Els edemes, que consisteixen en acumulacions de líquid al teixit subcutani, es poden presentar també com a signe de malaltia de l’aparell urinari, especialment del ronyó. Aquests edemes es produeixen a conseqüència d’una retenció exagerada d’aigua a l’organisme, la qual cosa pot ésser causada per diversos mecanismes, que fonamentalment condueixen a una disminució de la filtració glomerular, o a un increment de la resorció tubular. Un dels principals mecanismes causants d’edema és l’alteració de la permeabilitat dels capil·lars glomerulars, que anòmalament permet la filtració de proteïnes als glomèruls renals. La filtració de proteïnes ocasiona una davallada de la concentració de les proteïnes en la sang, que arriba a ésser inferior a la concentració que hi ha a l’interior de les cèl·lules i en l’espai que hi ha entre elles, o espai intersticial. Per tal de compensar aquesta diferència de concentracions, l’aigua tendeix a passar de la sang a l’espai intersticial i s’hi acumula originant la formació d’edemes. En sortir l’aigua de la sang es produeix una minva del volum total de sang de l’organisme, la qual cosa estimula la secreció de les hormones aldosterona i antidiürètica. Aquestes hormones actuen sobre els túbuls renals i ocasionen un augment de la reabsorció d’aigua i de sals. Per tant, es produeix una retenció d’aigua que incrementa encara més els edemes.
La forma de presentació dels edemes és variable, però en general originen una tumefacció de la pell que es presenta amb una consistència molt tova, es deprimeix en efectuar-hi una pressió i la marca persisteix de manera exagerada fins que recupera la normalitat. En general, els edemes es localitzen sobretot a les parts més baixes del cos per efecte de la gravetat. Així, solen ésser especialment evidents als turmells, i sovint el primer símptoma consisteix en la sensació de compressió causada pels mitjons o les sabates. Quan el pacient es manté ajagut, l’acumulació de líquids és més evident a l’esquena. D’altra banda, els edemes solen ésser més manifestos en les zones on la pell és més laxa, com la cara, i especialment les parpelles, on sol ésser més visible al matí quan hom es lleva. En els casos més extrems es pot arribar a produir un anasarca, un edema generalitzat a tot el cos.
Aquest tipus de trastorns es presenten especialment en les malalties que lesionen les parets glomerulars, com ara la síndrome nefròtica primària i la glomerulonefritis. També poden ésser causats per malalties generals que lesionin el ronyó, com la diabetis mellitus, l’amiloïdosi, el lupus eritematós disseminat, el mieloma múltiple, la sífilis, el paludisme o la tuberculosi.