El morell xocolater (Aythya nyroca) és tot ell de color marró castany, tant el mascle com la femella. El blanc de les infracobertores que s’aprecia a la part posterior del cos en aquest exemplar, és el caràcter més visible a distància i, juntament amb el blanc de l’ull, el més característic. La femella, en aquesta espècie, és semblant al mascle.
Xavier Parellada.
Actualment el morell xocolater és un visitant de l’època no reproductora, principalment a l’hivern, que a nivell de cadascun dels territoris és ara rar o excepcional, però globalment, als Països Catalans, encara que molt escàs, hi és regular (es coneixen dades de 31 anys i des del 1966 fins al 1985 ha aparegut cada any, excepte el 1970, en què la prospecció ornitològica fou ínfima). Al final del segle passat i el primer terç d’aquest era molt més abundant, i probablement devia nidificar amb regularitat a diversos marjals litorals dels Països Catalans. En èpoques més recents, tot i que no es coneix una confirmació segura, podria haver nidificat esporàdicament al delta de l’Ebre (un exemplar el 30.06.62), a l’estany d’Almenara, a Xeresa (possiblement el 1984) i al Fondo (femella amb comportament reproductor vista el maig de 1971).
Amb alguna observació aïllada a la segona quinzena d’agost (15-19.08.69 i 27.08.74), les cites comencen des de la segona quinzena de setembre, arriben a la màxima entre la tercera desena de novembre i el final de gener (sobre 67 citacions, 34 en aquest període), davallen fortament al febrer i el març, i hi ha citacions esparses a la segona quinzena d’abril (3 citacions) i el maig (02.05.82, data extrema).
Li agraden els estanys litorals, principalment els grans, com l’albufera de València, s’albufera d’es Grau a Menorca o l’Encanyissada i els Calaixos de l’illa de Buda al delta de l’Ebre. També ocupa molts tipus diferents de masses d’aigua, especialment dolça, com embassaments, estanys, llacunes o arrossars i, durant el pas, fins i tot sectors molt salats, com badies marines o salines (molt rarament).
A totes les localitats apareixen molt pocs individus. Exceptuant els 100 exemplars del 12.01.69 a l’albufera de València, la resta són sempre individus isolats, parelles o, com a màxim, 5-6 de plegats (Camarasa, 17.12.73). També, a l’hivern l’ànec xocolater era molt més abundant, almenys al final del segle passat i el començament de l’actual i, per exemple, en aquesta època, a la Catalunya Nord i a les comarques septentrionals del Principat, era considerat comú i se’n coneixia la fenologia. Se n’havia caçat exemplars naturalitzats, entre d’altres indrets, a l’estany de Canet. Actualment, d’aquest sector és excepcional a Vilanova de la Raó (Rosselló) i als aiguamolls de l’Alt Empordà. A Catalunya és freqüent al delta de l’Ebre (25 citacions, corresponents a més de 15 anys) i també es presenta als embassaments i en altres masses d’aigua de les comarques de ponent (Sant Llorenç de Montgai, Camarasa, Cellers i Ivars d’Urgell) i centrals (Sant Ponç al Solsonès i Adrall a l’Alt Urgell). Excepcionalment s’ha vist al Garraf (embassaments de Foix i salines de Cubelles). El País Valencià té la localitat més important a l’albufera de València (almenys 11 citacions, corresponents a 8 anys) i, més rarament, a Almenara i Xeresa.
Menorca és l’illa amb una freqüència més alta d’observacions (15, corresponents a 6 anys), mentre que a Mallorca és raríssima i a les Pitiüses, absent.