Les comunitats de crustacis de les basses temporànies del País Valencià

Les comunitats de crustacis estan molt relacionades amb la climatologia, de la qual depenen estretament. Al País Valencià, amb unes variacions climàtiques molt importants, hi ha unes comunitats de crustacis que s’estableixen a les basses de les zones més humides, mentre que unes altres ho fan a les de les zones àrides. A més, hi ha un petit nombre de basses especials amb unes comunitats molt riques en espècies d’interès biogeogràfic i que representen sistemes antics i singulars amb una biodiversitat de gran valor.

IDEM, a partir de dades de les autores.

Les basses mediterrànies són ambients que mantenen una gran biodiversitat per diverses raons, entre les quals destaquen, en primer lloc, l’especificitat dels organismes capaços d’adaptar-se al medis aquàtics intermitents, que estan sotmesos a grans fluctuacions i a la manca de depredadors i competidors, els quals requereixen la permanència de les aigües; i, en segon lloc, el gran nombre de petites basses, més o menys interrelacionades, en un paisatge heterogeni, repartides dins d’amplis gradients climàtics, topogràfics, de tipus de sòl, de retenció d’aigua, d’il·luminació, etc.

Al País Valencià, les basses es troben principalment a les zones interiors, per la intensa ocupació urbanística de la costa. La majoria són depressions en substrats impermeables, que mantenen aigua de pluja durant un període més o menys llarg, segons la profunditat de la cubeta, que no sol tenir més d’un metre. En altres casos, també poden ser llocs de descàrrega d’aqüífers superficials de poca potència que depenen exclusivament de la pluviositat local. Hi ha també basses associades a aqüífers més importants de règim càrstic i tolls associats a lleres de torrenteres seques.

En un estudi extens d’aquests ambients del País Valencià (130 basses d’aigua dolça), s’ha observat una clara diferenciació entre les comunitats de crustacis. Els copèpodes calanoides són els que més bé defineixen les associacions de les basses. Destaca un tipus de basses excepcionals, per escasses i singulars (només dues de les estudiades: Lavajo de Abajo, a Sinarques, i bassa del Cavall) i per la riquesa d’espècies, la majoria de distribució molt restringida. La presència d’una o altra comunitat de crustacis no respon totalment als factors ambientals actuals sinó a circumstàncies històriques, ja que són basses ben conservades i amb antiguitat. El calanoide Hemidiaptomus ingens (citat per primera vegada a la península Ibèrica) és l’espècie característica d’aquest tipus de basses. En aquests ambients, la successió de diferents comunitats al llarg de l’hidroperíode és molt patent. En una primera fase, quan la bassa s’omple a la tardor-hivern, no té pràcticament vegetació aquàtica, i es caracteritza pel desenvolupament d’importants poblacions de crustacis. En primer lloc apareix H. ingens, un calanoide de grans dimensions (4 mm), que tarda uns tres mesos a esdevenir adult a causa de les temperatures fredes d’aquesta estació de l’any i que és univoltí, és a dir, que té només una generació cada any; les femelles ponen ous de resistència, que es queden al sediment i no es desenvolupen fins després d’un període de dessecació. A la bassa de més extensió coexisteix amb dos calanoides més petits: Diaptomus cyaneus (2 mm), també univoltí, i Mixodiaptomus laciniatus atlantis (1 mm), que es desenvolupa més ràpidament i té diverses generacions l’any, depenent de la permanència de l’aigua. També coexisteix amb l’anostraci Branchipus cortesi (espècie endèmica de la península Ibèrica), que té un gran desenvolupament al final de l’hivern. La segona fase és la de la primavera, els macròfits han crescut molt i formen orles de vegetació segons el gradient de fondària, i la comunitat de crustacis dominant és la dels cladòcers, principalment els associats a plantes, entre els quals destaquen una nova espècie de Ceriodaphnia (no descrita encara), Simocephalus vetulus, Alona azorica, Ephemeroporus phintonicus i Tetrocephala ambigua. A la primavera, quan ja no fa fred, a la zona litoral de la bassa també és important la presència de dues espècies singulars que haurien d’estar protegides: el concostraci Maghrebestheria maroccana i el notostraci Triops cancriformis. En aquesta fase de primavera s’incrementa la presència d’insectes. La tercera fase, la de l’estiu, es caracteritza per la disminució del nivell de l’aigua fins a la dessecació; la diversitat es redueix, i el cladòcer Moina micrura passa a ser el crustaci dominant, normalment acompanyat pels cladòcers associats a plantes: Alona rectangula i Leberis diaphana.

Tret d’aquestes basses singulars, la major part de les basses temporànies presenten comunitats clarament condicionades per la climatologia. El País Valencià (de forma allargassada i situat a mig camí entre les zones subhumides del nord i les semiàrides del sud, i amb una complexa orografia) presenta diferències climàtiques acusades. Les precipitacions, per exemple, oscil·len entre poc menys de 400 mm i 800 mm anuals. Les basses situades en zones on la pluviometria és superior a 600 mm són generalment d’aigües clares, amb hidroperíodes llargs, encara que dependents de la fondària de la cubeta. L’espècie característica és el calanoide Mixodiaptomus incrassatus, que, a les zones de precipitacions superiors als 750 mm, va acompanyat de l’anostraci Chirocephalus diaphanus. També són característiques altres espècies planctòniques, com ara Diacyclops bicuspidatus odessanus o Daphnia obtusa, i els cladòcers associats a plantes, entre d’altres, Dunhevedia crassa.

A les terres interiors centrals, més àrides i amb una precipitació mitjana anual inferior a 600 mm i una de primaveral inferior a 150 mm, es formen basses temporànies tèrboles per la resuspensió de sediments fins, almenys a les primeres fases d’ompliment. Els hidroperíodes acostumen a ser més curts, i les espècies són característicament circummediterrànies. La més característica és el calanoide Neolovenula alluaudi, acompanyat de l’anostraci Branchipus schaefferi i d’un grup de grans cladòcers planctònics, com Daphnia pulex, D. atkinsoni i Moina brachiata i altres de bentònics, com Alona elegans o Macrothrix hirsuticornis. Tanmateix, és evident que existeixen zones de transició on es poden barrejar espècies de les dues comunitats descrites.

La riquesa d’espècies depèn en gran mesura de l’hidroperíode, per la qual cosa, a les basses efímeres, és menys important. De totes maneres, a les zones de menys pluviositat, també hi ha casos de basses excepcionals, que, si bé poden ser molt efímeres i contenir aigua durant només 4 o 6 setmanes, conserven àmplies superfícies d’inundació des de temps antics i gaudeixen d’una comunitat singular, amb espècies de grans branquiòpodes d’interès biogeogràfic. Aquest és el cas del Rebalsador, on durant les escasses setmanes en què té aigua, cap al final d’hivern-primavera, es poden trobar denses poblacions de l’anostraci Branchipus schaefferi, juntament amb el cladòcer Daphnia atkinsoni, el concostraci Isaura mayeti i el notostraci Triops cancriformis.

Quant a les característiques de les comunitats de crustacis de les basses temporànies, destaca el ràpid desenvolupament de les poblacions, que poden arribar a elevades densitats i biomasses en un ambient efímer, que limita els depredadors i les ràpides substitucions d’espècies. Tot això requereix unes estratègies adaptatives i uns cicles de vida que resolguin el problema de poder colonitzar ràpidament el medi i mantenir-s’hi mentre les condicions són favorables i poder deixar en el sediment un nombre suficient de formes latents o ous durables abans que es facin adverses i, sobretot, abans de la dessecació. Així mateix, les espècies han de tenir la capacitat de suportar grans fluctuacions de llum, temperatura, gasos, sals minerals, etc., degudes al poc volum d’aigua i als canvis acusats de nivell.

Les basses temporànies constitueixen un element habitual del paisatge mediterrani, on escassegen els ecosistemes aquàtics permanents, i tradicionalment han estat aprofitades i conservades com a punts d’aigua per a abeurar el bestiar, però ara estan desapareixent a un ritme accelerat. Al País Valencià algunes de les basses més extenses van ser drenades a la primera meitat del segle passat, com les de San Benito i les Salines. A més del risc de dessecació total, hi ha altres amenaces que són conseqüència dels usos del sòl, com la contaminació deguda a l’explotació intensiva, tant agrícola com ramadera, i el canvi del bestiar oví tradicional pel boví. Així mateix, de vegades, hom fa més fonda la zona central de les basses aprofitades com a abeuradors perquè l’aigua s’hi mantingui durant més temps, i això canvia les condicions de les vores perifèriques, que són tan importants per als concostracis i notostracis. Al costat de la bassa excepcional de Sinarques, amb Hemidiaptomus ingens, n’hi havia una altra que es va restaurar i es va fer més fonda per tal que fos permanent, amb la consegüent pèrdua de la biodiversitat que la caracteritzava. Finalment, una altra font de contaminació és la salinització, deguda a l’escolament de la sal utilitzada durant les nevades a les carreteres.

Està demostrat que aquests medis aquàtics, aïllats en l’espai, però a la vegada amb una relativa connectivitat, guarden una extraordinària biodiversitat amb un nombre notable d’espècies de grups antics, endemismes i espècies de distribució restringida d’un gran interès biogeogràfic. Per això, en el marc legal, la Directiva Hàbitats considera les basses temporànies mediterrànies un hàbitat prioritari, principalment per les comunitats de plantes aquàtiques, a les quals caldria sumar les de crustacis i altres grups animals (insectes, amfibis, etc.). Com que depenen de conques de captació relativament petites, la conservació d’aquestes basses no implica grans superfícies, mentre que els guanys són molt grans. Això les fa mereixedores d’una atenció que no han tingut fins ara, començant per la seva valoració com a punts calents de biodiversitat i pel seu paper en els processos globals de la biosfera.