L’ànec griset (Anas strepera), que sol veure’s barrejat amb l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), es reconeix principalment per la taca blanca de la part posterior de l’ala, molt més visible en vol, i per les plomes negres al final del cos. La femella és difícil de reconèixer, si bé presenta, també, la taca blanca alar i la zona marginal del bec clara, com el mascle. És un ocell petit (ateny fins a 51 cm), i bellugadís, i pot submergir el cap sota l’aigua en moviments ràpids i precisos.
Oriol Alamany.
Al llarg de tot el territori, l’ànec griset presenta un estatus molt similar: migrador escàs o nul, hivernant regular molt localitzat i escàs, i nidificador (a Catalunya i el País Valencià) esporàdic i local en possible expansió. Les excepcions són dues: Andorra, on és absent, i el delta de l’Ebre, on és regular i abundant tot l’any, principalment a l’hivern.
Els moviments de l’ànec griset són poc coneguts, per tal com és escàs i poc vistós. Al delta de l’Ebre, l’entrada d’individus comença el setembre. Sembla que hi hagi dues onades de migradors. L’una el setembre i part de l’octubre i l’altra des de mitjan novembre fins al desembre. El desembre és globalment el mes en què passa el fort de migradors, sense oblidar que el gener i el febrer poden produir-se onades de fred que provoquin quantitats massives, com ha estat el cas del 1985. A partir del desembre baixen gradualment els efectius i, cap a la segona quinzena de febrer, marxen els darrers hivernants. A Menorca és regular del desembre al març, també amb una citació l’octubre i una el novembre.
L’ànec griset és un herbívor de superfície que, en conseqüència, colonitza aigües somes (de 20 a 40 cm de fondària) riques en prats submergits, de Potamogeton pectinatus o Ruppia cirrhosa, per exemple. Si les condicions d’alimentació es fan difícils, perquè el nivell de l’aigua ha pujat i no té accés a l’herba, el griset neda a les aigües més fondes, vivint en comensalisme o parasitant les fotges quan aquestes, després de la cabussada, reapareixen a la superfície carregades de tiges verdes que són parcialment engolides pel griset (la fotja, en poder-se cabussar, és independent dels canvis de nivell de l’aigua). A l’època de reproducció ocupen preferentment les àrees de salobrar típic, encara que també ho fan a diverses comunitats de jonqueres. A l’hivern és més plàstic i colonitza tota mena d’ambients aquàtics, sempre i quan hi hagi prats submergits.
La reproducció de l’ànec griset a Catalunya és relativament recent, i se situa cap a la meitat dels anys seixanta; posteriorment s’incrementà fins atènyer aproximadament, les 200 parelles al delta de l’Ebre, almenys una al delta del Llobregat i alguna de possible als aiguamolls de la badia de Roses. Al País Valencià, criaren al marjal de Xeresa (Safor) almenys 3 parelles, el 1984 i, esporàdicament, ho han fet també al Fondo, com a mínim des del 1973.
La població hivernal més important és el delta de l’Ebre, actualment la localitat d’hivern més nombrosa de la península Ibèrica. La mitjana d’individus que romanen entre el setembre i el març és de 1200-1900, i la màxima de 4100 el gener de 1985. Al llarg d’aquests últims 13 anys s’ha detectat un lleuger increment en el nombre d’hivernants, augment paral·lel al de la Camarga (delta del Roine), i que s’ha manifestat també a Menorca, on és regular des de 1975-76, amb una població d’una màxima de 28 exemplars, que s’ubiquen quasi totalment a s’albufera d’es Grau (alguns a Lloriac i a la bassa de la Morella). L’albufera de València i els vedats d’arrossar, des del 1973 volten el centenar d’exemplars. Els anys anteriors eren més abundants, entre diversos centenars i un miler, amb excepcions com la màxima de 2000 individus el gener del 1964, o els 3300 el gener del 1972. Al Fondo manté així mateix una població hivernal regular (entre 10 i 20 individus), amb la màxima de 200 el novembre del 1973. Almenara és variable, ja que alguns anys no en té cap i d’altres alguna desena (màxima de 700 el gener del 1972, que podien provenir de l’albufera de València). El delta del Llobregat (màxima de 41 el gener del 1985) i els aiguamolls de la badia de Roses (màxima de 20 el gener del 1981) són dues localitats catalanes d’hivernada regular, a l’igual que els estanys de Salses i Canet (Rosselló). D’una forma esporàdica o irregular s’ha citat també d’alguns embassaments de les comarques de ponent, Cabanes, la gola del Millars i Santa Pola i de les Illes, a Mallorca i, molt accidental, a les Pitiüses.