Els pares solen preferir tenir l’infant a la seva cambra, durant les primeres setmanes o mesos, perquè, si plora, el senten immediatament, i no els cal desplaçar-se per atendre’l. Tanmateix, no és recomanable que aquesta situació s’allargui massa.
És preferible que l’infant tingui una cambra pròpia, on podrà dormir sense que el molestin els sorolls d’altri. A més, els pares han de poder disposar també d’un lloc on es puguin moure amb llibertat, com qualsevol parella.
Alguns pares pensen que, tenint l’infant a la seva cambra, el poden vigilar més bé, i evitar que es produeixi algun trastorn greu o fins i tot la mort sobtada. Això no obstant, tal com s’indica en un altre article, no s’ha demostrat que aquesta actitud serveixi per a prevenir aquest trastorn, ni cap altre.
En definitiva, tant per al fill com per als pares, és convenient que aquest disposi d’una habitació pròpia, abans dels tres mesos d’edat.
Cal que la cambra de l’infant sigui clara, assolellada, i que estigui ben airejada. D’ésser possible, caldrà, doncs, que hi hagi una finestra que doni directament a l’exterior. La cambra que se li destini ha de poder-se adaptar a les necessitats de l’infant, les d’ara com a nadó i les futures. Al principi no necessitarà gaire espai, però més endavant caldrà substituir el bressol per un llit, s’hi hauran de col·locar alguns mobles auxiliars —taula i cadires—, i farà falta espai perquè pugui moure’s i jugar.
La decoració de l’habitació ha d’ésser adequada per a un nen: les parets de colors clars i vius i la pintura que es pugui netejar. El terra també ha d’ésser d’un material fàcil de rentar i, si és possible, ni massa fred ni massa dur.