Ànec marí típicament atlàntic, del qual una petita població hiverna a les costes mediterrànies de França i Espanya. La situació no és encara prou clarificada, per tal com solament apareix regularment, entre l’agost i el maig, en un petit nombre al delta de l’Ebre. A la resta del litoral és un hivernant escàs i irregular, potser fins i tot accidental, situació aquesta última definitòria del seu estatus a les Balears (de 5 citacions, 1 d’hivernal i les altres migradores en pas).
El pas postnupcial és molt poc marcat; els primers arriben al final d’agost (2 citacions) i hi ha observacions esparses el setembre (2), l’octubre (1) i la primera desena de novembre (1), moment a partir del qual s’incrementen els ànecs negres fins a la primera desena de febrer. D’aquest període són la major part de les observacions (37 sobre un total de 48), i el desembre i el gener marquen el pic d’individus i d’observacions. El pas pre-nupcial, o potser en algun cas fins i tot el final de la hivernada, té lloc a la tercera desena de març (4 citacions) i, isoladament, l’abril (una citació) i el maig (darrera i única dada el 08.05.77).
L’ànec negre, un cabussador que s’alimenta de mol·luscs i d’altres invertebrats marins, ocupa les costes somes, preferiblement sorrenques, no surt mai de l’aigua i no s’allunya gaire de la platja. És una constant relativa en aquesta espècie la preferència per les boques de corrents d’aigua dolça en contacte amb la mar oberta, com goles de rius i llacunes litorals o bocanes dels col·lectors d’aigües residuals. És curiós que, malgrat la gran riquesa en mol·luscs i altres organismes animals que tenen les dues grans badies marines del delta de l’Ebre, i també malgrat els canals, canalets i llacunes que hi desguassen, solament en dues ocasions (d’un total de 33) hi foren observats a dins, en concret al port del Fangar.
El nombre d’hivernants és difícil d’avaluar, a causa dels costums totalment marins de l’ànec negre i dels seus estols poc nombrosos. També cal afegir que als quarters d’hivernada les fluctuacions interanuals són fortes. En el cas del delta de l’Ebre, malgrat aquesta afirmació, sembla que des de la dècada dels 80 la davallada de l’espècie és manifesta, passant d’un ordre de magnitud d’algun centenar els anys 60 i 70 (màxima de 316 exemplars el 19.01.76) a algunes desenes els 80. En pas, l’ànec negre pot presentar-se en qualsevol punt de la costa. Llevat el delta de l’Ebre, on és corrent, s’ha referenciat també a Banyuls, la badia de Roses, l’Estartit, les comarques del Maresme i el Garraf, el delta del Llobregat, l’Ampolla, la gola del Millars, la gola del Túria, l’albufera de València, la gola del Xúquer i Dénia, i probablement també es pugui observar a la gola del Segura (encara que, a hores d’ara, no n’hi ha cap notícia). A les Illes ha estat citat dos cops a Mallorca, una a Menorca i dos a Formentera.