Respostes de les comunitats de papallones al canvi climàtic

Les papallones són idònies per a detectar els efectes del canvi climàtic sobre els ecosistemes per tres raons principals. En primer lloc, com a organismes ectoterms, el seu cicle biològic és molt dependent de la temperatura ambiental. En segon lloc, els temps generacionals són molt curts i possibiliten respostes clares quant a les poblacions en l’espai d’una dècada o menys. Finalment, el fet de disposar de dades històriques i actuals permet comparar els canvis produïts en la distribució relacionats amb les variacions climàtiques. Aquests tres factors han permès documentar alguns canvis notables en les comunitats de papallones catalanes a conseqüència del recent augment de temperatures al nostre territori.

Avançament de la data mitjana de vol en un conjunt d’espècies de papallones comunes a la localitat del Cortalet, Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, durant el període 1988-2002. De les 18 espècies, 8 avancen la data de vol significativament, mentre que, per a la resta, els resultats no són significatius (ns), tot i que n’hi ha 8 que s’avancen uns quants dies.

A partir de Stefanescu, Peñuelas i Filella, 2003.

Una de les conseqüències ecològiques més directes del canvi climàtic és l’alteració de la fenologia dels organismes. Per a poder completar cadascuna de les diferents fases del cicle biològic (per exemple, en el cas de les papallones, les fases d’ou, larva i pupa), els insectes necessiten acumular una certa quantitat d’energia –anomenada graus dia– que s’assoleix més ràpidament a una temperatura més alta. Així, doncs, no és estrany que tant a Europa com a Catalunya l’augment de les temperatures enregistrat durant les dues darreres dècades hagi comportat l’avançament dels períodes de vol en un bon nombre d’espècies. Concretament, l’anàlisi de les dades del Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS) de l’estació del Cortalet, als aiguamolls de l’Empordà, va mostrar com la majoria d’un conjunt de 18 espècies comunes van avançar significativament els períodes de vol entre el 1988 i el 2002, en alguns casos fins a tres setmanes. Aquests canvis fenològics poden tenir repercussions molt importants en els ecosistemes si comporten una pèrdua de sincronia entre els diferents elements de les cadenes tròfiques.

Els últims anys han aparegut nombrosos treballs que documenten modificacions en la distribució dels organismes com a resposta al canvi climàtic. Un dels primers i més convincents es va centrar en un conjunt de 57 espècies comunes de papallones europees. A partir de la comparació de dades històriques de col·leccions i de dades recents es va comprovar que, al llarg del segle passat, més de la meitat de les espècies (35) havien patit canvis notables en els extrems dels rangs de distribució, gairebé sempre consistents en un desplaçament cap al nord i coincidents amb el desplaçament que havien sofert les isotermes durant el mateix període. La papallona blaveta Lycaena tityrus exemplifica aquest fenomen al territori català: aquesta espècie es trobava ben repartida per la meitat septentrional del país fins a mitjan segle passat, però posteriorment ha anat desapareixent de manera progressiva de les zones més meridionals (incloses les zones de muntanya del massís del Montseny) i actualment està totalment relegada als Pirineus. Aquests canvis geogràfics també s’observen al llarg de gradients altitudinals, ja que les espècies es desplacen cap a zones més elevades a la recerca del seu òptim climàtic a mesura que el clima s’escalfa. Un bon exemple és el cas de la papallona Aporia crataegi a la serra de Guadarrama, que recentment ha desaparegut de les zones baixes a causa de la forta mortalitat que experimenten les postes sotmeses a les altes temperatures al final de la primavera. Molt possiblement, al territori català tenen lloc fenòmens comparables.

Els canvis apuntats anteriorment han estat descrits per a espècies de caràcter sedentari i s’han manifestat més aviat gradualment, com a resultat d’unes taxes desiguals de colonització i d’extinció de les poblacions situades als límits extrems de les àrees de distribució. Una situació diferent és la de les espècies migradores o amb gran mobilitat, capaces d’experimentar canvis molt marcats en la distribució a partir d’episodis molt més puntuals. A Catalunya es disposa de casos recents d’expansions sobtades d’espècies típicament africanes, que fins fa poc mai no havien estat detectades tan al nord. Com a exemple, es pot esmentar la famosa papallona monarca, Danaus plexippus, una espècie fortament migradora que manté poblacions permanents en diverses zones del nord d’Àfrica i les illes Canàries, i poblacions inestables a la costa de Màlaga, Granada i Cadis. A l’estiu del 2003, coincidint amb les màximes històriques de temperatura de juny-juliol a molts indrets de Catalunya, aquesta espècie va aparèixer per primer cop al delta de l’Ebre, com a resultat d’un procés de dispersió a llarga distància, possiblement des de les poblacions del sud peninsular.

Dues papallones més típicament africanes que han estat detectades recentment per primer cop a Catalunya són Colotis evagore i Euchloe belemia. C. evagore és pròpia de les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i periòdicament efectua migracions fins al sud de la península Ibèrica, on estableix poblacions temporals. A l’estiu del 2004 aquesta espècie va aparèixer per primer cop al sud de Catalunya, en una zona del Segrià, també com a resultat d’un procés de dispersió a llarga distància. Aquesta troballa va significar una ampliació de l’àrea de distribució de l’espècie de més de 300 km respecte al que es coneixia amb anterioritat. La darrera addició a la fauna de papallones diürnes catalanes és, novament, una espècie típica del nord d’Àfrica i el sud de la península Ibèrica, E. belemia, que va aparèixer a la primavera del 2008 a la finca de la Torre Negra, al municipi de Sant Cugat del Vallès. Aquesta troballa també significava una expansió de la seva àrea de distribució cap al nord de prop de 300 km.

Aquests casos corresponen a individus aïllats i en cap cas suposen l’establiment de les espècies de forma permanent al nostre territori. Tot i així, exemplifiquen un fenomen que té lloc de manera cada cop més habitual, el de l’expansió d’espècies subtropicals vers latituds més septentrionals. En aquest context, un cas particularment remarcable els darrers anys ha estat el de la papallona Danaus chrysippus. Aquesta papallona tan espectacular va ser detectada per primer cop com a migradora a Catalunya el 1983, i des d’aleshores les arribades migratòries estivals al llarg de la costa catalana, amb el consegüent establiment de poblacions reproductores temporals a les principals zones d’aiguamolls, s’han convertit en un fenomen molt freqüent. Normalment, les primeres arribades es detecten al delta de l’Ebre al començament de l’estiu (tot i que alguns anys ja se n’han trobat exemplars als mesos d’abril i maig), i a mitjan estiu, al delta del Llobregat i als aiguamolls de l’Empordà. En aquestes àrees s’inicia un període de reproducció contínua sobre plantes de la família de les asclepiadàcies, Cynanchus acutum (al delta de l’Ebre i als aiguamolls de l’Empordà) i Gomphocarpus fruticosus (al delta del Llobregat-platja de Castelldefels), de manera que alguns anys, al començament de la tardor, les poblacions assoleixen una densitat molt notable. És aleshores que s’observen la majoria de les expansions vers zones de l’interior, per exemple, resseguint el curs de l’Ebre. Fins a l’actualitat no hi ha cap evidència que aquesta espècie, incapaç d’entrar en una fase de diapausa quan les condicions són desfavorables, hagi sobreviscut al període hivernal i s’hagi establert de manera permanent a Catalunya, però és evident que aquesta possibilitat augmentarà notablement en el futur si, tal com prediuen els escenaris de canvi climàtic, els hiverns se suavitzen.