Situació
Vista aèria del turó de Montmagastre, al cim del qual s’alçava el castell homònim, amb l’església de Sant Miquel situada en un replà del vessant sud.
ECSA - M. Catalán
Aquest castell, del qual resten uns minsos vestigis, era situat al cim del turó de Montmagastre (863 m), per damunt de l’església de Sant Miquel de Montmagastre i del poble que hi havia prop seu. Des del cim es domina tot un ampli sector de la vall del Segre. L’emplaçament permetia de mantenir una relació visual amb moltes altres fortificacions d’aquest sector de la frontera.
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG451491.
Per a anar-hi cal prendre la carretera que surt de la carretera d’Artesa de Segre a Tremp per Comiols i que en 6 km porta al nucli del poble de Montmagastre, al peu del turó del mateix nom, on és molt visible l’església de Sant Miquel de Montmagastre. Just a la primera casa del poble, un xic apartada, surt un camí que s’enfila cap a la muntanya, transitable només uns 200 m. Cal deixar el vehicle i pujar pel dret, cercant un corriol, indicat amb creus de fusta, que en vint minuts de pujada arriba fins a l’església i les poques restes del castell. (JAA-JBM)
Història
El castell de Montmagastre és documentat per primera vegada l’any 926, en què el prevere Gaudí donà al monestir de Sant Climent de Codinet terres, cases i vinyes situades als castells de Montmagastre i Rialb. Segons aquest document, una vinya que era sota el castell de Montmagastre afrontava d’una part amb una terra del comte Sunifred d’Urgell. El castell de Montmagastre surt esmentat en la crònica al-Bayan, en què es diu que fou un dels castells que va ésser assaltat per les primeres ràtzies d”Abd al-Malik contra els cristians l’any 1003. Es narra que fou el seu general al-Wadih, llibert, qui atacà el castell i passà a coltell tota la guarnició.
Malgrat aquesta ràtzia, el 1010 el castell continuava sota el domini cristià, ja que en partí l’expedició dels catalans que anà a Còrdova, on trobà la mort el comte Ermengol I d’Urgell. Tal com explica Sobrequés, a la mort d’aquest comte, el perill a les fronteres del comtat d’Urgell era gran. Fou tasca del comte Borrell de Barcelona, tutor d’Ermengol II d’Urgell, de refermar aquestes fronteres; és versemblant pensar que les eixamplés fins a Alòs de Balaguer. A la mort del comte, però, sembla que la dominació alarb sobre el territori d’Artesa fins a Alòs es tornà a fer efectiva. El comte morí vers el 1019. Feu falta la intervenció conjunta d’Ermengol II i el fill del comte de Barcelona esmentat, Berenguer Ramon I, per a consolidar definitivament aquest indret fronterer, amb el suport d’Arnau Mir de Tost. Això es dedueix del conveni que signaren els expressats comtes vers el 1024 sobre la potestat dels castells de Malagastre, Montmagastre, Artesa, Alòs i Rubió.
El castell de Montmagastre, així i tot, fou sempre una de les fortaleses destacades del comtat d’Urgell. Ermengol I, que segurament el feu reconstruir, fundà en el lloc una canònica amb anterioritat al 1010, probablement molt poc abans de partir cap a Còrdova. Aquesta afirmació es basa en l’àmplia donació a Sant Miquel de Montmagastre del 1010 efectuada per Ermengol II, la comtessa de Barcelona Ermessenda, vídua de Ramon Borrell de Barcelona, i el seu fill Berenguer Ramon I, que cal datar, en realitat, com molt bé proposa el pare Pere Sanahuja, vers el 1019. Es tractaria d’una confirmació de béns atorgats per Ermengol I; curiosament, el document hauria conservat la data d’atorgament. En aquest document es donen les afrontacions del terme del castell de Montmagastre, que són les següents: el riu Castellione i el terme de Ponts per orient fins a Rialb; el terme del castell de Comiols fins a Lavança (Lavancola) per ponent, des d’on es perllonga “ad ipso Perellone in campo de Sancti Petri et sic pervadit contra meridie usque in Ispania”. D’aquest document es dedueix clarament que al sud de Montmagastre es trobava en aquell moment la frontera, i que Artesa i la resta de llocs esmentats encara estaven per conquerir.
Antoni Pladevall i Pere Català ressenyen un testament del 1044 d’Adelaida, muller del vescomte Sunifred de Girona, que era senyora dels castells d’Ogern i Montmagastre. Aquesta dada i la relació que estableix Pere Català entre aquesta vescomtessa i la muller d’Arnau Mir de Tost, Arsenda, són un xic sorprenents. El testament fou llegit davant l’altar de sant Jaume de l’església de Sant Miquel de Montmagastre.
Sigui com vulgui, el castell de Montmagastre fou una possessió d’Arnau Mir de Tost, segons confirma el jurament de fidelitat que féu Sanlla Imble per aquest castell a Arnau Mir l’any 1067. A més, Arsenda, muller d’Arnau Mir, en el seu testament de l’any 1068, a més de deixar a l’església de Sant Miquel de Montmagastre el castell de Marcovau, disposa que es construeixi, prop del castell de Montmagastre, un hospital per a pobres i pelegrins. En el seu testament del 1072 Arnau Mir de Tost deixà el castell de Montmagastre, que tenia pel comte d’Urgell, al seu net Guerau Ponç i la seva filla Letgarda. D’aquesta manera el castell passà als Cabrera, vescomtes d’Àger, que el tingueren sota l’alt domini dels comtes urgellencs. El vescomte Guerau Ponç II de Cabrera i la seva muller Estefania infeudaren el castell de Montmagastre, juntament amb el de Gavarra, amb llurs castlanies, a Gombau Bertran l’any 1095, al qual s’assignaren dos terços de la parròquia d’Anya, el castell de Vall-llebrera i la sisena part dels plets i “lexivis”, amb pacte de posseir-lo amb les mateixes condicions que el posseí Bernat Trasver i de posar-hi els castlans en la forma que els tingué Miró Arnau. (FFLI)
El castell de Montmagastre continuà en mans dels Cabrera durant els segles XII i XIII, en què esdevingueren comtes d’Urgell. Dels Cabrera passà a la tercera dinastia comtal d’Urgell (línia del casal de Barcelona) al començament del segle XIV. El 1415 Ferran d’Antequera cedí el castell al seu conseller Ramon de Bages. A la fi del segle XV era de Gaspar de Llordat, lloctinent del vescomtat de Castellbò. Posteriorment, el castell es trobà sota la jurisdicció de Francesc de Villalba, el qual, l’any 1537, va vendre la baronia de Montmagastre al monestir de Montserrat. Aquest cenobi, el 1570, permutà a Miquel de Villalba les baronies de Montmagastre, Anya, Montargull, Comiols i la quadra de Vall-llebrera per diversos béns situats al Vallès. Amb el temps la baronia de Montmagastre fou domini de diferents senyors, els darrers dels quals foren els Despujol, marquesos de Palmerola. (CPO-ABC)
Castell
Resta ben poca cosa de l’important castell de Montmagastre. I allò que s’ha conservat mostra una fortificació molt semblant a molts altres castells fronterers, amb una torre circular i un recinte. La torre era situada al sud-oest del petit planell que hi ha al cim de la muntanya. Per les poques restes que se n’han conservat sembla que devia tenir un diàmetre exterior d’uns 6 m. Actualment, gairebé només es veu un munt d’enderrocs, amb una alçada de poc més de 2 m. Les úniques restes de l’antic aparell constructiu són a la banda meridional. Els murs eren formats a l’exterior per pedres petites (10 cm per 20 cm) i de mides desiguals, arrenglerades i unides amb morter.
Cap al nord-est d’aquesta torre hi havia un recinte de planta quadrangular. Devia tenir, si fa no fa, una longitud de 17 m i una amplada d’uns 8 m. En aquest sector veiem restes del mur exterior orientat vers el sud-est, amb una alçada d’uns 2 m, fet amb carreus més grans (15 cm per 20 cm), molt desgastats. També al llarg del costat nord-oest s’endevina per on passava la paret, atès que s’han conservat alguns carreus de la part baixa del mur. A l’extrem nord-oriental hi ha restes d’algun mur paral·lel a aquests i a alguna paret transversal, potser de tancament. Tot restà, però, força malmès per les trinxeres que s’hi feren durant la guerra civil de 1936-39.
D’una banda, doncs, podem assenyalar l’existència de l’esquema clàssic de la major part d’aquests castells de frontera fets cap a l’any 1000 (torre i recinte annex). De l’altra banda, podem relacionar l’aparell de la torre amb el que trobem en algunes altres fortificacions d’aquestes contrades, com pot ésser la primitiva torre d’Orenga o, potser, la fortalesa d’Os. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 157, pàgs. 158-164
- Sanahuja, 1961, pàgs. 28-29 i 35, doc. 17, pàgs. 328-330, doc. 25, pàgs. 339-342, i doc. 26, pàgs. 342-347
- Sobrequés, 1961, pàgs. 17-18
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 264-275
- Baraut, 1982*, 9, doc. 18, pàgs. 173-174
- Scales, 1990, pàgs. 77-78