria del lloc d’Artesa continuà en mans de l’abadia de Montserrat fins al segle XIX. (CAT-JGB-ABC)

Castell

Primer nivell de la torre islàmica del segle X que corona el castell, sobre la qual es construí el 1972 un monument al Sagrat Cor, i a primer terme, vestigis de les estructures bastides en època feudal.

J. Giralt

El nom de Castellot prové ja d’antic i va servir per a anomenar la serra allargada i dominada per quatre turons al peu de la qual es va formar la vila d’Artesa. En aquesta descripció ens interessa sobretot el primer turó de la serra del castell, on l’any 1972 es va construir el monument al Sagrat Cor. Aquestes obres de condicionament van destruir parcialment la part alta de la fortificació. També cal dir que la construcció de terrasses per al conreu, sobretot als vessants nord i oest, ha comportat la destrucció de la fortificació en aquests sectors, raó per la qual és difícil resseguir-ne les traces.

De la fortificació andalusina solament resta dreta la torre circular de la part més alta, això, si una intervenció arqueològica no posa al descobert altres construccions que hi estiguin relacionades. Adaptada al penya-segat irregular, es conserva una part del primer nivell de la torre, d’una alçada màxima de 2, 87 m i un diàmetre de 5, 17 m; el gruix del mur és de 0, 70 m. S’entrava a la torre per la cara nord. L’entrada original encara es conserva, lleugerament alterada en la zona de l’arc de mig punt rebaixat. El parament constructiu és de maçoneria irregular lligada amb morter de guix i calç, excepte a la porta, on els brancals són fets amb carreus rectangulars ben escairats. Considerem que cal datar la construcció de la torre al segle X, moment en què es fixa tot el sistema defensiu del sector oriental de la Marca Superior. La resta d’estructures conservades es concentren fonamentalment a tot el vessant sud de la serra i al vessant S-SW, aquest darrer ja més afectat pels bancals agraris. Podríem distingir dos sectors clau: el sector S-SE i el sector S-SW.

El sector S-SE ocupa la terrassa immediatament inferior al rocall de la torre, on podem resseguir una colla d’estructures que podríem identificar com una gran cambra rectangular amb braços allargats irregulars (3 m d’amplada per 6, 40 m del mur nord i 7, 40 m el mur sud) i una torre de planta trapezoidal adaptada al rocall natural situada més a l’est, de la qual es conserven panys verticals (oscil·len entre 2, 30 m i 2, 70 m d’alçada, i 7 m per 3 m i 4, 30 m de llargada, amb un gruix màxim d’1,28-30 m). Totes aquestes estructures són construïdes a base d’encofrats de maçoneria amb la paret exterior feta amb carreus petits quadrats i rectangulars, ben escairats. S’hi reconeixen, almenys, dues fases de construcció feudal, però són de mal datar sense una intervenció arqueològica. Sembla clar, però, que l’obra ha de ser posterior a la conquesta del castell andalusí, i que, per tant, es pot datar a partir del segon terç del segle XI, com a obra de fortificació de l’important punt estratègic que esdevingué en aquella època el castell d’Artesa de Segre, atès que controlava una cruïlla de camins.

El segon sector on es conserven restes visibles és la zona S-SW. Aquí cal distingir entre l’aljub i les restes de muralles. Les restes de muralles ocupen la zona immediata a l’espadat. S’hi pot resseguir un pany en forma de L que conserva aproximadament 15 m en direcció est-oest, i 6 m en direcció nord-sud, amb una alçada màxima a la cantonada de 2, 70/3 m. Aquest parament també és fet amb encofrats de maçoneria interior i amb carreus rectangulars, més ben escairats, a la paret exterior. Sembla que s’hi han fet diverses refeccions i que fins i tot podria correspondre a alguna estructura de l’antiga fortificació andalusina. Malgrat tot, cal datar l’obra general ja a l’època feudal.

Les restes conservades de l’aljub són situades dues terrasses més avall de la torre circular. Presumiblement de planta rectangular amb orientació nord-sud, solament coneixem 4, 70 m del braç llarg i 0, 30 m del curt, amb una alçada conservada que varia d’1,20 m a la part interior a 2, 30 m a l’exterior. A la cantonada coneguda (sud-est) resta la canalera de recollida d’aigua formada per dues peces amb secció en U d’unes dimensions de 60 cm de llarg per 37 cm d’ample. Sembla que aquesta estructura està lligada a les restes d’època feudal, però, sense dades arqueològiques clares, no voldríem renunciar a la possibilitat que ja hagués existit en la fortificació andalusina, atès que és un element bàsic en la majoria de castells. (JGB)

Bibliografia

  • Sanahuja, 1961, doc. 6, pàgs. 318-319, doc. 25, pàgs. 339-342 i doc. 26, pàgs. 342-347
  • Sanahuja, 1965, pàgs. 73, 222 i 234
  • Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 108
  • Villanueva, 1976, pàg. 336
  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 255-260
  • Bonnassie, 1979-83, vol. I, pàg. 26, i vol. II, pàg. 241
  • Fité, 1985, pàgs. 144, 146, 171, 219 i 221
  • Lladonosa, 1990, pàgs. 61-83
  • Giralt, 1991, pàg. 69
  • Altisent, 1993, vol. I, doc. 5, pàgs. 26-27 i doc. 367, pàgs. 279-280