Definició
És anomenat anòxia neonatal un retard del nounat caracteritzat per una aportació insuficient d’oxigen en els teixits, que si no rep tractament immediat pot causar la mort del nen o produir-li seqüeles permanents, com ara endarreriment mental o paràlisi cerebral.
Més pròpiament, aquest trastorn s’hauria d’anomenar hipòxia neonatal, ja que aquest terme es refereix a una aportació d’oxigen deficient i, en canvi, anòxia significa absència absoluta d’oxigenació.
Aquest trastorn sol ésser anomenat també asfíxia neonatal, però pròpiament aquest terme defineix solament la deficiència d’oxigen causada per una supressió de la respiració.
Causes i tipus
El dèficit d’oxigenació pot ésser causat per una gran diversitat de trastorns, ja que és possible que s’alterin, per diferents motius, qualsevol dels processos que intervenen en el subministrament d’oxigen a les cèl·lules. Aquests trastorns són diferents segons si s’esdevenen en les tres diverses etapes que envolten el naixement: l’embaràs, el part i el període neonatal.
El primer procés necessari per a l’oxigenació dels teixits és l’aportació general d’oxigen. Durant l’embaràs, i també al llarg del part, l’oxigen que obté el fetus prové de l’organisme matern, i li arriba a través de la placenta i el cordó umbilical. En aquestes etapes, el subministrament d’oxigen pot ésser alterat per les malalties maternes que redueixin l’aportació d’oxigen a la placenta, com poden ésser les malalties respiratòries, l’anèmia intensa, les cardiopaties greus o les malalties que alteren els vasos sanguinis, com la diabetis mellitus o la hipertensió arterial. En aquestes etapes, poden reduir també l’aportació d’oxigen les alteracions de la placenta o del cordó umbilical, així com un greu trastorn propi de l’embaràs, la toxèmia gravídica. Després del naixement, l’aportació d’oxigen procedeix de l’aire ambiental, i el nounat l’ha d’obtenir a través de la respiració pulmonar. Això es pot presentar alterat si l’infant és afectat per alguna malaltia respiratòria greu, com la malaltia de la membrana hialina. La respiració també pot ésser deficient si el centre respiratori del sistema nerviós central s’altera a causa d’algun trastorn, com pot ésser una hemorràgia intracranial deguda a un traumatisme obstètric.
El segon procés necessari per a l’oxigenació dels teixits del nounat és el transport d’oxigen dels pulmons a la resta de l’organisme, que té lloc mitjançant les hematies a través de la circulació sanguínia. La hipòxia neonatal causada per alteracions d’aquest procés s’origina principalment després del naixement, a causa d’anomalies congènites, com les cardiopaties congènites, i altres malalties del nounat, com la malaltia hemolítica del nounat deguda a incompatibilitat Rh maternofetal.
Conseqüències, diagnosi, prevenció i tractament
Independentment de la causa que l’origina, el dèficit d’aportació d’oxigen durant el període neonatal produeix una oxigenació insuficient de l’infant, a conseqüència de la qual s’altera el funcionament dels seus òrgans, de manera més o menys greu i reversible.
Les alteracions d’oxigenació produïdes abans del naixement ocasionen el trastorn anomenat sofriment fetal, la diagnosi i el tractament del qual es descriuen en l’article corresponent del capítol dedicat a l’embaràs i el part.
El nounat afectat per una anòxia o hipòxia neonatal sol presentar des del naixement alguns símptomes de manca d’oxigenació, com ara respiració deprimida, pols accelerat, una coloració de la pell excessivament blavosa o manca de resposta als estímuls. Això es reflecteix en una puntuació de la prova d’Apgar inferior a la normal. A més, és probable que s’hagi expulsat meconi abans del naixement, de manera que el líquid amniòtic evacuat de l’úter matern sol tenir una coloració verdosa.
Si la manca d’oxigenació s’inicia predominantment després del naixement, es poden manifestar altres signes deguts a l’increment del treball respiratori. Així, és freqüent que es presenti aleteig nasal, retracció dels espais que hi ha entre les costelles i distensió de la part superior del tòrax.
La diagnosi del trastorn s’estableix definitivament amb una anàlisi de sang per a determinar el grau d’acidesa i la concentració de gasos en la sang, en la qual es pot advertir una acidesa excessiva i una concentració d’oxigen baixa. A més, de vegades cal efectuar altres proves complementàries per a esbrinar l’origen de l’alteració en cada cas.
Si no s’efectua un tractament precoç i adequat, la manca d’oxigenació pot causar lesions irreversibles de diversa gravetat. En els casos relativament menys greus es lesionen de manera parcial només algunes zones cerebrals, de manera que l’infant presenta algunes alteracions, com irritabilitat o un lleu alentiment del desenvolupament psicomotor. Quan les lesions cerebrals són més extenses, les conseqüències són també més greus, i l’infant pot experimentar una paràlisi cerebral o retard mental. En els casos més greus, les lesions afecten funcions vitals i l’infant mor durant el mateix part o al cap de poques hores.
El tractament depèn de la gravetat de cada cas. En els casos més lleus, en què l’infant manté una respiració adequada, de vegades n’hi ha prou amb una bona neteja de les vies aèries i l’administració d’oxigen amb mascareta, a més del tractament adequat del trastorn causant. Si el trastorn respiratori és molt greu, en alguns casos cal introduir un tub en les vies respiratòries i connectar-lo a un aparell respirador automàtic que auxiliï la respiració. En els casos més greus, en què s’esdevé una aturada càrdio-respira-tòria, cal efectuar les maniobres de reanimació corresponents, inclosa la respiració artificial i el massatge cardíac.