Situació
Antiga església parroquial que formà part fins al segle XIX del priorat de Santa Maria de Meià.
G. Viiarrúbias
L’església de Sant Bartomeu és en un lloc isolat, al centre de la vall d’Ariet, on hi ha un poblament de masos dispersos. Per a arribar a l’església cal seguir el mateix itinerari indicat en la monografia anterior. El temple és al peu de la pista. (JAA)
Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG345467.
Història
Aquesta església fou el temple parroquial del terme del castell de la Vall d’Ariet, i estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià fins a la desamortització eclesiàstica. Indirectament, se sap que aquesta església formà part de la dotació inicial del monestir de Santa Maria de Meià, que es degué fer abans de l’any 1040, però no se’n té constància fins el 1095. Aquest any, Ermengol, net del fundador i fill de Guitard Guillem de Meià, donà al mateix monestir de Meià les esglésies que tenia per donació del seu pare, entre les quals figura la d’Ariet amb tots els seus drets. Posteriorment, aquesta dependència es confirma en un capbreu del monestir atribuït a l’any 1137, en el qual consta que el monestir de Santa Maria de Meià posseïa les esglésies del terme del castell d’Ariet. No se sap si hi hagué dues esglésies, una dedicada a sant Andreu i una altra a sant Bartomeu, o bé si es tracta d’un canvi de titular de l’església, com passà en molts altres casos. El fet és que l’any 1315, quan el visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona visità les parròquies del monestir de Santa Maria de Meià, feu constar que el titular de la parròquia d’Ariet era sant Andreu. A mitjan segle XVII, quan Roig i Jalpí escrigué la seva obra sobre el priorat de Meià, deixà constància que el priorat tenia l’església de: “San Bartholome Apostol, en Iriet. Es parroquial.”
Planta de l’església, en què destaca la capçalera trevolada.
J. A. Adell
Actualment, encara té culte de manera molt esporàdica i es troba en un estat de conservació força bo. (ABC)
Església
És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó, de perfil apuntat, suportada per dos arcs formers de poc relleu, adossats als murs nord i sud, i reforçada per un arc toral, també de perfil apuntat, que arrenca de dues semicolumnes amb capitells geomètrics i àbacs bisellats, amb el mateix perfil de la imposta que assenyala l’arrencada de la volta.
L’arc toral i les seves semicolumnes assenyalen l’inici de la capçalera, formada per tres absis semicirculars en trèvol, més alt i ample el central, corresponent a la nau, i precedits, els tres, per sengles arcs presbiterals.
La volta presenta notables deformacions estructurals, especialment visibles en l’absidiola sud i en el sector de ponent, on es fan paleses importants reparacions, apreciables sobretot en la construcció de dos arcs torals de reforç de la volta, propers al mur de ponent i que alteren els arcs formers.
Interior del temple, amb la volta de canó de perfil apuntat i l’arc toral que arrenca de semicolumnes amb capitells.
ECSA - J.A. Adell
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana de ponent, que és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, en el qual s’obre una finestra cruciforme. Aquesta finestra, juntament amb les tres finestres de doble esqueixada que s’obren respectivament al centre de cada absis, actualment paredades, són les úniques obertures que presenta l’edifici.
L’interior és totalment emblanquinat. A les façanes, mancades d’ornamentació, llevat d’un senzill ràfec bisellat, es pot observar l’aparell, format per carreus petits, ben tallats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars. L’aparell palesa clarament les formes constructives pròpies de l’arquitectura del segle XII català, moment al qual cal adscriure la construcció de l’església. (JAA)
Bibliografia
- Roig i Jalpí, 1668, cap. IX, pàg. 108
- Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 431-432