L’ànec cullerot (Anas clypeata), comú als aiguamolls del nostre país, és gros (ateny fins a 51 cm) i amb el cap verd, inconfusible per la forma del bec, negre, lluent i gros, en forma de cullera Noteu a la fotografia, la posició del cos en nedar, inclinat cap endavant, que li és molt característica. La femella és difícil de reconèixer, però es distingeix pel color verd fosc del mirall.
Oriol Alamany
Migrador i hivernant regular a tot el territori continental (llevat d’Andorra, on és absent), principalment als marjals i als aiguamolls litorals. Escàs en migració a Mallorca i accidental a les Pitiüses. Ha nidificat als deltes del Llobregat (1983) i de l’Ebre (quasi regularment), i és possible que també ho hagi fet a l’albufera de València, als aiguamolls de l’Alt Empordà i al pantà del Fondo.
La fenologia del cullerot és àmplia, ja que en plomatge d’eclipsi arriba ja l’agost, i els darrers exemplars marxen al final d’abril, i totalment aparellats, alguns anys fins i tot ho fan el maig. Les variacions numèriques entre aquest interval són, però, notables, i depenen de les localitats. De fet, el cullerot, a l’igual que d’altres ànecs, no té (o molt poc) un quarter d’hivernada pròpiament dit, sinó una successió d’hivernades escalonades, i mentre al delta de l’Ebre la màxima es dona l’octubre i el novembre, al gener es troba en clara davallada i el febrer la major part dels individus són fora; al complex albufera de València-arrossars de les rodalies, la màxima és al gener i la submàxima al febrer. Als marjals del Fondo les màximes es donen entre el novembre i el gener, inclusivament, i a les Balears, al desembre i al gener. Globalment, podem dir que al març resten pocs individus (prop d’un miler al delta de l’Ebre), i que el pas de retorn a la primavera és al nostre litoral quasi insignificant.
Aquest ànec, nedador i d’alimentació principalment zooplanctònica (puces d’aigua, copèpodes, etc.), es troba majoritàriament als arrossars enaiguats i condicionats com a vedats de caça. Prefereix els arrossars sense rostolls (soterrats prèviament per la rella del tractor) i que resten "lluents", on, sense impediments, pot filtrar les aigües. A l’hora d’alimentar-se té una clara preferència per les aigües dolces, tot i que pot fer-ho a les salabroses i fins i tot a les salades. Els estanys i altres masses d’aigua litorals són les preferides a l’hivern i en pas, i, en canvi, no és gaire comú als embassaments i altres aigües del rerepaís. A l’hora de nidificar ho ha fet en estanys petits i grans amb força canyissar.
El cullerot hiverna regularment al delta de l’Ebre, amb una mitjana d’efectius entre el setembre i el març de 4500-7300 exemplars i una màxima de 14 000 (gener de 1980). A l’albufera de València i els arrossars de les rodalies ho fan alguns centenars a la tardor i a la primavera, mentre que del desembre al febrer volta els 1500-1800, amb unes màximes de 17 000 (gener de 1981) o 20 000 (mitjan gener de 1966). El tercer sector important és al migjorn valencià, amb uns 900 exemplars de mitjana i una màxima de 1500 el novembre de 1973. Essencialment, ocupen el Fondo i, ocasionalment, per problemes de destorb cinegètic, etc., resten a les salines de Santa Pola i, més rarament, a les de la Mata. La llacuna d’Almenara conté una petita població hivernal de 50-300 individus, amb unes màximes esporàdiques que atenyen els 2000 exemplars (gener del 1975), escapats de l’hostigament cinegètic de la veïna albufera de València i dels vedats de les rodalies. La resta de localitats continentals dels Països Catalans són gairebé totes d’hivernada ocasional o regular, amb menys d’un centenar de cullerots (amb l’excepció de l’embassament de Vilanova de la Raó al Rosselló, amb una màxima de 203 individus el 20.02.84). Les més característiques són: l’embassament d’Utxesa, el delta del Llobregat i els aiguamolls de la badia de Roses, així com els embassaments de Sant Llorenç de Montgai, del Pas (Baix Cinca) i de Sant Ponç. A les Illes, l’única localitat d’hivernada regular és s’albufera d’es Grau, a Menorca, amb una mitjana de 50 exemplars (màxima de 72 el gener de 1980). Esporàdicament, i amb una màxima d’algunes desenes de cullerots, s’ha vist principalment a Lloriac (Menorca) i a les albuferes d’Alcúdia i Pollença (Mallorca).