Invertebrats endèmics valencians

A l’inici del segle XXI, amb una llarga trajectòria en la conservació dels hàbitats i de les espècies prioritàries de la Comunitat Valenciana, la Conselleria de Territori i Habitatge i la Fundació Entomológica Torres Sala van emprendre un projecte conjunt, decisiu en aquest camp. Conscients de la necessitat de conèixer el patrimoni exclusiu valencià, tant per a la seva gestió com per a la seva conservació, en les quals totes dues institucions intervenien, es va considerar primordial l’elaboració d’un catàleg que recopilés no solament una llista dels invertebrats endèmics valencians, sinó també tota aquella informació coneguda rellevant sobre la seva biologia i ecologia.

Ja hi havia referents en temes de flora. La Generalitat Valenciana havia abordat la catalogació de plantes endèmiques de tot el territori i havia editat diversos llibres que recopilaven tota aquesta informació. Pel que fa a la fauna, no hi ha cap espècie de vertebrat exclusiva de la regió, però aquest no és el cas dels invertebrats. D’una banda, arran dels projectes de conservació i taxonomia que havia promogut la Fundació Torres Sala, especialment en l’àmbit de la bioespeleologia, s’havien localitzat tàxons de distribució molt restringida, només en territori valencià. De l’altra, algunes construccions o reformes d’infraestructures estaven aturades a causa de possibles impactes sobre l’hàbitat d’una espècie del decàpode Typhlatya miravetensis, exclusiu de l’aqüífer subterrani de la zona de Cabanes (Alzira, Ribera Alta, Castelló).

Portada del llibre Invertebrados endémicos de la Comunitat Valenciana, publicat el 2007. L’aparició de noves espècies just al moment de tancarse l’edició va obligar a adjuntar-hi una addenda amb una informació preliminar sobre cadascuna. Tres anys més tard, ja són diverses les espècies que s’han anat incorporant al catàleg, fruit de nous mostreigs i de nous projectes. Tot això exigeix l’actualització de les dades i una nova edició del llibre.

Casos com aquest animaven a començar aquella llista, però davant del desconeixement de moltes de les espècies i de la pressió a què estaven sotmeses, es va jutjar oportú elaborar un projecte de treball i presentar-lo a les institucions responsables per desenvolupar-lo i consumar-lo. Finalment, l’any 2004, l’equip d’experts començà a treballar, gràcies a la bona acollida i el suport econòmic de la Caja de Ahorros del Mediterráneo i a la Generalitat Valenciana, compromesa en l’edició i la impressió d’Invertebrados endémicos de la Comunitat Valenciana dins de la col·lecció "Biodiversidad". Com es pot imaginar, un projecte d’aquesta magnitud, que engloba grups zoològics molt variats, exigeix la intervenció de diversos especialistes sota la direcció d’un equip de coordinació. Per a cada espècie es va sol·licitar una fitxa, en la qual es recollien els aspectes biològics i taxonòmics bàsics, una distribució actualitzada i una avaluació de l’estat de conservació.

A l’hora d’executar el projecte, amb la primera llista i amb els textos de cada espècie redactats pels especialistes, van sorgir els primers problemes. Per començar, la definició d’espècie endèmica. En aquella llista prèvia hi havia tàxons de condicions ben diferents que encaixaven dins del concepte d’endemisme. Per exemple, el coleòpter Ildobates neboti, només conegut aleshores en tres cavitats de Castelló, era un dels escollits. La ciència de la bioespeleologia va destacar a Catalunya des que Francesc Español, a la segona meitat del segle XX, reuní al voltant del Museu de Zoologia de Barcelona un grup de col·laboradors i estudiosos del tema. En conjunt, aquests equips van fer grans troballes en el medi subterrani a tot el territori dels Països Catalans i fou un d’ells qui descobrí aquest coleòpter en una expedició d’estudi a les terres de Castelló. Com que els estudis del medi subterrani de la regió valenciana estan molt avançats, es pot dir amb força seguretat que la seva distribució definitiva no pot ser molt més estesa de la que es coneix actualment. Però altres tàxons es trobaven en una situació molt distinta, com per exemple l’àcar fitoseid Typhlodromus morellensis, una espècie que fou descrita en una localitat del municipi de Morella, i els exemplars que van servir per a la descripció es van recol·lectar sobre Pinus sylvestris. Els representants d’aquesta família solen presentar una distribució molt àmplia; els llocs de captura no estan aïllats, l’hàbitat és molt estès al llarg de la serralada Ibèrica i, finalment, el grup ha rebut una escassa atenció científica a causa de les complicacions taxonòmiques i la gran diversitat que presenta. Per tant, és probable que no sigui un veritable endemisme i que, en un futur, nous estudis en zones similars puguin trobar-lo fora del territori on és conegut actualment. Aquest mateix cas és el de moltes espècies de mol·luscs, crustacis, himenòpters i, fins i tot, coleòpters. Així, doncs, calia crear dues categories separades per a englobar els tàxons seleccionats: la primera, la d’endemismes la localització dels quals era, molt probablement, exclusiva dins el País Valencià, i una segona, de probables endemismes, la distribució dels quals –malgrat tenir registres només en aquest territori– podien ampliar treballs de camp posteriors. Per als primers s’elaborava una fitxa completa, mentre que per als segons s’aportaven només uns apunts bàsics de biologia i distribució coneguda.

Una altra qüestió problemàtica va ser establir els límits de l’àrea de l’endemisme. Si s’admet que un tàxon endèmic és aquell que es troba restringit en una àrea geogràfica concreta, en considerar aquesta àrea el territori del País Valencià, qualsevol tàxon que en sigui exclusiu s’ha de definir com a endemisme. Això obligava a deixar fora del catàleg espècies la distribució de les quals se circumscriu en terres valencianes majoritàriament, però que penetra en comunitats veïnes, tant per proximitat com per continuïtat de l’hàbitat. El cicindèlid Cephalota deserticoloides és una espècie que presenta problemes de conservació greus. Només en queden unes poques poblacions compartides entre les terres d’Alacant i Múrcia, relegades a saladars litorals amb amenaces imminents de transformació i desaparició. El seu hàbitat característic és molt particular, i només es troba a la conca baixa del Segura. Per aquesta raó, es va jutjar oportú incloure aquests tàxons en la llista d’invertebrats endèmics valencians. Així, es van considerar àrees com ara la serra de Javalambre, el Maestrat, les conques de diversos rius, saladars, etc., que no es corresponen a límits polítics sinó a límits naturals entorn del País Valencià. En definitiva, se seguia una definició més metòdica i natural, segons la qual un endemisme és un organisme amb una distribució confinada a una àrea determinada on ha evolucionat recentment, bé perquè no ha tingut temps d’expandir-se, bé perquè està limitat per barreres físiques que li ho impedeixen.

La llista total d’espècies que s’obtingué comprenia 166 endemismes veritables i 92 de probables. En total, 258 tàxons d’invertebrats que havien estat descrits al País Valencià i dins d’uns límits naturals on tenien confinada la seva distribució mundial. Com calia esperar, la majoria de les espècies (85%) eren artròpodes, el grup d’invertebrats amb un índex superior de biodiversitat. I, seguint el mateix patró de la situació mundial, més del 50% eren insectes, entre els quals destacaven, amb diferència, els coleòpters. Després dels insectes, els més nombrosos eren els crustacis (26%), i després, els aràcnids (21%), la majoria dels quals eren representats per tàxons troglobis. Els mol·luscs, amb gairebé el 15% d’espècies, representaven el segon gran grup d’endemismes, després dels artròpodes. Per últim, anèl·lids i nematodes no arribaven a un percentatge rellevant, ja que era inferior a l’1%. Un dels aspectes a destacar és la falta d’organismes marins endèmics, sens dubte per la dificultat que suposa l’especiació local en aigües mediterrànies, que no es dóna en superfícies reduïdes (fins i tot hi ha espècies exclusives de tota la mar).

El nombre de tàxons endèmics del País Valencià sorprèn si es té en compte que es tracta d’una part d’un territori molt extens, la península Ibèrica, que no està separada per cap barrera geogràfica. El principal factor responsable, sens dubte, és la seva situació estratègica a la conca mediterrània. La complexa història geològica d’aquesta conca, amb diversos períodes de dessecació i canvis de nivell de l’aigua, que aïllava o comunicava intermitentment els relleus muntanyosos, va propiciar l’aparició d’endemismes. Aquest fet ha estat decisiu en l’evolució del vessant mediterrani de la península Ibèrica. Però si el País Valencià no presenta barreres físiques naturals que l’aïllin de la resta de la península, i aquest és un dels requisits bàsics per a generar endemismes, quin origen tenen els que han estat catalogats en aquest treball?

Si s’analitza l’hàbitat de cadascun dels 166 tàxons considerats com a veritables endemismes, la resposta és evident. La majoria dels casos, un 38%, són espècies troglòbies, restringides al medi sub terrani. Els massissos càrstics, que queden separats per falles de materials no calcaris o altres tipus de condicionants geològics, actuen com a veritables illes que impedeixen la comunicació entre les diferents poblacions d’una mateixa línia filogenètica. Aquest procés ha format un mosaic d’unitats on han evolucionat independentment els diversos grups d’invertebrats. És l’escenari ideal per a propiciar l’aparició d’endemismes. Finalment, això contribueix encara més a incrementar el valor d’aquest tipus d’hàbitats, queja reben una protecció legal en els diferents plans de gestió del territori. Pertanyen a aquesta categoria espècies com ara el diplur Paratachycampa peynoensis, extraordinàriament adaptat a la vida cavernícola, i del qual només se’n coneixen unes poques poblacions a la serra de la Calderona, en terres de València, o l’aranya cega Speleoharpactea levantina, depredador important d’aquest hàbitat, que tan sols ha estat registrada en comptades coves de la meitat nord de Castelló. Ambdues espècies gaudeixen ja de protecció legal i formen part del catàleg valencià d’espècies de fauna amenaçades.

Justament en referència als aïllaments que contribueixen a afavorir l’aparició d’endemismes, destaquen els resultats obtinguts en les illes valencianes. La costa litoral valenciana no és rica en illes; només alguns estreps muntanyosos del relleu penibètic alacantí que se submergeixen a la mar tenen alguns punts de certa altitud que emergeixen davant la costa, però tots ells són molt propers a la terra ferma i en cap no ha estat trobat cap tàxon endèmic. Les illes dels Columbrets, situades a 48 km de la costa de Castelló, sí que presenten les condicions adequades per a l’aparició d’endemismes. No obstant això, per les seves reduïdes dimensions (0,19 km2) i els escassos recursos naturals, tan sols s’hi ha trobat un reduït nombre de tàxons: 5 escarabats, un caragol i un himenòpter, espècies que representen un 4% de la fauna total endèmica del País Valencià. Els coleòpters, dos mordèl·lids, un curculiònid i dos tenebriònids, són, tots ells, insectes de baixa capacitat de dispersió. L’himenòpter és un parasitoide de microlepidòpters, de biologia encara desconeguda. Per últim, el caragol Xerocrassa molinae és una espècie els parents més propers de la qual es troben a les illes Pitiüses. Cap d’aquestes espècies no sembla sotmesa a amenaces que comprometin la seva conservació i, gràcies a llur condició d’endemismes i a la protecció que reben les illes com a reserva terrestre i marítima, es troben sota control i seguiment.

La fauna endogea constitueix el segon grup d’endemismes important, després del medi subterrani. El 30% dels tàxons seleccionats pertanyen a aquest tipus d’hàbitat, representat gairebé exclusivament per cargols i coleòpters estafilínids. No hi ha arguments contundents per a justificar aquesta elevada proporció. Els gastròpodes, amb un nombre important d’espècies establertes al sector més occidental del relleu penibètic alacantí, poden aportar un argument a favor de la situació estratègica d’aquesta zona com a àrea d’endemismes.

Els saladars són uns altres hàbitats d’interès ecològic, també es presenten com a localitats aïllades les unes de les altres, amb moltes possibilitats d’especiació local. Igualment, els aiguamolls i ecosistemes litorals ofereixen un hàbitat fragmentari on han sorgit espècies exclusives, molt ben adaptades. Per exemple, el tenebriònid Pimelia modesta, un coleòpter de mida mitjana que només apareix a la franja litoral de València i Alacant, que es troba en franca regressió a causa de les transformacions que ha sofert aquest tipus d’hàbitat les últimes dècades i és una espècie important per a ser inclosa en futurs catàlegs de protecció.

Per últim, tant els ecosistemes de muntanya com els cims, que en grans formacions representen una de les àrees més importants d’especiació i, per tant d’endemismes, no ofereixen grans expectatives en el País Valencià: hi habiten tan sols el 5% dels endemismes valencians. La raó és senzilla, els relleus principals pertanyen a sistemes i serralades amplis que s’estenen per diverses províncies i fins i tot comunitats autònomes. La serralada Ibèrica i la serralada Penibètica en són els principals, i tan sols petites derivacions en territori valencià poden actuar com a penínsules més que com a illes en un context de fragmentació i poden acollir alguna espècie endèmica. Aquest és el cas de la serra de Javalambre i del massís aïllat de Penyagolosa, on habiten dues espècies endèmiques de cerambícids del gènere Iberodorcadion (I. korbi i I. pseudomolitor).

En conclusió, s’han acomplert les expectatives que es van plantejar a l’inici del projecte. S’ha recopilat tota la informació rellevant sobre aquells organismes, la gestió dels quals és responsabilitat exclusiva de les nostres administracions. Aquesta informació ha estat posada a l’abast de les institucions i de la societat amb la finalitat de difondre l’important patrimoni natural del País Valencià. Finalitzada la primera etapa del projecte, actualment es treballa en diversos fronts per a promoure la conservació d’aquestes espècies i els seus hàbitats. Però cal ser conscients que encara queda un llarg camí per recórrer. El valor que adquireix una obra com Invertebrados endémicos de la Comunitat Valenciana per a justificar la protecció dels invertebrats, un grup poc popular socialment, és insubstituïble. Permet oferir, a tots els públics i organismes, una eina condensada, amb tota la informació de cada tàxon, seleccionada pels principals experts actuals en la matèria. Des de les institucions valencianes es vol animar tots els organismes d’altres comunitats autònomes a fer treballs en la mateixa línia. Només sota aquesta perspectiva fragmentària, que respon a la mateixa divisió de les administracions de protecció d’espècies, es podrà elaborar una estratègia raonable i pragmàtica per al coneixement, la gestió i la conservació del patrimoni natural.