L’alimentació enteral per sonda

L’alimentació enteral per sonda consisteix en l’administració d’aliments naturals o artificials per mitjà de diversos tipus de sondes que són introduïdes en el tub digestiu, generalment a l’altura de l’estómac o de l’intestí prim.

L’alimentació enteral per sonda s’indica en els individus que, per diverses circumstàncies, no poden dur a terme una alimentació convencional, però amb un aparell digestiu capacitat per a rebre els aliments a través d’una sonda, per a digerir-los i fer-los progressar al llarg de l’intestí i absorbir els nutrients que hi són continguts.

Les indicacions més freqüents d’alimentació enteral per sonda inclouen diversos trastorns del sistema nerviós central en què s’estableix l’estat de coma; de la cavitat bucal, faringe o laringe que fan impossible la ingestió, la masticació i/o la deglució dels aliments, com és ara fractures de mandíbula, processos tumorals importants o certs tipus de cirurgia plàstica; anorèxia o manca d’apetit greu, per exemple d’origen psiquiàtric, deguda a tumors malignes en fases molt avançades o provocada per radioteràpia; quan existeixen necessitats nutritives de certa urgència que no es poden satisfer mitjançant una alimentació per boca, com s’esdevé per exemple en casos de cremades, de traumatismes o d’infeccions molt greus; i en diversos processos quirúrgics i postoperatoris del propi tub digestiu.

Les sondes que es fan servir per a l’alimentació enteral poden ésser de diversos tipus, segons quina sigui la patologia de base. La més emprada és la sonda naso-gàstrica, que és introduïda pel nas fins que el seu extrem resta situat en l’estómac. Les sondes naso-gastro-duodenal i naso-gastro-jejunal també són introduïdes pel nas, però llurs extrems resten situats respectivament en el duodè, o primera porció de l’intestí, i en el jejú, o segona porció d’aquest òrgan. En els casos en què hi ha processos obstructius greus en la part alta del tub digestiu i en què, per tant, no es poden introduir sondes a través del nas, es procedeix a obrir quirúrgicament la cavitat abdominal i s’introdueixen després diversos tipus de sondes per a aliments directament en l’estómac o l’intestí, segons quina sigui la patologia de base.

El nutrient fonamental que s’administra en l’alimentació assistida és l’aigua, ja que la resta dels aliments han d’estar convenientment dissolts o en suspensió en solucions més o menys aquoses per tal que es puguin desplaçar a través de la sonda. Els aliments naturals emprats amb més freqüència són també líquids, com ara llet, sucs de fruita, aigua d’arròs o brous colats. Paral·lelament, i per a assegurar un equilibri dietètic, s’administren també altres aliments rics en hidrats de carboni, com sucre i farines; en lípids, com olis; i en proteïnes, com rovell d’ou, iogurt i peixos o carns prèviament capolats i humitejats, com són ara els que es troben en els productes alimentaris per a lactants.

Els aliments artificials són generalment nutrients que s’obtenen mitjançant un procés tecnològic de purificació que s’aplica a diversos aliments naturals. Els més emprats en l’alimentació enteral per sonda són els monosacàrids i els disacàrids, els àcids grassos i algunes proteïnes d’alt valor biològic, com la caseïna i la lactalbúmina, o aminoàcids essencials. Aquests aliments es caracteritzen per no tenir residus alimentaris no digeribles, com per exemple fibra vegetal, i perquè llurs components no necessiten ésser digerits, ja que són assimilats directament per l’organisme. Així, en la pràctica, es recorre a ells quan es vol proporcionar una quantitat elevada de nutrients en relació al volum dels aliments i concretament quan hi ha dificultats per a digerir els aliments naturals.

L’alimentació enteral per sonda es pot realitzar bàsicament per mitjà de dos tipus de procediments. Un d’ells, el que s’utilitza amb més freqüència, és l’anomenada administració en bol, en què, per mitjà de xeringues, bosses o ampolles adients, els aliments són introduïts a intervals regulars en la sonda. L’altre procediment, que s’anomena administració a dèbit continu, consisteix en l’administració ininterrompuda de solucions d’aliments que són contingudes també en bosses o ampolles especials. De vegades, aquestes solucions d’aliments llisquen fins a les sondes simplement per la força de la gravetat; altres vegades es recorre, en canvi, a la utilització d’una nutribomba o bomba mecànica per a desplaçar solucions alimentàries, que es connecta al seu torn a les bosses o ampolles. En general, les sondes són de materials flexibles i adaptables, com ara poliuretà i silicona.