El xarrasclet (Anas querquedula) és un ànec petit (ateny fins a 38 cm), de la mida del xarxet. Els mascles tenen la taca de la cara blanca, com s’aprecia en la fotografia, presa al delta de l’Ebre. Noteu les plomes llargues, blanques i negres, que li pengen característicament del dors. La femella es diferencia de la del xarxet per la definició del mirall, caràcter, però, que es fa difícil d’observar.
Xavier Ferrer.
Procedents de l’Àfrica tropical, majoritàriament del delta del Senegal, on han passat l’hivern, arriben cada primavera els xarrasclets, en pas vers els quarters de reproducció del centre i l’E de Rússia i de la Sibèria occidental. Passen regularment i puntualment, però en un nombre baix. La migració tardorenca és molt críptica, però també palesa als Països Catalans. Aquest caràcter de migrador és general a tots els territoris, llevat d’Andorra, on no ha estat mai citat. En algunes localitats s’ha reproduït escassament, i d’una manera més aviat ocasional. Ha hivernat irregularment als deltes del Llobregat i de l’Ebre, a Santa Pola, i amb una freqüència més alta, a l’albufera de València i els arrossars de les rodalies.
La migració de primavera comença el febrer (10.02.85, data extrema), principalment la quarta setmana, però el gruix dels efectius apareix el març i la primera quinzena d’abril, decreix la intensitat a la segona i esdevé rara fins a la primera desena de maig (dates extremes isolades el 18 i el 29.05.55). Existeixen també observacions al començament de juny (05.06.78, diverses parelles a Menorca), que podrien ser estiuejants o divagants. El pas tardorenc comença el juliol (17.07.79, data extrema), té el fort l’agost i la primera quinzena de setembre, arriba amb menys freqüència fins a la primera desena d’octubre, i esdevé després rara la resta d’aquest mes i el novembre (dates extremes el 10.11.84 i l’11.11.82).
Com a petit ànec de superfície que és, el xarrasclet ha de menester per a alimentar-se aigües molt somes. A l’hora de nidificar, i també a l’hivern a l’hora d’alimentar-se, no tria mai les aigües salabroses, sinó les dolces o les oligohalines, com els aiguamolls de riu, les llacunes de canyissar dolces, etc. Durant la migració, però, ocupa tota mena d’ambients aquàtics: rius, torrents, camps entollats, embassaments, estanys litorals, estanys endorreics, braços obliterats de riu, albuferes, salines, aiguamolls marins, arrossars, badies marines (rarament), etc.
Solament els aiguamolls de l’Empordà mantenen un nucli reproductor relativament estable, controlat des del 1978 ençà i que, depenent del grau d’inundació de les terres, oscil·la entre 3 i 5 parelles. S’ha comprovat també la cria a l’estany de Salses, on el 1982 s’observà una parella amb la llocada. Altres localitats amb possibles reproduccions són: els aiguamolls de la Tordera (el 1982, i potser també abans), el marjal de Xeresa (Safor, amb un mascle el 14.06.84), i el marjal del Fondo, on el 1984 hi havia 20 parelles.
A l’època de migració es distribueix principalment per les comarques litorals, encara que remunta rius, i s’observa també al rerepaís (depressió de l’Ebre, Bages, Vallès Oriental, etc.). Globalment, dominen els mascles (sobre 138 exemplars, 76 mascles) i els estols són de pocs individus, majoritàriament de menys de 15 i amb una màxima absoluta de 82.