Castell de la Vall d’Ariet (Artesa de Segre)

Situació

Construcció dels segles Xll-XIII, de planta rectangular, que fins fa pocs anys havia estat aprofitada com a masia.

ECSA - J. Bolòs

Aquest petit castell, anomenat a l’edat mitjana simplement castell d’Ariet, és situat al cim d’un petit turó, a la part baixa de la vall, a uns centenars de metres de l’església de Sant Bartomeu de la Vall d’Ariet.

Mapa: 33-13(328). Situació: 31TCG338471.

Cal anar d’Artesa de Segre a Baldomar, on surt una pista de terra que mena a la vall d’Ariet, passant pel costat de la Clua. També s’hi pot anar per una pista que surt de Gàrzola, a la conca de Meià. (JBM)

Història

Les primeres notícies del terme d’Ariet corresponen a l’any 1080, quan Ermengard donà al monestir de Santa Maria de Meià uns alous situats al terme de Castelló, al lloc de Paneres, a la vall d’Ariet. Com que l’església d’Ariet formava part de la dotació del monestir de Santa Maria de Meià realitzada per Guillem de Meià abans de l’any 1040, podem deduir que en aquell moment el terme del castell d’Ariet ja pertanyia a la família Meià. Aquest domini, però, no es confirma fins l’any 1193 en el testament de Guillem de Meià, on consta la disposició que el testador deixava a la seva germana Ermessenda i al seu fill Ramon de Cervera diversos castells, entre els quals figurava el castell d’Ariet en franc alou. El castell romangué en poder de la família Cervera-Meià fins al darrer membre, Dolça de Cervera, la qual l’any 1311 feu donació perpètua del patrimoni de la família Meià al seu fill Pere d’Ayerbe. L’any següent, el mateix Pere d’Ayerbe permutà al rei Jaume II els béns que tenia a Catalunya per d’altres situats a Aragó. El mateix any d’aquesta permuta el castell d’Ariet fou incorporat a la corona pel rei Jaume II. Posteriorment, el castell d’Ariet seguí les mateixes vicissituds que el castell de Meià, que fou incorporat al marquesat de Camarasa, tant durant el període que estigué sota el domini de l’infant Ferran com en el que ho estigué de l’infant Martí. Un cop retornat novament a la corona l’any 1424, el rei Alfons IV l’alienà tot seguit. Així, l’any 1426 el rei aprovà la venda que dos anys enrere havia fet el seu procurador al capítol de la Seu d’Urgell i l’any següent, el 1427, signà un rebut de 10 000 florins, preu de la venda de diversos castells i jurisdiccions, entre les quals es trobava la d’Ariet. Posteriorment, el rei Joan II, l’any 1462, a l’inici de la guerra que l’enfrontà amb la Generalitat de Catalunya, donà la castlania d’Ariet al noble Joan de Luna, però un cop finida la guerra degué retornar al capítol de la Seu d’Urgell, sota el domini del qual estigué fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.

De l’edifici del castell només es disposa de la referència que a mitjan segle XVII feu Roig i Jalpí: “En la Parroquia de Iriet, hay una Torre grande, alta, y quadrada, inhabitable, con algunos vestigios, que denotan haber habido en aquel puesto, fortaleza.” (ABC)

Castell

La fortificació medieval era una construcció de planta lleugerament rectangular. Fou aprofitada en època moderna per a ésser part d’una masia. Aquest fet degué provocar segurament la destrucció parcial de la paret nord-est del castell, costat on s’adossava el cos principal de la casa de pagès. Recentment, hom ha abandonat aquesta masia i, en trencar-se algunes de les roques que l’aguantaven, s’ha ensorrat tot el costat nord-oest de la construcció, fet que ha provocat que caigués una part del mur nord-occidental del castell.

Actualment, es conserva, doncs, el mur sud-oest, de 5 m de llargària a l’exterior, i bona part del mur sud-est, que devia tenir una llargada, també a fora, de 5, 7 m. El gruix de la paret és de 90 cm, a la part baixa. L’alçària exterior d’aquesta paret sud-oest és de 9 m. Per l’interior veiem que això corresponia a tres nivells: l’inferior era cobert per un trespol de fusta; el principal, almenys en època moderna, feia poc més de 2 m d’alçària, i el superior, de 2, 5 m, coincideix amb un aprimament del mur d’uns 30 cm.

Aquesta construcció és feta amb carreus més o menys treballats, de mida mitjana (15 cm d’alçària per 30 cm de llargària), ben arrenglerats, units amb un morter de calç de mala qualitat. A la part baixa hi ha algun carreu més gran i algun de col·locat verticalment.

Podem datar aquesta construcció cap al segle XII o XIII i relacionar-la amb cases fortes o castells de la baixa noblesa, com la casa forta de Vallfarines o els castells de Cabrera i, fins i tot, el de Figuerola. (JBM)

Bibliografia

  • Roig i Jalpí, 1668
  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 329