L’alimentació parenteral consisteix en l’administració intravenosa de nutrients obtinguts per procediments de laboratori.
L’administració parenteral està indicada en tots els processos patològics o quirúrgics en què, per alguna raó, l’organisme no està capacitat per a rebre l’aliment per mitjà d’una sonda digestiva i fer-lo progressar al llarg del tub digestiu, ni per a digerir els aliments i assimilar-ne els nutrients. En general, es recorre a l’alimentació parenteral quan l’alimentació enteral per sonda no és practicable.
Segons la qualitat dels nutrients que s’administrin, l’alimentació parenteral pot ésser, esquemàticament, de dos tipus. En l’alimentació parenteral total que s’utilitza quan cal cobrir els requeriments nutritius durant períodes de temps més o menys prolongats, s’administren tots els tipus de nutrients, és a dir, aigua i electròlits, minerals, vitamines, glucosa o fructosa, quilomicrons i àcids grassos i aminoàcids. En canvi, en l’alimentació parenteral parcial, a la qual es recorre per a suplir l’alimentació convencional durant períodes de temps més breus, s’administren determinats tipus de nutrients, en general aigua i electròlits, minerals i glucosa o fructosa.
L’alimentació parenteral es realitza col·locant un catèter de material flexible i adaptable, de longitud i diàmetre adequats per a ésser introduït en l’interior d’una vena de calibre mitjà, com és ara la vena subclàvia, que passa per sota de la clavícula. L’extrem lliure d’aquest catèter es connecta a una bossa de nutrients. En el punt de connexió dels dos elements hi ha una clau per mitjà de la qual hom pot regular amb precisió la velocitat a què es desplaça la solució nutritiva. Per tal de prevenir eventuals infeccions, el material utilitzat i el punt d’introducció del catèter són prèviament esterilitzats i impregnats amb solucions antisèptiques. D’altra banda, per tal de potenciar l’eficàcia d’aquest procediment, que s’aplica en general com a forma complementària del tractament de processos patològics greus o prolongats, professionals ensinistrats s’encarreguen d’explicar, tant al pacient, si està conscient, com als seus familiars, els fonaments i aspectes pràctics del mateix o, fins i tot, es recorre a un suport de tipus psicoterapèutic.