El fetge desenvolupa una funció essencial en el procés de la nutrició de l’organisme. Així, entre altres factors, hi intervé mitjançant l’elaboració i la secreció de la bilis que participa, al seu torn, en la digestió dels greixos; ocupa un lloc preferencial en el metabolisme o transformació dels nutrients, ja que la majoria d’aquests, després d’ésser assimilats per l’organisme, són immediatament captats i processats pel teixit hepàtic; i depura la sang de nombroses substàncies que es produeixen durant el metabolisme dels nutrients i l’acumulació de les quals podria produir trastorns en diversos teixits, fins i tot en el sistema nerviós central.
D’altra banda, i precisament per la funció depuradora de la sang que el caracteritza, el fetge és un òrgan diana per a l’acció tòxica de diverses substàncies, entre les quals destaca l’alcohol.
Per totes aquestes raons, la dieta pot tenir, doncs, un paper essencial en la prevenció, el control de l’evolució i el tractament dels trastorns que cursen amb lesions en el fetge o amb insuficiència hepàtica, els més freqüents dels quals són hepatitis i cirrosi.
El fetge pot mantenir adequadament el seu funcionalisme si es conserva indemne aproximadament un terç de la seva massa. Per això, per tal que es desenvolupi una insuficiència hepàtica, cal que la major part de l’òrgan estigui lesionada. En els casos lleus d’hepatitis, o durant les primeres fases de la cirrosi, que sol durar uns quants anys, és habitual que només estigui danyat un percentatge relativament reduït de la massa de teixit d’aquest òrgan, que, per tant, sol mantenir el seu funcionament. Tanmateix, també en aquests casos cal fer tres recomanacions dietètiques importants. En primer lloc, que l’alimentació sigui completa, equilibrada i variada, no només per a cobrir els requeriments nutritius de l’organisme, la qual cosa es recomana a tots els individus sans, sinó també per a evitar el sobreesforç que representa per a un fetge lesionat el fet d’haver de transformar els nutrients que hi són incorporats en excés en aquells altres amb una aportació deficitària, per exemple greixos o proteïnes en hidrats de carboni, o glúcids o greixos en proteïnes. En segon lloc, i com a norma dietètica inexorable en tots els processos patològics del fetge, hom recomana l’abstenció total en el consum de begudes alcohòliques, a causa de l’efecte tòxic que l’alcohol exerceix sobre el teixit hepàtic. En tercer lloc, hom recomana una certa limitació en el consum d’aliments molt rics en greixos o també de digestió lenta, com embotits o guisats molt condimentats, salats o picants i fregits.
L’hepatitis aguda, excepte quan és lleu, comença amb una inflamació i destrucció del teixit hepàtic bastant extenses, que per tant provoquen una insuficiència hepàtica manifesta i que en la majoria dels casos remet de manera espontània i progressiva al llarg d’algunes setmanes o uns pocs mesos, moment en què el fetge sol recuperar la seva arquitectura i funció normals. Així, en aquests casos, hom recomana una dieta progressiva.
Durant la fase inicial de l’hepatitis aguda moderada o greu, que es caracteritza per manca de l’apetit, refús dels aliments —d’una manera particular els grassos—, nàusees i vòmits, sensació de debilitat, febre lleugera, icterícia o coloració groguenca de la pell i les mucoses i colúria o coloració fosca de l’orina, es recomana la ingestió d’aliments tous i de baix contingut en greixos, com ara arròs o pastes bullides, puré de patates, carns o peixos tendres i magres bullits o a la planxa i fruites cuites. Així mateix, si l’individu no els refusa ni li produeixen nàusees, es poden administrar fruites crues i amanides, galetes dolces no grasses i llet. Passada aquesta fase inicial, quan en general només persisteix la icterícia, és convenient d’instaurar progressivament una dieta completa i equilibrada, per bé que procurant suprimir els aliments molt rics en greixos i indigestos, com els embotits, aliments fregits, carns grasses o peix blau. Com a norma de conducta, i fins que s’aconsegueixi una recuperació total, és aconsellable que els greixos d’addició com olis, mantega, margarina o maionesa, es vagin incorporant de manera progressiva i no es facin servir en l’elaboració dels menjars sinó que s’afegeixin crus quan els aliments ja han estat cuinats. Finalment, després de la remissió de la icterícia, es poden anar afegint a la dieta pràcticament tots els aliments, sempre que no generin trastorns digestius. L’abstenció total de begudes alcohòliques s’ha de mantenir, en canvi, fins que el facultatiu no indiqui el contrari.
La cirrosi hepàtica és un trastorn que, encara que lentament, evoluciona de manera progressiva i inexorable cap a la destrucció massiva i irreversible del teixit hepàtic. Per això, contràriament a allò que succeeix en cas d’hepatitis aguda, les restriccions dietètiques solen anar augmentant amb el transcurs del temps. Això no obstant, és important assenyalar que el compliment d’aquestes recomanacions dietètiques millora el pronòstic del subjecte, tant pel que fa a la qualitat de vida com al temps de supervivència.
En les fases poc avançades del trastorn, o cirrosi compensada, quan són freqüents les molèsties o dolors difusos en la cavitat abdominal, meteorisme, manca d’apetit i alternança de diarrees i restrenyiment, hom recomana ésser estricte en el compliment de les premisses dietètiques per a totes les hepatopaties, fins i tot les lleus, és a dir, intentar dur a terme una alimentació equilibrada, completa i variada, suprimir absolutament l’alcohol i evitar la ingestió de menjars o aliments molt rics en greixos, molt condimentats, picants, fregits i guisats. Si no se segueix de digestions lentes i pesades, és convenient el consum moderat de llet entera, de formatge i d’ous. Durant els períodes de diarrea, és aconsellable portar a terme una dieta astringent i, en els de restrenyiment, incrementar el consum de verdures, fruites, hortalisses o altres fonts de fibra vegetal.
Les restriccions dietètiques més estrictes s’indiquen quan apareixen les complicacions característiques de les fases més avançades del trastorn, o cirrosi descompensada. Aquestes restriccions varien segons la complicació de què es tracti. Així, per exemple, en cas d’ascites o acumulació de líquids en la cavitat abdominal, es recomana una dieta hiposòdica. En canvi, en cas d’encefalopatia i coma hepàtic, que es produeixen quan, a causa de la insuficiència d’aquest òrgan, diverses substàncies procedents del metabolisme de les proteïnes com l’amoníac no són adequadament depurades de la sang, hom recomana una dieta hipoproteica, és a dir, de baix contingut en proteïnes.