Definició

És anomenat síndrome de la mort sobtada del nodrissó, mort en el bressol o mort blanca, un trastorn que es presenta de manera sobtada i inesperada, sense símptomes previs de malaltia greu, que ocasiona la mort del nodrissó sense que posteriorment se’n pugui detectar una causa aparent.

Causes i freqüència

La síndrome de la mort sobtada del nodrissó constitueix la causa de mort més freqüent durant el primer any de vida, si s’exclouen les dues primeres setmanes després del naixement. No s’han realitzat estadístiques exactes sobre la seva incidència en el nostre medi, però a nivell mundial es considera que és aproximadament de 2 casos per cada 1.000 infants nascuts vius.

Aquest trastorn afecta especialment els infants d’un mes a sis mesos d’edat, període en què es presenten el 90% dels casos.

No se sap encara quina és la causa exacta d’aquesta afecció. Els nombrosos estudis que s’han realitzat, basats en dades demogràfiques i en les autòpsies practicades, indiquen que probablement no és deguda a una sola causa, sinó que són diversos factors els que, de vegades amb la seva interacció, poden arribar a causar la mort sobtada de l’infant. Així, sembla que els nens afectats tindrien una manca de maduració de les estructures del sistema nerviós central que controlen les funcions cardíaca i respiratòria. A més, com que en general l’episodi es presenta quan l’infant està dormint, és probable que sigui degut a un trastorn de la respiració o de la funció cardíaca durant el son. De fet, s’ha comprovat que alguns dels infants afectats havien tingut prèviament episodis en què havien deixat de respirar durant uns segons, els quals, en el seu moment, s’havien resolt espontàniament o amb respiració artificial.

D’altra banda, s’ha comprovat que la síndrome de la mort sobtada del nodrissó és més freqüent en determinades circumstàncies. Així, es presenta més en els fills de les dones menors de 20 anys, sobretot si el pare també té aquesta edat i la parella és d’un nivell econòmic baix. El tabaquisme de la mare i encara més l’addicció a drogues opiàcies són factors que incrementen també el perill que l’infant pateixi aquesta síndrome. Presenten un risc superior d’ésser-ne afectats els nens que han nascut prematurament, sobretot els que tenen un pes baix en relació a l’edat gestacional, especialment si han tingut problemes respiratoris en néixer. A més, hi poden haver alguns factors predisposants hereditaris que encara no s’han determinat, ja que és entre 4 i 10 vegades més freqüent en els germans de nens afectats que en la població en general, i sobretot en els germans bessons. El tipus de lactància també sembla que influeix en aquesta síndrome, ja que afecta més sovint els infants alimentats amb biberó que els que segueixen la lactància materna.

Prevenció i tractament

La prevenció pot començar des de la planificació familiar, tot procurant que la dona només quedi embarassada quan la gestació, el part i la lactància puguin tenir lloc en les condicions més favorables. En qualsevol cas, és convenient que la dona no sigui massa jove i que passin de dos a tres anys entre els naixements successius. Durant l’embaràs, cal adoptar les mesures adequades per a facilitar el desenvolupament adequat del fetus. Així, és especialment important que la dona no fumi i sobretot que no consumeixi determinades drogues, com ara opiacis o cocaïna, fins i tot abans de l’embaràs. Després del naixement és molt útil de seguir les mesures recomanades en general per a la cura del nounat i el nodrissó, amb les quals es pot reduir en un 40% el risc que es presenti aquesta síndrome. És una mesura útil de seguir la lactància materna almenys durant 4 o 6 mesos.

El control mèdic de l’embaràs, el part i el període neonatal pot ésser també molt útil per a prevenir la síndrome de la mort sobtada del nodrissó, ja que permet de detectar els casos en què hi ha un risc superior que es presenti, i d’adoptar les mesures adequades per a reduir aquest perill.

Com que la causa d’aquesta síndrome no es coneix, no es pot fer res per a evitar efectivament que s’esdevingui. Tanmateix, però, si es detecta que l’infant ha deixat de respirar, es pot aconseguir que es recuperi si s’efectuen unes maniobres de reanimació cardiorespiratòria adequades poc després que es produeixi l’aturada respiratòria. Per aquesta raó, les mesures més útils per a evitar la mort són sotmetre a una vigilància estricta els infants que presenten un risc especial de patir d’aquest trastorn, i estar preparades les persones que en tenen cura, habitualment els pares, per a actuar correctament en el cas que l’infant pateixi una aturada cardiorespiratòria.

La selecció dels infants que s’han de sotmetre a unes mesures de vigilància especials s’efectua a partir del control mèdic del nounat, en què es poden identificar les circumstàncies que augmenten el risc que es presenti aquest trastorn. A més dels exàmens habituals, de vegades és útil d’efectuar algunes proves especials als infants nascuts prematurament o amb baix pes; als que tenen problemes respiratoris, cardíacs o neurològics; als infants de mares addictes a drogues opiàcies; als germans d’infants que van morir per aquesta causa; als que presentin dificultats respiratòries quan s’alimenten, i sobretot als que tinguin episodis en què deixin de respirar momentàniament.

En alguns d’aquests casos, les proves pertinents poden demostrar que l’infant pateix d’algun trastorn determinat que pot ésser tractat eficaçment. Si no se’n troba cap en especial, o si el trastorn detectat no es pot resoldre completament, es pot efectuar un control continuat de l’infant mentre estigui a l’hospital amb pneumocardiografia. Aquesta tècnica consisteix a efectuar un registre continuat dels moviments respiratoris i l’activitat cardíaca, amb un dispositiu que dispara una alarma si es produeix una aturada cardíaca o respiratòria. Quan aquesta prova indica que l’infant pateix d’alteracions cardiorespiratòries, es pot realitzar igualment una polisomnografia, que consisteix a efectuar durant el son un registre de diverses funcions, com l’activitat cerebral, cardíaca, respiratòria i muscular. D’aquesta manera es pot identificar si les alteracions són degudes a un trastorn del sistema nerviós central que es podria tractar amb una medicació adequada. Si després que s’han realitzat totes aquestes proves es considera que l’infant continua presentant un risc relativament elevat de patir d’una síndrome de la mort sobtada del nodrissó, pot ésser útil d’emprar el monitoratge domiciliari.

El monitoratge domiciliari consisteix a efectuar un control continuat de l’activitat respiratòria i cardíaca de l’infant a través d’un dispositiu que es pot utilitzar a casa mateix, i que dispara una alarma en el cas que s’interrompi alguna d’aquestes funcions. Aquest sistema permet que la parella pugui realitzar les seves activitats normalment sense haver d’estar vigilant l’infant contínuament, però amb la garantia que immediatament advertiran una situació d’alarma. Perquè aquest sistema sigui útil és imprescindible que els pares o d’altres persones que tinguin cura de l’infant sàpiguen actuar correctament en el cas que es produeixi una aturada cardiorespiratòria. Així, de vegades és convenient que facin un curs de formació sobre reanimació cardiorespiratòria, en què aprenguin a utilitzar les tècniques del boca a boca i el massatge cardíac en infants petits. Si el nen arribés a presentar una aturada d’aquest tipus, l’ús immediat d’aquestes tècniques pot aconseguir la recuperació de les funcions vitals sense seqüeles. Si l’infant no es recupera mitjançant aquestes tècniques manuals, cal avisar immediatament el servei d’urgències corresponent, perquè desplaci al domicili del malalt una unitat amb el personal i els mitjans adequats per a la reanimació. En qualsevol cas, encara que l’infant es recuperi completament, ha d’ésser traslladat posteriorment a l’hospital perquè li efectuïn un examen mèdic i el tractament que calgui.

Si l’infant no es pot recuperar i mor, és molt important de poder practicar l’autòpsia per tal de comprovar si patia d’algun trastorn que pogués haver estat la causa de la mort. Aquesta és l’única manera de progressar en el coneixement d’aquesta malaltia, i a més pot ésser útil per als mateixos pares, ja que es pot determinar alguna anomalia hereditària que serà important de conèixer si es volen tenir altres fills o ja se’n tenen.