Les alteracions del procés d’emissió de l’orina, o micció, són unes de les manifestacions més habituals de les malalties de l’aparell urinari. En aquest grup de manifestacions s’inclou qualsevol alteració en les característiques que la micció presenta normalment.
Habitualment, una persona adulta efectua entre quatre i sis miccions diàries, per bé que la freqüència pot variar segons el volum d’orina elaborat, el qual depèn, al seu torn, de la quantitat de líquid que hom ingereix i de la quantitat de líquid perdut per d’altres mecanismes com ara la sudació. En qualsevol cas, les miccions se solen produir durant el dia i en condicions normals es poden controlar sense molèsties, de manera que s’efectuen voluntàriament en els moments adequats. Igualment, l’evacuació de l’orina, en general, no provoca molèsties, el doll d’orina surt amb força des del començament fins al final de la micció i l’orina emesa presenta una coloració més o menys groguenca i un aspecte net. Així, doncs, qualsevol modificació en aquestes característiques pot constituir una manifestació d’algun trastorn.
Una de les alteracions més freqüents és la pol·laciúria, que consisteix en l’augment de la freqüència de les miccions, però sense que hi hagi un augment del volum d’orina elaborada, la qual cosa origina miccions freqüents però amb escassa evacuació d’orina cada vegada. En condicions normals, el desig d’orinar es presenta solament quan la bufeta ateny un grau determinat de distensió i, per tant, es produeixen estímuls nerviosos en les terminacions nervioses sensitives de la paret vesical que desencadenen el reflex miccional. La pol·laciúria es presenta quan el reflex miccional es desencadena molt més sovint del que és habitual, sia a causa d’una reducció de la capacitat de la bufeta urinària, sia per una irritació anòmala de les terminacions sensitives vesicals. En general és deguda a una irritació de les terminacions nervioses causada per un procés inflamatori de les parets de la bufeta urinària, com ara s’esdevé en el cas de cistitis; per l’existència d’un cos estrany, per exemple quan hi ha una litiasi urinària i el càlcul es troba a la bufeta, o per un augment de la grandària dels òrgans més propers, com s’esdevé en els trastorns que afecten la pròstata. També pot causar pol·laciúria una compressió de la bufeta per l’úter o els ovaris més grossos del que haurien d’ésser a causa d’un embaràs o d’algun trastorn, com un fibroma uterí o un quist d’ovari. És més estrany que la pol·laciúria sigui deguda a una reducció de la grandària o de l’elasticitat de la bufeta, per exemple a causa d’un trastorn crònic com podria ésser un tumor de bufeta o una tuberculosi de les vies urinàries, que redueixen la capacitat vesical o la contractibilitat d’aquest òrgan.
En els casos més avançats, la pol·laciúria esdevé una manifestació particular, anomenada tenesme vesical que consisteix en la sensació de tenir sempre la bufeta plena, la qual cosa origina un desig constant d’orinar que no se satisfà amb la micció.
Una altra alteració del ritme de les miccions és la nictúria, que consisteix en la necessitat d’orinar a la nit, que fins i tot arriba a interrompre el son. Aquest símptoma es pot presentar juntament amb la pol·laciúria, amb els seus mateixos orígens, i representa la continuació de l’augment de freqüència miccional durant la nit. Tanmateix, però, la nictúria també pot ésser deguda a un increment del volum de l’orina elaborada durant la nit; en aquest sentit, pot constituir una manifestació de la insuficiència renal i d’algun altre trastorn renal que alteri la capacitat de concentrar l’orina. De totes maneres, també es pot presentar nictúria en persones que no pateixen de cap malaltia renal si, poc abans d’anar-se’n al llit, ingereixen una gran quantitat de líquids, o bé si es consumeixen productes que incrementin la diüresi, com ara begudes alcohòliques o cafè.
Un altre símptoma miccional freqüent és la disúria, que consisteix en una sensació de dificultat per a buidar la bufeta. En alguns casos, aquesta manifestació és deguda a l’existència d’una autèntica dificultat per a evacuar l’orina, que pot ésser causada per la presència d’un obstacle a la sortida de la bufeta —per exemple un tumor de bufeta o un càlcul—, o bé per una disminució del diàmetre de la uretra deguda a un trastorn de la pròstata o a una altra causa d’uropatia obstructiva infravesical. També és freqüent que la disúria sigui deguda a algun trastorn causant de micció dolorosa, és a dir, dolor en orinar, que dificulta l’evacuació d’orina per les molèsties que ocasiona. La sensació dolorosa se sol localitzar en la uretra o just per sobre del pubis, i es pot presentar durant la mateixa micció o just en acabar-la. Sovint, la persona que n’és afectada descriu la micció dolorosa com una sensació de cremor. En general aquesta manifestació és deguda a algun trastorn inflamatori que causa una irritació de les terminacions nervioses sensitives de la bufeta o de la uretra, com cistitis o uretritis.
Els trastorns que dificulten el pas de l’orina també poden causar alteracions del doll de l’orina, és a dir, modificacions de la força i la continuïtat amb què normalment l’orina és evacuada durant la micció. Així, es poden presentar diverses alteracions, com ara dificultat per a iniciar la micció, disminució de la força de sortida de l’orina o pèrdua de força al final, la qual cosa origina un goteig en acabar la micció. Aquest tipus d’alteracions són més fàcilment percebudes pels homes que per les dones, ja que com que els primers orinen drets poden veure si, per exemple, l’orina cau verticalment des del meat en lloc de formar un arc, o bé si el goteig final els taca els pantalons o les sabates. Generalment, les alteracions del doll de l’orina són degudes a trastorns que obstrueixen la uretra, sobretot trastorns de la pròstata.
El màxim grau de dificultat en l’evacuació de l’orina és la retenció urinària, que consisteix en una acumulació d’orina a la bufeta deguda a una obstrucció de la sortida d’aquest òrgan. El resultat de la retenció és l’absència d’evacuació de l’orina; si bé això s’esdevé també pels trastorns en què s’interromp l’abocament d’orina a la bufeta, la diferència està en el fet que, en cas de retenció urinària, persisteix el desig d’orinar i a més es pot presentar dolor a causa de la distensió de la bufeta plena completament. La retenció pot ésser causada per qualsevol dels trastorns responsables d’obstrucció urinària per sota de la bufeta.
Un altre tipus d’alteració miccional és la incontinència urinària, que consisteix en l’evacuació d’orina de forma involuntària. Segons el mecanisme causant, hom diferencia diverses formes d’incontinència urinària: la incontinència urinària veritable, la incontinència urinària d’esforç i la incontinència urinària paradoxal. La incontinència urinària veritable és l’evacuació involuntària de l’orina deguda a alguna alteració de qualsevol de les estructures nervioses i musculars que intervenen en el control de la micció. Es caracteritza pel fet que ocasiona una pèrdua habitual del control de la micció, de manera que tota l’orina acumulada a la bufeta s’evacua involuntàriament, si no s’hi aplica algun tractament eficaç. Aquest tipus d’incontinència es presenta en el cas de bufeta neurògena supranuclear i pot ésser causada per nombrosos trastorns, com traumatismes o tumors medul·lars, accidents vasculars cerebrals o hèrnia discal greu. També es pot presentar una incontinència veritable a conseqüència de lesions en la innervació vesical o de la musculatura de la pelvis, produïdes al llarg del part o d’una intervenció quirúrgica.
La incontinència urinària d’esforç és l’emissió involuntària d’orina produïda en efectuar un esforç físic lleu com ara riure, tossir o alçar un objecte pesant. Aquest tipus d’incontinència es presenta sobretot en dones i és deguda a una alteració parcial de l’esfínter vesical. Aquesta alteració se sol presentar després d’alguns parts, i sovint va acompanyada de cistocele. En aquests casos, l’esfínter sol ésser prou potent per a mantenir tancada la llum de la uretra en condicions de repòs, però és insuficient per a vèncer la força deguda a petits esforços que incrementen la pressió en l’interior de l’abdomen? En general, la bufeta no s’arriba a buidar del tot, sinó que es produeix solament la pèrdua d’unes gotes d’orina fins que s’interromp l’esforç desencadenant.
La incontinència urinària paradoxal o incontinència per vessament és l’emissió voluntària d’orina produïda a conseqüència d’una gran repleció de la bufeta causada per una retenció urinària. Aquest tipus d’incontinència es presenta quan la pressió efectuada per l’orina continguda a la bufeta és tan important que arriba a vèncer la força de l’esfínter contret o l’obstacle causant de la retenció. Pot ésser deguda a qualsevol causa d’obstrucció urinària infra-vesical, com els trastorns de pròstata, o de bufeta neurògena infranuclear, com mielomeningocele o neuropatia diabètica.
Un tipus particular d’incontinència urinària és l’enuresi, que consisteix en la persistència d’emissió involuntària de l’orina en infants a causa d’una alteració del procés d’aprenentatge del control d’esfínters. Aquesta alteració no és un signe de malaltia urinària sinó que és considerada com un trastorn en l’evolució psíquica del desenvolupament infantil.