Tractaments aeris al delta de l’Ebre. Els tractaments biològics destinats a la fase de larva, són l’estratègia més adequada i menys agressiva per al medi per a controlar els mosquits.
Montse Masia.
El control dels mosquits es va iniciar de forma organitzada a Catalunya al començament del segle XX, poc després del descobriment del seu paper com a vectors de malalties, especialment en el cas del paludisme. L’interès per a combatre’ls va decaure completament després que aquesta malaltia fos considerada oficialment erradicada el 1963. A partir de la dècada de 1980, el desenvolupament social i econòmic portà implícit el desig de millorar la qualitat de vida; per consegüent, les molèsties causades pels mosquits es consideraren un factor molt negatiu per a la ciutadania i, finalment, també per a les institucions públiques afectades: les administracions públiques locals.
Zona de cria de mosquits de maresma a Viladecans (Baix Llobregat), prop de l’aeroport de Barcelona. Gairebé qualsevol massa d’aigua és bona per al desenvolupament d’una o altra espècie de mosquit, mentre estigui estancada o flueixi molt lentament.
Carles Aranda.
El primer Servei de Control de Mosquits (SCM) de l’Administració pública inicià la seva activitat a Catalunya el 1982, amb la creació de la Mancomunitat Intermunicipal Voluntària de la Badia de Roses i del Baix Ter. Els anys següents es crearen, per separat i independentment, dos serveis més: l’SCM del Baix Llobregat, el 1983, un servei ofert actualment pel Consell Comarcal del Baix Llobregat, i el Consorci de Serveis Agroambientals de les comarques del Baix Ebre i el Montsià (CODE) al delta de l’Ebre, el 1991. Tots els SCM catalans foren creats per les administracions locals per limitar les molèsties causades pels mosquits i per demostrar que els aiguamolls i les àrees naturals inundables eren compatibles amb l’activitat humana, en especial amb el turisme. Al País Valencià i a les Illes Balears, malgrat el nombre de zones amb problemes causats pels mosquits, no hi ha hagut cap SCM públic, i el control de mosquits és a càrrec d’empreses privades, moltes de les quals tenen assessorament o estan sota la direcció d’organismes públics, com ara ajuntaments, facultats i instituts de recerca. Hi ha, a més, un gran nombre d’empreses de control de plagues, incloses les de mosquits. L’European Mosquito Control Association (EMCA) reuneix de manera voluntària tots els grups o persones que treballen a Europa en aquest àmbit, i a l’Estat espanyol, els serveis de control de mosquits públics han creat l’Agrupación de Control Vectorial (ACV). Els diferents organismes públics encarregats del control dels mosquits actuen allà on es troben els seus hàbitats de cria, com són aiguamolls, maresmes, camps inundables, arrossars, canals de reg i masses d’aigua diverses, compresos els focus de cria antropogènics, és a dir, qualsevol tipus de recipients i objectes susceptibles de mantenir aigua durant un cert temps. Aquests organismes segueixen un pla integral, si bé insisteixen especialment en el control antilarvari.
Zona helofítica típica de cria de mosquits al Prat de Llobregat. La vida dels mosquits està íntimament lligada al medi aquàtic, atès que les larves i nimfes es desenvolupen a l’aigua i les femelles adultes han de tornar-hi per a pondre els ous.
Carles Aranda.
Malgrat que popularment es consideren mosquits tots aquells insectes petits i picadors, de manera estricta cal considerar únicament com a mosquits aquells dípters hematòfags que pertanyen a la família dels culícids (Culicidae), amb més de 3.000 espècies presents a gairebé tot el planeta. El cicle vital dels mosquits comporta les fases d’ou, larva, pupa i adult. Els ous són dipositats per una femella sobre la superfície de l’aigua o en el seu entorn immediat, de manera aïllada (gèneres Anopheles, Aedes i Ochlerotatus) o formant una navícula, com en el cas dels gèneres Culex o Culiseta. En condicions favorables, l’eclosió dels ous conduirà a l’aparició de larves aquàtiques que, gràcies a una estructura tubular anomenada sifó o a un espiracle abdominal, en el cas del gènere Anopheles, estan adaptades a respirar l’oxigen atmosfèric. Les larves passen per quatre estadis de creixement i arriben finalment a la fase de pupa, moment a partir del qual l’insecte no s’alimentarà fins a completar la metamorfosi. Finalment, la pupa donarà lloc a l’adult. Les femelles, un cop hagin copulat, buscaran activament algun vertebrat per a picar i xuclar la sang, ja que depenen d’aquest recurs energètic extra per a poder fer la posta d’ous.
Les espècies de culícids més cosmopolites es localitzen en punts d’aigua de petites dimensions i d’origen antròpic, com ara fonts, bidons, pots i recipients diversos abandonats, tots ells focus de cria amb un cert grau de contaminació per matèria orgànica. En aquests peculiars hàbitats es troben espècies tan comunes com Culex pipiens i d’altres tan recents com el mosquit tigre, Aedes albopictus, present a la península Ibèrica des del 2004. Cx. pipiens també es desenvolupa en tota mena de masses d’aigua amb forta càrrega de matèria orgànica, com ara canals de reg més o menys contaminats. A banda d’aquestes dues, les altres espècies que més molèsties causen i que són objecte de control en zones naturals i rurals són Ae. vexans, Ochlerotatus caspius, Oc. detritus, Cx. modestus i Anopheles atroparvus. Mentre que les tres primeres es troben en zones naturals i rurals inundables, com maresmes i prats de dall, les dues darreres són més pròpies d’espais tan peculiars com els arrossars. Alguns d’aquests culícids tenen un comportament picador molt agressiu pel que fa a l’espècie humana; la majoria pertanyen als gèneres Aedes i Ochlerotatus. Altres espècies, però, piquen preferentment altres animals, especialment ocells, com és el cas de Cx. pipiens, malgrat que també pot picar els humans.
El control integral de mosquits utilitza tots els mitjans a l’abast per a aconseguir la màxima eficàcia amb el mínim impacte en la salut dels humans i en el medi. Aquest control s’exerceix en qualsevol fase del cicle vital dels mosquits per tal de reduir-ne al màxim les poblacions. Així, doncs, segons la fase sobre la qual es vol actuar, es poden definir cinc grans tipus de control.
Amb el control físic es busca modificar el medi per tal que les condicions que permeten la cria de larves de mosquits es redueixin al màxim. Principalment es basa en la gestió de l’aigua, com ara la depuració d’aigües residuals, i en mesures de manteniment de nivells estables en xarxes hidrològiques. Ja queda lluny el temps que es considerava la dessecació d’aiguamolls i maresmes com el sistema de control idoni i definitiu.
El control químic es basa en l’aplicació de plaguicides, tant contra les larves com contra els adults. Tradicionalment aquest mètode havia estat el més usat, però actualment és el més controvertit, perquè s’utilitzen substàncies potencialment tòxiques per a altres espècies i per als humans. S’aplica per al control de poblacions adultes quan no hi ha cap altra manera de fer-ho o quan han fracassat els mitjans habituals de control larvari. La majoria dels insecticides emprats pertanyen al grup dels piretroides, i els mitjans d’aplicació solen ser aerosols de mida de gota petita o molt petita.
Tractament biològic de les larves. Les aplicacions terrestres permeten tractar zones de cria larvària amb precisió.
Eva Herreros.
El control biològic és el que s’utilitza actualment de forma majoritària. Des que a la dècada de 1970 es van descobrir a Israel les propietats tòxiques de l’organisme Bacillus thuringiensis israelensis (Bti) per a larves de mosquits, aquest és el mètode més emprat en el control larvari, seguit per la utilització de B. sphaericus, un altre bacteri específic per a mosquits. En el mercat existeixen diverses formulacions de Bti que es poden aplicar amb els mitjans clàssics de dispersió, com són els esprais o les aplicacions en forma de grànul.
A tota la península Ibèrica, com també a tot Europa, hi ha establert un peix de l’Amèrica del Nord, Gambusia holbrookii, introduït al començament del segle passat per tal de controlar el paludisme. Malgrat els danys ocasionats per aquest peix exòtic en els diferents ecosistemes locals, la seva presència, així com la de qualsevol altre peix, és indicadora de l’absència de larves de mosquits. Altres organismes, com fongs o altres bacteris, són ara per ara molt poc emprats, ja que la majoria no ha superat la fase de proves.
Un altre tipus de control per a combatre els mosquits és el que deriva de la informació que l’Administració dona als ciutadans perquè siguin capaços de prendre les mesures més adients per a evitar que en les seves propietats hi hagi cria de mosquits. D’aquesta manera, el públic es pot convertir en protagonista del control de mosquits de la seva comunitat. La realització de campanyes de comunicació porta a porta i a les escoles constitueixen bons exemples de promoció d’aquest tipus de control. Cal tenir present, però, que l’eficàcia d’aquestes campanyes és difícil d’avaluar i que el missatge enviat té moltes dificultats per a arribar al seu destí.
Finalment, hi ha un darrer tipus de control que pràcticament no s’ha utilitzat mai i que encara s’està investigant: es tracta del control genètic, basat en la cria i l’alliberament continuat de mascles estèrils per tal que la població disminueixi fins a desaparèixer o bé en la cria de mosquits modificats genèticament.
Cal no oblidar que, ara per ara, l’objectiu principal de les accions de control de mosquits és reduir les molèsties ocasionades per aquests insectes, però l’emergència i la reemergència de malalties de transmissió vectorial causades pels mosquits pot fer que en un futur immediat aquest control prengui una nova dimensió i esdevingui el protagonista en la lluita contra determinades malalties.