Els crustacis estomatòpodes a la Mediterrània Occidental

Les anomenades galeres formen un ordre de crustacis, l’ordre dels estomatòpodes (Stomatopoda), que, malgrat l’aparent semblança morfològica, són allunyats dels decàpodes, és a dir, de les gambes, els crancs i les llagostes. Són crustacis marins bentònics d’hàbits depredadors i es troben presents principalment en aigües somes de latituds càlides, tant en fons de fang, on excaven caus, com en fons de roques amb escletxes i en esculls de corall. Dins els estomatòpodes es reconeixen 17 famílies i, en l’actualitat, més de 400 espècies, tan sols una dotzena de les quals s’han trobat fins ara vivint a la Mediterrània.

Els darrers vint anys s’ha produït un augment relativament important dels estudis sobre la fauna, la biologia i l’ecologia dels estomatòpodes. Això ha fet, a més, que s’hagi detectat a la Mediterrània la presència d’espècies que abans no s’hi coneixien, de manera que actualment un total de dotze espècies es consideren mediterrànies, sis de les quals són presents a la mar Mediterrània occidental.

L’espècie més comuna i abundant en les captures fetes amb arts d’arrossegament (i que constitueix un objectiu de la pesca) és Squilla mantis, la galera pròpiament dita, que pot assolir una mida de fins a 38 mm de longitud de cefalotòrax, amb uns 19 cm de longitud total i 80 g de pes. Es troba sobretot als primers 90 m de fondària, bé que ocasionalment se’n pot capturar algun exemplar a més profunditat.

En fons tous de la plataforma continental soma també es pot trobar ocasionalment Rissoides desmaresti, una galera de mida més petita (fins a 14 mm de longitud de cefalotòrax) que Squilla mantis. En fons del talús continental superior, a profunditats compreses entre 110 m i 713 m, es localitza la tercera espècie, que hi és força comuna, R. pallidus, la qual, com la seva congènere R. desmaresti, assoleix talles relativament petites, de fins a 18 mm de longitud de cefalotòrax, que corresponen a uns 8 cm de longitud total i uns 6 g de pes. Les profunditats on es troba amb més abundància estan compreses entre 250 m i 500 m, en fons de fang. És més comuna a les costes del golf de València i d’Alacant que no pas a Catalunya i a les Balears, i és més freqüent que la seva congènere R. desmaresti.

Dues de les espècies presents a la Mediterrània, Clorida albolitura i Erugosquilla massavensis, són espècies lessepsianes, és a dir, espècies que han arribat a la Mediterrània a través del canal de Suez. La primera tan sols ha estat registrada una sola vegada, però la segona ja forma poblacions estables i és objecte d’explotació comercial en algunes zones de la Mediterrània oriental.

La galera Squilla mantis és l’única espècie que té un interès pesquer i comercial a les nostres aigües. Les seves poblacions a la Mediterrània occidental es localitzen, sobretot, prop de les desembocadures dels rius principals. Així, doncs, al golf del Lleó hi ha una pesquera relativament important, comparable a la del delta de l’Ebre, la més destacable del nostre país. Més al sud, la galera esdevé més escassa, i és pràcticament inexistent a les Balears. Torna a reaparèixer amb importància al golf de Cadis, on gràcies a les característiques dels sediments aportats pel Guadalquivir i el Guadiana troben un hàbitat adequat. Les captures tenen un caràcter bastant estacional, amb pics els mesos freds d’hivern-primavera que coincideixen amb el període de maduresa reproductiva de les femelles, anomenades ovades pels pescadors quan els ovaris esdevenen madurs, i de color groc carbassenc. Els pescadors procuren mantenir-les vives a bord per tal de vendre-les ben fresques, que encara belluguin. La pesca es basa principalment en l’explotació d’una única cohort anual, constituïda pels reclutes de l’any anterior, els quals constitueixen la major part de la biomassa explotable. L’espècie és principalment activa durant la nit i roman dins els caus durant el dia, un comportament que les protegeix bastant de l’explotació pels arts d’arrossegament.