Hom anomena síndrome febril un conjunt de manifestacions que apareixen en nombroses malalties, especialment en els processos infecciosos, entre les quals destaca la hipertèrmia o febre, és a dir, un augment anormal de la temperatura corporal, que se sol acompanyar d’altres símptomes i signes, com malestar general, augment de la freqüència cardíaca, enrogiment cutani, mal de cap, dolor i debilitat muscular i articular. Independentment dels efectes perniciosos que sobre l’organisme produeixi el factor causant, per exemple la infecció que originà la síndrome febril, cal considerar que en aquesta situació es produeix un increment més o menys notori de la despesa energètica, ja que si bé és cert que, a causa de les molèsties que presenta, el subjecte afectat tendeix al repòs i, per tant, gasta menys energia que habitualment, d’altra banda es produeix un augment del metabolisme basal de l’organisme.
Com ja s’ha explicat en apartats anteriors, l’organisme, com a font d’energia, utilitza principalment hidrats de carboni, sia els aportats per l’alimentació o, en tot cas, els que provenen de les seves reserves de glucogen. Però si per qualsevol causa s’esgoten les reserves de glucogen, com pot passar en cas de síndrome febril, l’organisme recorre a altres nutrients energètics per a cobrir les seves necessitats, especialment als lípids o greixos. En realitat, amb aquesta fórmula aconsegueix cobrir els requeriments energètics, però això no està exempt d’efectes secundaris, ja que en el metabolisme dels lípids es generen diverses substàncies o catabòlits que passen a la sang, com és el cas dels cossos cetònics, entre ells l’acetona; entre els trastorns orgànics més evidents de l’increment de l’acetona en la sang, especialment en els nens, destaquen les nàusees i vòmits, manifestacions relativament habituals en cas de síndrome febril.
Per tal d’evitar aquests trastorns, en cas de síndrome febril, és recomanable que, per a cobrir de manera adequada les necessitats energètiques s’incrementi el consum d’hidrats de carboni en general i, de manera particular, el de sucres simples, que es caracteritzen per ésser absorbits i cremats ràpidament. Al contrari i precisament per a evitar l’acumulació d’acetona en la sang, és recomanable de reduir el consum de greixos que, d’altra banda, són digerits amb més dificultat.
| aliments recomanables | aliments desaconsellats |
|---|---|
| aigua | menjars copiosos o pesats |
| sucs de fruites | menjars molt elaborats |
| infusions (camamilla, te) | aliments molt grassos |
| menjars lleugers | menjars molt picants |
| dolços | fregits |
| cereals i patates | |
| lactis | |
| fruites i verdures | |
| carns i peixos a la planxa, al forn o bullits |
D’altra banda, en cas de síndrome febril s’incrementa la pèrdua d’aigua i de certs electròlits de manera directament proporcional a l’augment de la temperatura, no tan sols a causa de l’increment de la producció de suor, sinó perquè es produeix un augment de l’activitat depuradora de la sang per part dels ronyons i, per tant, de l’emissió d’orina. Per tot això, en cas de síndrome febril és molt important augmentar la ingesta de líquids, fonamentalment d’aigua, encara que també es poden consumir sucs de fruites, infusions com te o camamilla o brous vegetals.
Al mateix temps, sobretot si la hipertèrmia és molt intensa, se sol produir una sensació de sequetat bucal i llengua pastosa, circumstància que, sumada a la prostració, produeix una disminució de l’apetit, la qual cosa fa recomanable la ingestió de menjars lleugers, per bé que energètics, com ara postres dolces que siguin apetitoses.
En definitiva, en cas de síndrome febril és aconsellable d’incrementar la ingesta de líquids; augmentar moderadament el consum d’hidrats de carboni, especialment sucres simples; reduir el consum d’aliments grassos, i, en general, evitar la ingestió d’àpats copiosos, pesats i picants.