El morell de plomall (Aythya fuligula) es distingeix pel color negre intens del dors i, sobretot, pel plomall negre, que ostenten tant els mascles com les femelles. A la fotografia s’aprecia el diferent acoloriment dels flancs, blancs en el mascle (a l’esquerra) i marrons en la femella (a la dreta).
Joaquim Gosàlbez.
Migrador i hivernant regular molt escàs i localitzat, preferentment, al litoral a la major part del territori. Molt irregular a Mallorca, accidental a les Pitiüses i absent a Andorra.
Els primers exemplars arriben des de la segona quinzena d’octubre. Quan el pas es fa més evident és al novembre, amb entrades fortes al desembre i el gener, principalment aquest últim mes, ja que coincideix amb el període en què majoritàriament ocorren les fugues de fred. Sobre un total de 98 citacions corresponents al delta de l’Ebre, Menorca i els marjals del Fondo, 20 són del desembre i 39 del gener. El trànsit hivernal és curt, de l’ordre d’un mes, aproximadament, i ja al febrer la davallada d’observacions és molt evident (5 citacions), amb un pas primaveral quasi nul al març, 8 citacions, l’abril dues i dades isolades al maig, 15.05.70, i el juny 03.06.73).
El morell de plomall va molt lligat als estols del morell de cap-roig i, a l’igual que aquest, és de comportament cabussador i colonitza en general els sectors més fondos dels ambients aquàtics. Així, es troba en tota mena de masses d’aigua, preferentment llacunes litorals, albuferes i arrossars fondos. També en embassaments i llacs i, temporalment, a badies marines i fins i tot salines.
Una de les poques espècies d’ànecs que són en expansió a Europa és el morell de plomall, la situació del qual és als Països Catalans justament invertida, és a dir, que els efectius hivernants cada cop són menors. Per exemple, als anys 30 a Mallorca n’hi havia tants com morells de cap-roig, i als 70 la seva presència és gairebé simbòlica. Semblantment, l’albufera de València i els vedats d’arrossars, a les dècades dels 40, 50 i 60, el gruix hivernal era entre un i dos milers d’individus, i amb unes màximes que els ultrapassaven àmpliament fins a més de 8000 el mes de gener de 1948.
Des d’aproximadament el 1973, la mitjana roman sobre algunes desenes. El motiu probable d’aquestes dràstiques disminucions, generals a d’altres quarters mediterranis, com la Camarga, està en l’adaptació del morell de plomall a explotar un nou recurs alimentari (el mol·lusc Dreissena polymorpha) que li permet romandre a l’hivern en d’altres localitats més nordenques, com ara el llac Leman, sense haver de menester viatjar a les aigües mediterrànies. El delta de l’Ebre és la localitat catalana més important, amb una mitjana de 200-250 exemplars el desembre i el gener i una màxima de 850 el gener de 1979 i, a diferència del que hem comentat més amunt, no sembla que abans tingués una població hivernal més important. A la Catalunya Nord és l’embassament de Vilanova de la Raó (màxim de 210 exemplars el 25.01.84) el quarter més nombrós, tot i que en un petit nombre n’hi ha també als estanys litorals. Pel que fa a la resta del territori continental, es coneixen hivernades irregulars de menys de 20 exemplars a l’estany de Montcortès (Pallars Jussà), l’embassament de Sant Llorenç de Montgai, el pantà del Pas (Baix Cinca), el delta del Llobregat, el Grau de Castelló, Almenara i els marjals del Fondo. A les Illes, és regular solament a s’albufera d’es Grau, amb una màxima de 26 individus (gener del 1976).