Xarxet marbrenc

Marmaronetta [=Anas] angustirostris (nc.)

El xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris) és el xarxet més gran (ateny fins a 40 cm) i, també, el més escàs. El seu plomatge és poc vistent, tant en el mascle, que veiem a la fotografia, com en la femella. La taca fosca que engloba l’ull és característica d’aquesta espècie.

Oriol Alamany.

A Europa, el xarxet marbrenc és un ànec escàs, que solament es reprodueix a Espanya i Turquia. A casa nostra, el nucli més important és en les masses d’aigua del Migjorn valencià, on és actualment escàs i d’aparició irregular, sense descartar alguna nidificació actual esporàdica al Fondo i/o als marjals de Santa Pola. A la resta del territori és un visitant ocasional, preferentment del final de l’estiu i de la tardor, que ha criat esporàdicament i que ha estat reportat de set localitats litorals: els aiguamolls de l’Empordà, els deltes del Llobregat i de l’Ebre, l’albufera de València, Formentera, l’albufera d’Alcúdia i les salines de Llevant de Mallorca.

La fenologia del xarxet marbrenc és difícil d’esbrinar, perquè presenta moviments molt irregulars i per l’existència del nucli del Fondo, considerat més o menys sedentari. Analitzant globalment totes les dades dels Països Catalans, hi ha citacions tots els mesos de l’any, amb una mínima el juny, el juliol i l’agost, una màxima destacada al setembre i també a l’octubre i el novembre i una submàxima al maig. La sequera (i la consegüent dispersió arreu dels animals) a Las Marismas del Guadalquivir, les quals fins a mitjan segle actual eren el principal quarter de reproducció de la península Ibèrica, és l’explicació d’una part dels moviments, però la majoria d’ells no en té.

La reproducció era regular als marjals del Fondo on, segons les dades històriques recents, el xarxet marbrenc fou especialment abundant al final de la dècada dels 60, quan hi criaren alguns centenars de parelles. De tota manera, a l’igual que passa amb d’altres localitats, les fluctuacions poblacionals eren molt fortes i sense explicació aparent. D’ençà mitjan la dècada dels 70, la situació ha canviat, i s’ha fet molt més rar com a nidificador. Les darreres dades segures de cria són una parella amb 2 polls el 03.08.78 al Fondo i una parella amb 7 polls l’01.08.77 a l’albufera de Santa Pola. Aquesta última localitat, al començament d’abril de 1985, tenia una parella de xarxets marbrencs fent la parada nupcial i, per tant, és possible que posteriorment s’hi reproduís. Ha niat esporàdicament a Mallorca (filmada una llocada amb l’adult entre mitjan maig i el juny de 1976 al Salobrar de Campos) i, possiblement, al delta de l’Ebre (1929), sense oblidar la possibilitat de cries isolades en d’altres anys, o fins i tot a d’altres indrets litorals.

A l’època de reproducció, s’observa al Fondo, normalment als canals i sèquies, així com a les raconades del canyissar i sovint als sectors de salobrar entollats. No és gaire diferent la situació a la resta del territori on, fora de l’època de reproducció, sembla tenir preferentment una tirada als estanys més grans i menys salabrosos, però també s’ha vist a les salines.

El volum de la població és difícil de calcular. Durant l’època de la reproducció aquest xarxet va solitari o en parelles, amb alguna excepció (un estol de 70 exemplars al Fondo, el 02.06.74). Fora d’aquest cas, també els estols són petits, i la major part de les vegades tenen menys de 20 exemplars. Les dues excepcions més notables són un centenar de xarxets marbrencs al delta de l’Ebre el 12.09.68 i una mínima de 400 el 05.10.73 al Fondo. És destacable el fet de la seva presència com a peça de caça als marjals del Fondo, on hi ha dies que és l’espècie més abundant de tots els ànecs morts. Com a mostra de la tirada que té el xarxet marbrene per aquests marjals hi ha el nombre d’exemplars capturats durant algunes temporades de caça (1981-82, 74 exemplars; 1982-83, 68 exemplars; i 1983-84, 50 exemplars), que és sorprenentment elevat vista la migradesa de reproductors ibèrics actuals (probablement no superen les 50 parelles), fet que pot indicar un origen, almenys parcial, del Magreb.

L’evolució del poblament al llarg dels anys és poc coneguda i presenta algunes variacions segons les contrades. A l’albufera de València ha estat una espècie escassa, que sembla que apareixia amb més freqüència a la dècada dels 10 i anteriorment (el segle passat la població de l’Estat espanyol era d’alguns milers de parelles reproductores), així com a la dels 40. Al delta de l’Ebre, llevat de la citació isolada del 1929, any d’extraordinària abundància a Las Marismas del Guadalquivir, apareix sobtadament l’any 1957, i el fort de les citacions es manté fins al 1974. Sembla que a mitjan la dècada dels 70 és una fita comuna a d’altres localitats que marca la fi d’una certa abundor, com és el cas del Fondo, amb unes màximes reproductores al final de la dècada dels 60 (s’ignoren dades anteriors als anys 50) i una forta davallada d’ençà el 1975, o el de les Balears (sobre 7 citacions, 5 corresponen al període del 1965 al 1976).