El que cal saber de la litiasi urinària

  • Es anomenada litiasi urinària o urolitiasi la formació de càlculs, és a dir, concrecions sòlides —popularment anomenades pedres—, a l’interior de les vies urinàries, que segons la grandària i la localització que tinguin poden ésser expulsats amb l’orina sense problemes o bé causar una obstrucció urinària.
  • El símptoma més comú de la litiasi urinària és el còlic nefrític o renal, que consisteix en la sobtada aparició de dolor agut, localitzat al costat —i sovint irradiat a l’engonal, la part superior i interna de la cuixa i els genitals—, la intensitat dels quals oscil·la entre fases de dolor intens i d’altres en què gairebé desapareix. A més, es manifesten d’altres símptomes com ara sensació continuada d’haver d’orinar que no se satisfà amb la micció, coïssor en orinar, orina tenyida de sang, nàusees, vòmits i dolor abdominal.
  • Les persones que pateixen un còlic renal han d’orinar en un recipient per a poder recollir les pedres que es puguin expulsar i analitzar-les, ja que el tractament posterior variarà segons la composició que presentin.
  • Per a atenuar el dolor és molt útil l’aplicació d’escalfor a la zona afectada ja que l’escalfor dilata les fibres musculars de l’urèter, la contracció de les quals ocasiona el dolor. El mètode més efectiu és prendre un bany tot submergint el cos en aigua molt calenta.
  • Quan una persona presenta símptomes de còlic renal cal que s’adreci a un servei d’urgències, on poden confirmar-ne la diagnosi i indicar-hi el tractament més adequat.
  • En el cas que hom segueixi tractament per a atenuar les molèsties doloroses del còlic nefrític, no ha de sobrepassar les dosis d’analgèsics indicades pel metge. Si el dolor no cedeix, cal adreçar-se a un servei d’urgències, on podran administrar d’altres medicaments eficaços sense que hi hagi risc de toxicitat.
  • L’expulsió de les pedres no soluciona definitivament la malaltia, perquè en més de la meitat dels casos els càlculs es tornen a formar, i generen nous símptomes. Així, després d’un episodi de còlic nefrític, encara que les pedres s’expulsin espontàniament, cal seguir els controls indicats pel metge, ja que s’han de realitzar algunes proves per a establir la causa de la litiasi i indicar les mesures que cal adoptar per a evitar-ne la repetició.
  • Si els càlculs obstrueixen les vies urinàries, provoquen l’aparició d’infeccions urinàries i ocasionen alteracions de la funció renal, que en alguns casos greus poden ésser permanents. Així, cal recórrer a algun dels diversos procediments capaços d’eliminar-los.
  • En l’actualitat, la majoria de càlculs que no són expulsats i ocasionen trastorns poden ésser eliminats amb litotrípcia extracorpòria per ones de xoc, que és un mètode que consisteix en l’aplicació des de l’exterior del cos d’un tipus d’ones relacionades amb els ultrasons que transmeten prou energia per a trencar els càlculs. Hi ha diverses modalitats de litotrípcia extracorpòria, com ara la que s’aplica amb anestèsia de la meitat inferior del cos, en què la persona tractada ha de romandre ingressada només un dia o dos, o bé les tècniques que permeten el tractament de manera ambulatòria perquè no cal cap mena d’anestèsia. Els fragments dels càlculs són eliminats habitualment com els càlculs petits, de manera que en alguns casos cal seguir un tractament semblant al del còlic nefrític, per a evitar-ne els símptomes.
  • La litotrípcia extracorpòria no pot destruir per si mateixa els càlculs d’una certa grandària, de manera que en aquests casos s’efectua una intervenció quirúrgica o bé es combinen ambdues tècniques.
  • Quan cal recórrer a la cirurgia, en molts casos hom pot efectuar la intervenció solament amb anestèsia local, amb endourologia percutània, que es realitza introduint un endoscopi fins a les vies urinàries a través d’una petita incisió practicada sobre la regió del ronyó.
  • Quan els càlculs no expulsats queden a la part baixa de les vies urinàries, poden ésser extrets amb endoscòpia tot introduint una sonda proveïda d’un sistema òptic per la uretra, a través de la qual es poden introduir dispositius destinats a enganxar el càlcul i extreure’l, o bé a fragmentar-lo directament.
  • Per a evitar la formació de nous càlculs, és molt important de beure una gran quantitat d’aigua. El metge pot indicar si hi ha algun tipus d’aigua mineral especialment recomanable segons el tipus de càlculs de què es tracti.
  • En alguns tipus de litiasi, sobretot en els càlculs d’àcid úric, pot ésser molt útil de seguir una dieta especial per a evitar la formació de noves concrecions.