Un altre grup de manifestacions freqüents de les malalties de l’aparell urinari són les alteracions del volum d’orina emesa, és a dir, l’excreció d’una quantitat d’orina superior o inferior a l’habitual. De fet, la quantitat d’orina evacuada diàriament és variable, però en general és d’1 a 2 litres cada 24 hores. En qualsevol cas, si el ronyó i les vies urinàries funcionen adequadament, les variacions en el volum d’orina emesa es troben en relació amb la quantitat de líquids ingerits o amb els evacuats per d’altres vies. Així, és normal que l’evacuació d’orina augmenti després d’haver begut o menjat, o bé que es redueixi després d’un exercici que hagi provocat una sudació important. Tanmateix, però, si una malaltia altera els processos renals de filtració glomerular o de reabsorció tubular, o la conducció de l’orina per les vies urinàries, es poden presentar diverses alteracions del volum d’orina que és evacuat.
La poliúria és una alteració que consisteix en l’evacuació d’un volum d’orina superior al que hom considera normal. No s’ha establert un criteri unitari sobre el límit que defineix la poliúria, però en general es considera que una evacuació diària d’orina superior als 2,5 1 constitueix una poliúria. L’única manera de corroborar aquest signe és mesurant la quantitat de volum d’orina emesa, la qual cosa, quan el pacient ha estat ingressat en un centre hospitalari a causa d’afeccions de l’aparell urinari, se sol efectuar recollint tota l’orina en recipients apropiats. Tanmateix, però, es pot suposar que hi ha una poliúria quan es presenta nictúria o quan el nombre de miccions diàries augmenta i en cada micció hom evacua un volum d’orina considerable; a més, la poliúria sol ocasionar un desig exagerat de consum d’aigua, o polidípsia, ja que la pèrdua de líquids origina una set intensa. La poliúria es pot presentar en trastorns del ronyó, però també en afeccions que involucren d’altres òrgans. Les malalties renals que originen poliúria són fonamentalment les que afecten els processos de reabsorció tubular responsables de la concentració de l’orina. Així, per exemple, aquests trastorns es presenten en les primeres fases de la insuficiència renal crònica, o en la fase de recuperació de la insuficiència renal aguda. Un altre trastorn causant de poliúria és la diabetis insípida, una malaltia deguda a la manca de secreció d’hormona antidiürètica per part de la glàndula hipòfisi, o a la manca de resposta dels túbuls renals a aquesta hormona. La diabetis mellitus, una malaltia caracteritzada per uns nivells de glucosa en la sang molt elevats, també pot originar poliúria si arriba a ocasionar una eliminació massiva de glucosa amb l’orina, que necessita aigua per a dissoldre-la.
L’alteració oposada a la poliúria és l’oligúria, que consisteix en l’evacuació d’un volum d’orina inferior al normal. Tampoc no hi ha un criteri unitari sobre el límit que defineix aquesta alteració, però en general es considera que una evacuació diària d’orina inferior als 400 ml constitueix una oligúria. En els casos més extrems, l’oligúria es transforma en anúria, que consisteix en l’absència d’evacuació d’orina, o en l’evacuació de 100 ml com a màxim. En algunes ocasions l’oligúria o l’anúria poden ésser degudes a un trastorn localitzat fora del ronyó, però sense un tractament oportú sempre ocasiona a la fi lesions renals que originen una insuficiència renal aguda. L’oligúria o l’anúria també es poden presentar en les fases terminals de la insuficiència renal crònica, a causa de la davallada de la filtració glomerular que ocasiona. També poden ocasionar oligúria o anúria les malalties causants d’uropatia obstructiva que arribin a impedir el pas de l’orina per ambdós urèters o per la uretra.