Decàpodes d'interès pesquer: l’escamarlà

Quantitat de captures en funció de l’hora i durant quatre dies seguits. Les barres grogues corresponen al període nocturn.

Original dels autors.

L’escamarlà o garagan (Nephrops norvegicus) és un crustaci decàpode que viu als fons de fang compacte de la plataforma i el talús continentals, tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània, on constitueix una important pesquera. A la Mediterrània occidental es troba entre 80 i 600 m de fondària. Igual que altres peixos, mol·luscs i crustacis, l’escamarlà forma part íntima de la cultura gastronòmica i marinera del nostre país.

L’escamarlà és un animal que creix lentament; a més, comparat amb altres espècies, té una baixa fecunditat i és de moviments pausats davant dels estris de captura. Dins d’un context de gestió dels recursos marins, això el faria candidat a un exhauriment ràpid de les seves poblacions. Contràriament, però, l’escamarlà resisteix any rere any les nombroses passades dels arts d’arrossegament pels fons on habita. És veritat que els escamarlans més grossos ja fa anys que han desaparegut de les captures, però els desembarcaments, encara que en tendència a minvar, no han caigut dràsticament.

Val la pena preguntar-se, doncs, quina és l’estratègia vital d’aquest animal que l’ha fet fins ara resistent a la sobreexplotació. Que l’escamarlà s’amaga en caus fets al fang ja s’havia observat a la dècada de 1960 a la mar del Nord, on es troba a unes poques desenes de metres de fondària. Són caus que tenen una entrada i diverses sortides comunicades entre si per estretes galeries, que poden fer gairebé un metre de llargada i fins a uns cinquanta centímetres de profunditat dins del fang. També se sabia des d’aleshores que les femelles, amb ous a l’abdomen, es mantenien més estona dins del cau, la qual cosa les protegia contra possibles predadors i contra la pesca d’arrossegament. Però no ha estat fins fa molt poc que, amb l’ajut de noves tecnologies, s’ha pogut començar a esbrinar quina és realment la relació entre el comportament de l’animal i el seu entorn. Al principi es feien estudis in situ i en laboratori, recreant els caus artificialment i fent observacions directes o amb càmeres de vídeo, que havien de ser analitzades després de nombroses immersions i hores i hores d’atenta vigilància, la qual cosa, d’altra banda, limitava la quantitat d’experiments i rèpliques.

Imatges enregistrades amb una càmera de vídeo per al reconeixement de cadascun dels animals individualment, mitjançant tècniques d’anàlisi d’imatges.

José Antonio García.

Les gravacions fetes amb càmeres submarines de vídeo, acoblades a un trineu que s’arrossega pel fons, van mostrar que hi havia força escamarlans que se situaven just a la boca (o molt a prop) del cau, on s’endinsaven ràpidament al mínim moviment pròxim o davant de qualsevol pertorbació que pogués representar un perill. D’altra banda, estudis fets des de vaixells de recerca en cicles de 24 hores van demostrar l’activitat cíclica d’aquests animals fora del seu refugi. Aquestes troballes són especialment importants per a avaluar-ne les poblacions, ja que s’entén que l’escamarlà té una probabilitat més alta de ser capturat quan és fora del cau i per això té un gran interès poder establir un ritme circadiari.

Per a esbrinar les pautes i les causes d’aquest comportament, han estat indispensables els experiments de laboratori controlats, que recreen les condicions ambientals de l’escamarlà als fons que habita, principalment pel que fa a la llum i els corrents. Per tal que aquests experiments puguin ser estadísticament representatius i puguin tenir rèpliques adients, s’han utilitzat noves tecnologies consistents en barreres de raigs infraroigs instal·lades en aquaris individualitzats, de tal manera que, quan l’animal es desplaça i creua una d’aquestes barreres, el feix de llum queda tallat i enregistrat informàticament en temps real. Per al seguiment d’animals en grup, donen millors resultats les tècniques de radar o d’anàlisi d’imatges de vídeo. Les primeres identifiquen els recorreguts dels animals (amb plaques imantades adherides al cos) per les diferents freqüències que emeten els individus en travessar àrees determinades dels tancs. Les tècniques de vídeo han resultat, avui per avui, més eficients, ja que l’anàlisi de les imatges permet enregistrar diferents formes geomètriques assenyalades en el cos dels animals. D’aquesta manera, formes diferents identifiquen animals diferents i es poden seguir individualment dins d’un conjunt. Ara bé, no són només les noves tecnologies les que permeten aquestes observacions, sinó que també cal tenir en compte el seu abast, la simplicitat dels sistemes, l’accessibilitat econòmica i la capacitat dels sistemes informàtics de registre i anàlisi. Avui dia, la rapidesa de l’enregistrament i del tractament de les imatges i de les dades informàticament és fonamental per al processament de la informació en temps real.

Un escamarlà en posició típica de guaita a l’entrada del cau. La fotografia va ser feta des d’un robot submarí a 400 m de fondària.

Campanya Euroleon.

Així, s’ha pogut determinar que l’escamarlà resta pròxim a la boca del cau un 80% del seu temps, i que només els exemplars més grossos volten a pocs metres de l’entrada. També s’ha comprovat que els mascles són més actius que les femelles, sobretot en època de posta. Resulta evident que aquest comportament dels escamarlans, quiets a la boca del cau i freqüentment enterrats, explica per què aquest animal eludeix la sobreexplotació.

Cal també assenyalar la importància dels estudis moleculars per a determinar les causes dels diferents ritmes d’activitat, entre les quals hi ha des dels llindars de llum en què una determinada hormona desencadena l’activitat de l’individu fins a variables físiques com la intensitat amb què la llum arriba a diferent fondària i afecta aquesta activitat. Així, s’ha pogut determinar que els ritmes es modulen en funció de la intensitat de la llum que arriba al fons i que els animals de diferents fondàries tenen ritmes diferents.

Aquests estudis (fruit de diferents projectes de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, CSIC, subvencionats pel Ministerio de Investigación i Ciencia) haurien de tenir una forta repercussió en la regulació i gestió d’aquest recurs. Dels resultats, es pot concloure la importància que té el tipus de fang on s’instal·la l’animal per a fer galeries, com també el grau de compactació i de contaminació. Una altra conclusió és que el cicle diari de llum monocromàtica blava (480 nm) és el responsable principal del ritme d’activitat de l’escamarlà. Actualment, però, s’està pensant que potser hi ha altres factors que interfereixen en aquest ritme bàsic. Així, s’han establert correlacions entre els corrents del fons de la Mediterrània i l’activitat de l’escamarlà; per exemple, els corrents transporten sediments i partícules en suspensió que enterboleixen l’aigua i provoquen diferents tipus de distorsió, com ara la reducció de la visibilitat i l’emmascarament de la intensitat de la llum.

D’altra banda, s’ha descobert que les variacions de la concentració en sang de melatonina, l’hormona de la foscor, afecten la fisiologia en funció del cicle lumínic ambiental. En l’escamarlà, la concentració de melatonina es redueix a mesura que augmenta la fondària. Tanmateix, els cicles de marees, tant a les zones costaneres com a més fondària, on no hi ha gens de llum, també estan relacionats amb els nivells de melatonina. L’acoblament entre els processos hormonals i l’expressió gènica determinada pel rellotge circadiari és encara totalment desconegut.

Cal destacar el fet que la pesca es fa en unes hores determinades del dia, que poden coincidir o no amb l’activitat de l’animal fora del cau; per tant, la probabilitat de les captures dependrà de la coincidència amb els ritmes d’activitat de l’escamarlà. Per tal de millorar el coneixement i la gestió d’aquesta espècie, en el futur caldrà aprofundir en els estudis genètics que relacionen la resposta hormonal, l’activitat dels animals i les condicions ambientals, i posar en pràctica les conclusions que se’n derivin.