El morrut roig de la palmera (Rhynchophorus ferrugineus) fa entre 2 i 5 cm. S’identifica pel color vermellós i per les taques negres arrodonides al tòrax i les estries longitudinals negres als èlitres. Els ulls són negres, aplanats i de forma arrodonida, i les potes són fortes, de color negre i amb pèls del mateix color que el cos. Les antenes, que surten del bec, són geniculades i acaben amb una expansió en forma de trompeta. El mascle té una massa de pèls erectes en forma de raspall a la part superior del bec.
Luis Mata.
El morrut roig de la palmera (Rhynchophorus ferrugineus), un escarabat de color marró vermellós o ataronjat, és anomenat també bequerut vermell i barrinador de la palmera, noms que fan referència, el primer, al rostre o bec afuat típic de les espècies de la seva família (curculiònids) i, al fet que les larves excaven galeries profundes al tronc de les palmeres, el segon. Si el morrut prolifera en abundància, les galeries cada cop més nombroses debiliten la planta i l’acaben matant, de tal manera que l’escarabat es converteix en una plaga.
El morrut de la palmera presenta un desenvolupament holometàbol en quatre estadis: ou, larva (de 5 a 9 formes larvàries idèntiques), pupa i adult. La femella fecundada accedeix als teixits de la palmera a través de forats practicats per altres insectes o de ferides degudes a la poda, i generalment es dirigeix cap a la part exterior de la corona. Amb el bec perfora el teixit de la planta i realitza la posta.
L’estadi de larva del morrut roig de la palmera és el més perjudicial, ja que excava galeries en el tronc que afecten els conductes interns de la planta.
Víctor Sarto.
Els ous, d’uns 2 mm, són ovalats i de color blanquinós. Al cap d’un període d’incubació variable neixen les larves, àpodes i piriformes, de color blanc rosat i amb una càpsula cefàlica marró proveïda de mandíbules fortes. Molt voraces, s’alimenten dels teixits de la palmera, per la qual cosa excaven galeries de fins a 1 m de llargada. La larva experimenta entre 5 i 8 mudes i un cop assolit el darrer estadi larvari, amb les mateixes fibres de la palmera teixeix un capoll compacte, d’uns 4-6 cm i de color marró, dins el qual la pupa experimenta un procés de metamorfosi i assoleix l’estadi adult. L’escarabat que surt del capoll no abandona necessàriament el seu hoste. Si encara pot trobar aliment a la planta, s’aparella i comença un nou cicle sobre el mateix exemplar de palmera. Però quan la palmera mor o no pot oferir prou aliment, els escarabats inicien una sèrie de vols per a detectar altres possibles hostes, palmeres ferides que fan una olor especial. Un cop han localitzat la palmera adequada, els mascles, i en menor mesura també les femelles, emeten una feromona d’agregació que atreu altres escarabats i s’inicien els acoblaments que precedeixen una nova posta.
El morrut de la palmera és una plaga originària de les àrees tropicals del sud-est asiàtic i la Polinèsia que s’ha estès de forma continuada per altres zones de clima temperat. La seva arribada a l’arc mediterrani, al començament de la dècada de 1990, se suposa que es produí per la importació de palmeres prèviament infestades destinades a ser plantades en carrers, parcs i jardins. El 1995 va arribar a Andalusia (Granada) i el 2004 era present a València i a Catalunya. El 2005 ja n’hi havia nombrosos focus a les tres províncies valencianes i l’any següent es va detectar a les Balears, concretament a Mallorca. A la seva zona d’origen, el morrut de la palmera afecta el cocoter (Cocos nucifera) i la palmera d’oli (Elaeis guineensis), entre moltes d’altres. A la zona mediterrània ataca principalment la palmera de Canàries (Phoenix canariensis) i la palmera de dàtils (P. dactylifera).
Palmeres afectades pel morrut roig. Si la plaga no es tracta a temps pot acabar matant la planta.
Víctor Sarto.
Les palmeres afectades no presenten símptomes externs fins que la invasió està molt avançada, per la qual cosa cal recórrer a aparells acústics especials que detecten els soroll de les larves en alimentar-se. El primer símptoma extern consisteix en l’esgrogueïment i el marciment de les fulles centrals de la corona, que acaben assecant-se i caient. Les fulles malaltes es desprenen fàcilment, i en el punt d’inserció es poden observar les galeries excavades per les larves i la presència de capolls, que desprenen una olor àcida característica.
La cura de les palmeres afectades combina tractaments mecànics, químics i biològics. Després de l’eliminació de les parts mortes i la neteja de les zones danyades, s’apliquen una sèrie de polvoritzacions d’insecticides sintètics sobre la corona de fulles i el lluc que eliminen els escarabats localitzats a les parts externes de la palmera. Posteriorment es realitzen aplicacions per injecció d’insecticides sistèmics que permeten actuar sobre les larves allotjades a les parts internes. Tot i que més difícil d’aplicar, també s’ha revelat eficaç la injecció del nematode entomopatogen Steinernema carpocapsae associat al bacteri Heterorhabditis bacteriophora.
La lluita contra la plaga requereix també una sèrie de mesures preventives, entre les quals són molt importants el control sanitari de les palmeres importades i l’evitació de ferides. Cal realitzar la poda als mesos freds, quan els escarabats adults tenen menys mobilitat, aplicar insecticides als talls i cobrir les ferides de poda amb màstics cicatritzants. També és aconsellable no plantar nous exemplars en zones afectades per la plaga, ja que durant el procés d’adaptació les palmeres són més dèbils.
D’altra banda, en els palmerars de rellevància històrica s’aplica un pla de protecció fitosanitària especial que inclou l’establiment de perímetres de protecció, l’actuació immediata en cas d’afectació i un any de quarantena per a aquells exemplars de palmera procedents d’altres països que s’hagin d’introduir en aquestes zones. Al palmerar d’Elx, on al principi del 2010 encara no es podia afirmar que la plaga estigués controlada, aquestes mesures es van completar amb la delimitació d’un recinte segur mitjançant unes malles que permeten el pas de la llum i l’aigua però que no deixen entrar els escarabats. Aquest recinte protegeix més de 10.000 palmeres, a més d’actuar com a reserva d’exemplars en el cas que la plaga revifi.