L’èider (Somateria mollissima) és un ànec poc vist al nostre país, però molt característic per les seves dimensions, ja que és un ocell gros, de fins a 58 cm, i per la qualitat del seu plomatge, que forneix el material del qual es fan els famosos edredons. A la fotografia s’aprecia el color gairebé negre del plomatge, tret del dors i el pit, d’un individu mascle, i el plomatge marronós ratllat de negre de les femelles.
Albert Martínez.
Ànec marí típic del litoral atlàntic del N d’Europa i, especialment, del Bàltic, on es troba el gruix de la població nidificadora europea. A l’hivern ocupa les mateixes zones, tot baixant una mica més al S, però la colonització de la Mediterrània és molt tímida.
A les costes rosselloneses apareix rarament a l’hivern, després de les llevantades. Al Principat era considerat com un ànec molt accidental, però d’ençà el 1976 ha esdevingut un hivernant quasi regular. A la resta de les terres catalanes és absent. La citació més antiga tracta d’un mascle i una femella caçats als encontorns de l’estany de Canet entre el 1891 i el 1897. L’èider ha aparegut almenys 12 hiverns, i els que tingueren un nombre més elevat d’observacions foren els de 1975-76 i 1980-81. Es coneixen 29 citacions corresponents a 16 localitats: 2 al Rosselló, 9 al cap de Creus-golf de Roses, 6 al Maresme, 2 al Baix Llobregat, 2 al Garraf, 1 a Berà (Tarragonès) i 6 al delta de l’Ebre.
S’observa des de mitjan novembre fins a la darreria de maig, amb la màxima al gener. Es disposa també d’una dada isolada a l’agost (19.08.77, al delta de l’Ebre). Poblador de grups petits (aquí), la màxima fou un estol de 17 el 14.01.81 a Premià (Maresme). Globalment, dominen les femelles i els joves immaturs: d’una mostra de 47 exemplars, solament 6 eren mascles adults. Finalment, els hàbitats que ocupa són similars als d’altres ànecs marins, com el fosc o el negre.