Aquest morell, que acostuma d’anar barrejat dins els estols de morells de cap-roig i/o de morells de plomall, nidifica a latituds altes, i la seva hivernada a la Mediterrània és molt marginal. A la península Ibèrica es presenta regularment, però en una quantitat molt baixa, al litoral N i E, així com, als anys amb un bon nivell d’aigua, a l’estany de Gallocanta (Terol).
Als Països Catalans (35 citacions) es concentra especialment al delta de l’Ebre (17 citacions). Observat també a d’altres aiguamolls litorals, com el delta del Llobregat, l’albufera de València, l’estany de la Rogera (Alt Empordà), l’albufera d’Alcúdia (Mallorca) i l’albufera d’es Grau (Menorca). Al prelitoral es coneix de Vilanova de la Raó (Rosselló), el Llobregat prop de Montserrat (captures del començament de segle) i l’embassament de Sant Llorenç de Montgai (Noguera).
Aquí la hivernada sembla ésser regular (ho ha fet, almenys, durant 11 temporades i d’ençà la dècada dels 80, en què la intensitat de prospecció ornitològica és molt gran, es controla cada any). La fenologia va des del 25 d’octubre fins a la darreria de març, amb una màxima de freqüència el gener i el febrer. Els hàbitats que ocupa són similars als d’altres morells, i la població és dominada per les femelles i els joves (sobre 33 exemplars, solament 11 mascles adults).
Els hiverns crus a Europa, ens arriba amb uns efectius més grans, tot i que aquí els estols tenen menys de 10 exemplars (normalment es veuen individus isolats o parelles), amb una dada excepcional de prop d’un centenar el 03.03.73 al port del Fangar (delta de l’Ebre), que coincideix en les mateixes dates amb un grup d’una vuitantena a la llacuna de Gallocanta. L’estimació que es fa sobre la mitjana de morells buixots que hivernen als Països Catalans és de menys de 20 exemplars.