L’elaboració d’orina per part del ronyó depèn, en primer lloc, del fet que aquest òrgan rebi una aportació de sang suficient, ja que la sang que circula pels ronyons és precisament la que se sotmet al procés de filtració i de regulació.
El flux sanguini renal, és a dir, la quantitat de sang que arriba al ronyó en una determinada unitat de temps, és molt elevat, ja que en condicions normals representa del 20% al 25% del total de la sang impulsada pel cor. Com a mitjana, això representa que pels ronyons d’una persona adulta circulen uns 1.200 ml de sang cada minut. Tota la sang que arriba al ronyó no es distribueix homogèniament en aquest òrgan, sinó que en la major part, aproximadament un 75%, circula per l’escorça, on es troben la majoria dels glomèruls, i només el 25% ho fa per la medul·la renal. Les zones més internes del ronyó són les menys irrigades; així, les papil·les renals reben només l’1% del flux sanguini renal.
En condicions normals, el flux sanguini renal es manté gairebé constant, independentment de les variacions que es puguin produir en la circulació sanguínia general. Això és fonamental perquè el ronyó pugui acomplir adequadament les funcions que li corresponen, i per aquesta raó s’han dut a terme nombroses investigacions destinades a establir els mecanismes amb què es manté un flux sanguini renal adequat. Així, s’ha comprovat experimentalment que el sistema neurovegetatiu —que intervé en la majoria dels processos orgànics inconscients i automàtics— influeix molt poc sobre la regulació del flux sanguini renal, malgrat el fet que els vasos sanguinis renals són innervats per fibres d’aquesta part del sistema nerviós. En canvi, les investigacions efectuades indiquen que possiblement el flux sanguini renal és controlat per un sistema d’autoregulació, un sistema de regulació intern del mateix ronyó que té diverses connexions entre les diferents parts de l’aparell urinari. Així, per exemple, s’ha comprovat que per bé que la pressió de la sang que aflueix al ronyó oscil·la entre valors tan distants com 60 i 180 mm Hg, el flux sanguini renal es manté gairebé constant, ja que el mateix ronyó detecta les variacions i de manera reflexa els vasos renals s’adapten a cada circumstància. Solament en casos extrems, quan es presenten alteracions molt importants de la circulació sanguínia general, el flux sanguini renal s’altera; així, s’ha pogut comprovar que les davallades extremes de la tensió arterial ocasionen una reducció del flux sanguini renal. En canvi, en el cas que es presenti una obstrucció de les vies urinàries, de manera reflexa es produeix un augment del flux sanguini renal, en un intent d’elevar la filtració de sang.
Per tal que el procés d’elaboració d’orina es pugui dur a terme, no solament cal que arribi prou sang al ronyó, sinó també que la pressió amb què circula per l’interior de l’òrgan es modifiqui d’una zona a una altra per tal de possibilitar les diverses fases del procés. Així, la pressió que efectua la sang sobre les parets dels vasos sanguinis és d’uns 100 mm Hg en les artèries arciformes, els vasos que originen les artèries interlobel·lars i, en definitiva, en totes les arterioles aferents que arriben als glomèruls renals.
Tanmateix, però, aquesta pressió es modifica a mesura que els vasos sanguinis es van ramificant i llur diàmetre disminueix ja que, per exemple, en reduir-se el diàmetre d’un vas s’eleva la resistència a la circulació de la sang. Així, doncs, als capil·lars sanguinis que irriguen el nefró es creen una zona de pressions altes i una zona de pressions baixes. La zona de pressions altes es troba en la xarxa de capil·lars del glomèrul renal, és a dir, el sector comprès entre l’arteriola aferent —la que arriba al glomèrul— i l’arteriola eferent —la que surt del glomèrul—; en aquesta zona, la sang circula a una pressió d’uns 70 mm Hg. Aquesta pressió elevada, molt superior a la que hi ha a l’interior de l’espai urinari del corpuscle renal, impulsa la sang a la filtració a través de les parets dels capil·lars; així, una part del seu contingut entra a la càpsula de Bowman i el túbul renal i constitueix l’orina primitiva.
L’arteriola eferent, per la seva banda, ofereix una gran resistència al pas de la sang, de manera que la pressió davalla notablement en els capil·lars que en sorgeixen. Per tant, la xarxa de capil·lars que envolta el túbul renal, formada per ramificacions de l’artèria eferent, constitueix una zona de pressions baixes, on la sang circula a una pressió mitjana d’uns 13 mm Hg. Aquesta pressió baixa, inferior a la que hi ha a l’interior del túbul renal, afavorirà la reabsorció d’unes substàncies determinades, que passen del túbul als capil·lars.