L’oca vulgar (Anser anser), l’oca per excel·lència, és de color fosc, marró grisós, i és l’origen de totes les races domèstiques d’oca. El color rosat de les potes permet de diferenciar-la de l’oca salvatge (Anser fabalis), ocell de dimensions i colors molt semblants (de 75-89 cm), però amb les potes grogues.
Joaquim Gosàlbez.
L’oca vulgar, de la qual han derivat totes les oques domèstiques, té els quarters d’hivernada principals de l’Europa occidental, a Las Marismas del Guadalquivir i, en menor escala, als Països Baixos. Els Països Catalans no es troben en la ruta migratòria principal de l’espècie ni són actualment un quarter d’hivern destacable. La seva situació és la d’esporàdic estiuejant (el 1977, a l’estany de Canet) i, en general, la d’hivernant i migrador escàs i irregular, amb l’excepció d’algunes localitats que mantenen una hivernada escassa, però regular: estanys litorals rossellonesos, delta de l’Ebre i s’albufera d’es Grau (Menorca). Altres dos sectors, els marjals del Baix Vinalopó i els aiguamolls empordanesos, tenen individus quasi tots els hiverns i, a causa de la protecció de què gaudeixen els marjals empordanesos, possiblement en el futur tingui una hivernada regular. En pas o hivernada irregular, l’oca es presenta per una bona part del territori, però les localitats on ha estat reportada són: el Llobregat (Bages), Utxesa i la Granja d’Escarp (Segrià), Sabadell, el delta del Llobregat, Cubelles (Garraf), Cabanes (Plana Alta), el grau del Millars i Almenara (Plana Baixa) i l’albufera de València i els encontorns. A les Illes Balears, és accidental a les Pitiüses i a Mallorca; a Menorca, llevat s’albufera d’es Grau i es Prat, on és regular, s’ha presentat també rarament als marenys de Lloriac.
Les primeres arribades del pas tardorenc es donen després del 20 d’octubre, amb una dada isolada d’un exemplar entre el 8 i el 15.09.77, que coincideix sospitosament amb l’any en què restà estiuejant un individu a l’estany de Canet (Rosselló). La freqüència més gran de citacions es dóna entre la segona meitat de novembre i la darreria de gener, i la hivernada pròpiament dita, tot i que és difícil en molts casos de destriar-la del pas migratori, sembla que al delta de l’Ebre es dona entre mitjan desembre i mitjan gener. El pas tardorenc, molt poc manifest als Països Catalans, té lloc el febrer i en algunes dates isolades (tres) del març. Excepcionalment, hi ha dues dades de pas a l’abril i el maig a Sabadell, el 27.04.80, i al delta del Llobregat, tot el maig del 1979 i del 25.04.80 al 25.05.80.
Els efectius que ens visiten sempre són baixos, usualment entre 1 i 20 oques per localitat, i la màxima coneguda fou de 50 el 24.01.81 al delta de l’Ebre. En aquest mateix delta, la mitjana dels efectius al llarg de la temporada oscil·la entre 3 i 18, i les màximes es veuen durant l’època hivernal pròpiament dita. Al llarg dels anys s’observa que abans dels anys 70 les oques vulgars eren molt rares als Països Catalans, encara que cal saber què passava en els segles anteriors, aspecte aquest ja comentat dins l’apartat de l’oca salvatge. D’ençà aproximadament el 1973, s’incrementen en general els petits nuclis d’hivern que es reparteixen una mica per tota la geografia espanyola. De les dues sèries llargues que hom disposa de censos de gener, a s’albufera d’es Grau (Menorca), entre el 1974 i el 1985, la mitjana s’ha mantingut bastant estable al voltant d’uns 9 individus (màxim 34, el gener de 1985) i al delta de l’Ebre, des del 1972 fins al 1985, ha estat molt variable (de 2 a 50 exemplars) i s’ha notat un cert increment d’ençà el 1979. Globalment podem dir que la població hivernal d’oques vulgars per a tot el territori dels Països Catalans és inferior a un centenar d’individus; s’ignora l’origen, l’estructura d’edats i de sexes de la població, ja que solament es disposa d’una recuperació d’un exemplar anellat com a pollet a Txecoslovàquia el 02.06.74 i caçat al delta del Llobregat el 25.11.76.
Les oques vulgars són herbívores, amants dels bulbs de la jonca i la castanyola, així com d’altres joncs, els quals es mengen a peu pla, o fins i tot, si l’aigua és fonda, nedant i submergint el coll dins l’aigua. A les àrees mediterrànies d’hivernada, molt castigades per la caça i d’altres pressions humanes, sembla que tan important com l’existència de bones pastures, és la tranquil·litat en els reposadors.
Els ambients en què es troben les oques vulgars a casa nostra són molt variats: des de llacunes d’aigua dolça fins a salines, passant per una àmplia varietat d’aigües. Sembla que, globalment, s’estimen més les grans llacunes litorals, així com els arrossars i les albuferes. S’han reportat també a petits marjals litorals, embassaments, així com, temporalment, a platges, badies marines o rius.