Decàpodes d'interès pesquer: les llagostes

Postpuerulus de llagosta comuna (Palinurus elephas) amagat dins el seu refugi diürn preferit: un forat fet per un dàtil de mar (Lithophaga lithophaga), que ja és mort, a la roca calcària, d’on només n’emergeixen les dues antenes, en forma de V.

Pere Abelló.

El coneixement de la biologia i l’ecologia de les llagostes marines ha millorat molt al nostre país durant les darreres dues o tres dècades. Quant a la fauna, no s’ha detectat cap espècie no citada prèviament, de manera que els darrers estudis sobre les llagostes de la costa catalana es refereixen a la llagosta comuna Palinurus elephas, que és la generalment coneguda com a llagosta (a seques, tot i que també és anomenada llagosta vermella o llagosta roja), i la llagosta salamenya o llagosta de fons (Palinurus mauritanicus), també dita llagosta rosada. Aquestes dues espècies són de coloració força diferent i en estat natural també tenen diferents tipus d’hàbitat, ja que la llagosta de fons viu al talús continental superior, a profunditats compreses normalment entre 300 i 600 m, mentre que la llagosta vermella, considerada com la de millor qualitat quant al gust de la carn, viu en zones rocoses en una fondària compresa entre 5 i 200 m.

El gènere Palinurus inclou sis espècies, que viuen a les costes atlàntiques europees i africanes i al sud-oest de l’oceà Índic. Estudis recents de filogènia del gènere duts a terme amb tècniques de biologia molecular han mostrat l’existència de dos grans grups d’espècies: un grup centrat a l’hemisferi nord, format per P. elephas (Atlàntic oriental, central i nord), P. mauritanicus (Atlàntic oriental, central i nord) i P. charlestoni (Cap Verd), i un altre grup a l’hemisferi sud, format per P. gilchristi (Índic sud-africà), P. delagoae (Sudàfrica-Moçambic) i P. barbarae (espècie recentment descrita al sud de Madagascar). Aquests estudis han demostrat que les espècies de l’Índic formen un grup monofilètic i que la llagosta (P. elephas) constitueix l’espècie més ancestral. Aquests resultats també han indicat que l’espècie de Cap Verd no s’hauria originat a partir del grup sud-africà.

La llagosta comuna

Exemplars mascles de llagosta comuna (Palinurus elephas, a dalt) i de llagosta de fons (Palinurus mauritanicus, a baix). S’hi aprecia el to rosat de la segona i la diferent llargària de les potes.

Pere Abelló.

L’hàbitat típic de la llagosta (Palinurus elephas) són els fons de roca heterogenis, amb abundants forats, esquerdes i coves, típics del fons coralligen. Els individus adults viuen en una fondària compresa entre 20 i 80 m, aproximadament. A menys profunditat solen trobar-se els individus juvenils. No és estrany trobar aquesta espècie a més profunditat, en afloraments rocosos de la plataforma continental o als marges superiors de recs submarins (o canyons), ja que en recents exploracions dutes a terme fent servir submergibles equipats amb videocàmeres se n’han pogut constatar exemplars fins a 200 m de profunditat.

La distribució de la llagosta comprèn les costes de l’Atlàntic oriental, des del Sàhara Occidental fins al nord d’Escòcia i Noruega, i també tota la Mediterrània, exceptuant-ne la part més sud-oriental. Estudis de genètica de poblacions han mostrat que hi ha una alta connectivitat entre les seves poblacions, cosa que s’ha atribuït fonamentalment a l’elevada capacitat dispersiva de les larves. No obstant això, s’han detectat diferències significatives entre les poblacions atlàntiques i les mediterrànies, i les poblacions mediterrànies es troben més relacionades entre si que amb les atlàntiques, tot i haver-hi un important grau d’intercanvi genètic. Aquesta característica implicaria un cert funcionament genètic i poblacional diferencial entre les poblacions, que podria tenir implicacions en les mesures de gestió de l’espècie.

La vida de la llagosta s’inicia com una petita larva, que surt amb l’eclosió dels ous que la femella ha dut aferrats als pleopodis (apèndixs abdominals) durant uns quatre o cinc mesos. La larva, anomenada fil·losoma, va creixent mitjançant mudes i passa per diferents estadis morfològics abans de produir-se la seva transformació definitiva en llagosta adulta. Els fil·losomes són gairebé transparents, molt aplanats (com una fulla arrodonida) i no s’assemblen pràcticament gens a la llagosta adulta. Són planctònics i a les nostres latituds passen uns cinc o sis mesos a alta mar. Cal remarcar aquí que, a dia d’avui, no es coneix gairebé res de la distribució a la mar d’aquestes larves: es desconeix la profunditat a què es poden trobar, com també el seu comportament. Pràcticament tots els fil·losomes que es troben en mostres de plàncton corresponen a larves d’una altra família, no a la dels palinúríds (Palinuridae) sinó a la dels escil·làrids (Scyllaridae), és a dir, la família de les cigales o esclops (Scyllarus arctus, S. pygmaeus i S. latus). Les larves fil·losoma dels escil·làrids tenen les antenes curtes i robustes, no segmentades, a diferència de les dels palinúrids, que les tenen llargues com les de les llagostes adultes. Cal remarcar també que el desconeixement que hi havia fins ara de la morfologia de les larves de moltes espècies (no tan sols de llagosta, sinó de la majoria de crustacis decàpodes) ha fomentat que els darrers anys se n’hagi fet una descripció acurada a partir d’individus eclosionats dels ous duts per femelles, com és el cas de la primera larva de la llagosta de fons, o bé d’individus capturats en mostres de plàncton i identificats inequívocament a nivell específic mitjançant tècniques de biologia molecular, com s’ha fet en diferents estadis de fil·losoma (i també de la postlarva, anomenada nisto) d’espècies del gènere Scyllarus.

La darrera fase larval planctònica de la llagosta, el puerulus, ja és com una petita llagosteta, però encara manté l’aspecte translúcid. Fins ara no s’ha aconseguit trobar-ne cap a les nostres aigües, malgrat els esforços fets en aquest sentit. Els puerulus són els que tornen d’alta mar cap als indrets costaners rocallosos, on s’estableixen i tanquen el cicle planctònic per retornar als fons, on els juvenils creixen fins a desenvolupar-se plenament com a adults.

Fins fa pocs anys es desconeixia l’hàbitat dels postpuerulus, és a dir, dels individus assentats de fa poc i que, a causa de la seva petita talla, no apareixen a les xarxes de pesca. Estudis recents duts a terme a les costes del Montgrí (illes Medes) han permès identificar l’hàbitat, l’època i les profunditats preferents de l’assentament dels puerulus de llagosta: l’assentament té lloc entre els mesos de maig i agost, però fonamentalment al juny i al juliol; les profunditats preferents són compreses entre 10 i 20 m, és a dir, a menys profunditat d’on es troben els adults; les densitats més elevades de juvenils es troben en zones de roca calcària, com ara el Montgrí, mentre que en zones de roca granítica o amb roques del tipus de la llicorella les densitats són molt inferiors.

Les llagostes juvenils tenen una coloració ben diferenciada de la dels adults, amb una línia blanca que va del cap fins a l’extrem de l’abdomen, i les antenes llargues, groguenques o blanquinoses, sense franges vermelles. De dia, es refugien preferentment dins dels forats buits que el dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) fa per viure a la roca calcària mitjançant la secreció d’un àcid. Això permet entendre que una explotació massiva del dàtil pot afectar negativament la llagosta, ja que es priva l’espècie d’un hàbitat essencial per al desenvolupament i la protecció dels juvenils. Per aquest motiu, la protecció de què gaudeix avui dia el dàtil de mar, que no pot ser explotat a la costa catalana, protegeix indirectament la llagosta, ja que manté poblacions saludables i amb un desenvolupament sostenible.

Estudis de camp recents han mostrat que l’activitat de la llagosta, tant pel que fa als juvenils com als adults, és nocturna. Poc després de fer-se fosc inicia l’activitat i abans de la sortida del sol torna als refugis, on passa el dia. També s’han dut a terme treballs sobre la reproducció, els quals han mostrat que les femelles maduren durant l’estiu i la tardor, la posta té lloc al final de la tardor i al començament de l’hivern, i l’eclosió dels ous es produeix bàsicament de gener a març. Diferents estudis sobre l’alimentació de la llagosta mostren que és gairebé omnívora, si bé depreda fonamentalment organismes bentònics de closca dura, com ara mol·luscs, equinoderms i crustacis.

Als Països Catalans, les principals pesqueres de llagosta es localitzen a les Balears, principalment al canal que separa Mallorca de Menorca, i als Columbrets. El paper de les reserves marines com a element recuperador de les poblacions no és clar en el cas de la llagosta, ja que sembla que tinguin alguns efectes positius en algunes zones però no en d’altres. De fet, la major part de les reserves existents als Països Catalans són petites, i els desplaçaments estacionals dels adults són superiors als límits de la zona protegida, com és el cas de les illes Medes. Tanmateix, en el cas de la reserva dels Columbrets, on la superfície és bastant superior, els estudis indiquen la viabilitat del lloc com a reserva útil per a la llagosta, ja que, tot i que els moviments d’una part de la població els permeten sortir fora, on són pescats amb xarxes fixes (tremalls), molts individus no depassen els límits. Sembla clar que, a diferència d’altres espècies de llagosta tropicals, les llagostes de la costa catalana no fan grans migracions reproductives, sinó que la seva dispersió en la fase adulta és bastant restringida. D’altra banda, diversos treballs duts a terme a les illes Medes han demostrat que la mortaldat de juvenils de llagosta causada per peixos depredadors és molt superior a l’interior de la reserva que en zones adjacents situades fora de la reserva, ja que la densitat de les poblacions de peixos depredadors a l’interior és molt superior a la de l’exterior de la reserva, com també la talla.

La llagosta de fons

Postpuerulus de la llagosta de fons (Palinurus mauritanicus) capturat al talús superior amb art d’arrossegament.

Pere Abelló.

La llagosta de fons (Palinurus mauritanicus), malgrat ser menys abundant i ocupar un hàbitat situat a més fondària, és comuna als vivers dels restaurants i es pesca amb una certa freqüència amb els arts d’arrossegament. El tret més evident d’aquesta espècie és la coloració rosa pàl·lid. Altres caràcters més fiables que la defineixen són relatius a la llargada de les potes.

S’han realitzat pocs estudis sobre la llagosta de fons, ja que les densitats de població són baixes i viuen en hàbitats bastant més profunds. Tampoc no s’ha desenvolupat una pesquera específica amb aquesta espècie com a objectiu, si bé ocasionalment se’n capturen amb xarxes d’arrossegament pels fons del talús superior.

La distribució geogràfica d’aquesta espècie, que comprèn des del Senegal fins a l’oest de les illes Britàniques, i també la Mediterrània occidental, és similar a la de la llagosta comuna però no ho és la distribució batimètrica, clarament més profunda. Les dades sobre la distribució batimètrica obtingudes a partir de mostreigs experimentals, fets amb xarxes d’arrossegament, indiquen que a la Mediterrània occidental és present fonamentalment entre 280 i 600 m.

Recentment s’ha descrit la morfologia del fillosoma (la primera fase larval) de la llagosta de fons a partir de l’eclosió d’ous d’una femella ovígera i la del puerulus (postlarva) a partir d’individus capturats en mostreigs experimentals al talús continental. Pel que fa a la filogènia molecular, aquesta espècie també ha estat objecte de diferents estudis.