El barrinador del gerani

El barrinador del gerani (Cacyreus marshalli), originari de l’Àfrica sud-oriental, és una papallona de vol diürn, de la família dels licènids. Fou introduïda a l’illa de Mallorca, possiblement el 1985 o el 1986, tot i que no s’informà de la seva presència fins al novembre del 1989. L’any 1992 ja havia envaït Menorca i Eivissa, i el 1993 se’n van començar a trobar focus a la península Ibèrica (ciutats de València, Logronyo, Saragossa). El 1994 continuà la seva expansió per diverses ciutats de la meitat oriental peninsular. A l’agost del 1995 es detectaren els primers focus a Barcelona (Sant Gervasi, les Corts, el Clot i Sarrià) i a ciutats properes (l’Hospitalet, Valldoreix, Sant Joan Despí), tot i que ja se n’havien trobat exemplars aïllats al Prat de Llobregat des del desembre del 1993. El 1996 ja era present a les quatre províncies catalanes, i d’una manera notable a la ciutat de Barcelona i rodalia. Actualment es troba a tota la península Ibèrica i a la franja meridional europea.

La papallona és de color marró, amb una amplada alar que oscil·la entre 18 i 27 mm. Els ous són de forma circular i aplanada, de 0,6 mm de diàmetre i 0,3 mm d’alçada, blancs i amb una bonica ornamentació; es troben majoritàriament sobre sèpals de capolls florals sense obrir i sobre bràctees de les inflorescències joves del gerani i, menys freqüentment, sobre fulles. Les erugues presenten quatre estadis larvals: són peludes i blanquinoses en el primer estadi, amb una lleugera tonalitat verdosa i tres franges longitudinals rosades, que es van fent més visibles a mesura que van mudant. Les crisàlides, també peludes, són de color verd, clar o fosc, que es transforma en marró un o dos dies abans de l’eclosió de la papallona.

A l’Àfrica l’espècie s’alimenta exclusivament de plantes geraniàcies dels gèneres Pelargonium i Geranium, a les quals està perfectament adaptada. A la península Ibèrica afecta totes les varietats cultivades de gerani (totes híbrides del gènere Pelargonium). Les varietats P. zonale i P. peltatum (el gerani de mata corrent i l’enfiladís) són les més afectades. Les varietats P. grandiflora i P. capitatum (el gerani de flor gran i el d’olor), possiblement perquè tenen la tija força més endurida, no semblen atreure tant les femelles de la papallona per a la posta; tot i això s’han detectat plantes infestades a la natura. En condicions de laboratori les erugues poden alimentar-se satisfactòriament (i completar la metamorfosi) d’algunes espècies ibèriques de geranis silvestres (gènere Geranium), però rebutgen completament les del gènere Erodium.

Pel que fa a la biologia, l’eruga nounada s’introdueix immediatament dins el capoll de la flor del gerani, tot foradant el sèpal; i allà s’alimenta dels teixits i el va buidant. Si l’ou fou dipositat sobre una fulla (cosa no gaire freqüent), l’eruga inicia una galeria per sota de l’epidermis d’una de les dues cares i s’alimenta del parènquima foliar. En iniciar-se el segon estadi larval, l’eruga pot romandre encara dins el capoll floral, si aquest no ha estat ja buidat, o migrar a un altre capoll o a l’interior del pedicel de la flor o del peduncle de la inflorescència. Igualment, les erugues que es troben a les galeries de les fulles, en assolir el segon estadi, hi poden romandre, mentre la seva mida ho permeti, o migrar als mateixos llocs que les altres erugues. Així, doncs, el primer i el segon estadi no afecten típicament les tiges, i a més són endòfits obligats, és a dir, que les erugues evolucionen a l’interior de la planta.

El tercer i el quart estadi són endòfits facultatius: si els capolls florals són abundants se’ls mengen des de fora (la seva mida ja els impedeix habitar a l’interior); si no abunden, aleshores les erugues s’introdueixen en les tiges del gerani per les parts més tendres, els brots terminals, retornant a l’hàbit endòfit. En aquest cas, l’eruga va barrinant la tija en sentit descendent, buidant-la i omplint d’excrements la galeria. Aquesta fase és la més nociva per al gerani i, depenent del grau d’infestació i del tram recorregut per l’eruga en el seu camí descendent per la tija, pot arribar a matar-lo. En tot cas, encara que no mori, el gerani pateix per tot el dany causat, gairebé no floreix i presenta un aspecte malaltís. I si la infestació és gran, fins al punt que ja no queden capolls florals per a consumir i les tiges estan ocupades per altres erugues, aleshores l’eruga també es menja les fulles. A més, les galeries plenes d’excrements i amb forats d’entrada són colonitzades per fongs, que acceleren el deteriorament de la planta.

L’eruga, una vegada completat el seu desenvolupament, fa la crisàlide a l’exterior del gerani en la majoria dels casos. La transformació en papallona té lloc en funció de la temperatura. Així, els valors mitjans són de 17 dies a 20°C i de 8 dies a 30°C. Igualment, pel que fa al cicle complet, és a dir, des de la posta de l’ou fins a l’aparició de l’adult, la durada mitjana és de 62 dies a 20°C i 33 dies a 30°C. Això es tradueix, en les nostres condicions climàtiques, en cinc o sis generacions de la plaga a l’any: la primera generació apareix a mitjan març i l’última a final d’octubre, amb papallones que volen fins a mitjan novembre.

L’espècie passa el període més fred de l’any (de novembre a març) en forma d’eruga, dins o fora de les tiges del gerani, sense cap diapausa hivernal determinada pel fotoperíode, com passa amb la majoria de les espècies autòctones de papallones. La baixa temperatura alenteix el ritme de les erugues, simplement. Si són traslladades a un indret càlid, com ara l’interior d’un habitatge, aleshores completen la metamorfosi a papallona en ple hivern.

Pel que fa als enemics naturals, a Europa tan sols es coneix una minúscula vespa (Trichogramma evanescens) que parasita els ous de la papallona a la natura. De tota manera, la incidència d’aquesta papallona sobre els geranis ha disminuït molt els darrers quinze anys i hom suposa que està sent controlada per parasitoides i depredadors autòctons.

Si aquest barrinador esdevé plaga en algun jardí, la lluita mecànica, factible en petites superfícies, consisteix a talar i cremar (o congelar, i després llençar) les inflorescències i tiges afectades. Pel que fa a la lluita química, cal tenir en compte el caràcter preferentment barrinador de l’eruga, la qual cosa fa que sigui necessari combatre-la en els moments en què les erugues es troben fora de la planta o bé usant insecticides sistèmics. Aquests mètodes, utilitzats amb cura i periòdicament, poden mantenir la plaga sota control.