Durant el primer semestre de vida, l’infant no és capaç de desplaçar-se voluntàriament des del lloc on se l’ha deixat. Als 6 mesos, alguns nens ja aconsegueixen de desplaçar-se una mica, arrossegant el cos amb l’ajut dels braços; encara es tracta, però, de moviments molt desordenats i poc efectius.
L’infant no té, realment, cap motivació per a desplaçar-se fins als 7 mesos d’edat, quan ja és capaç de reconèixer els objectes que l’envolten, i d’agafar-los. A partir d’aquesta edat, ja tendeix a desplaçar-se amb una intencionalitat, per bé que sovint els primers intents que realitza tenen com a resultat que es desplaci, precisament, cap al cantó contrari d’on volia anar.
Cal afavorir la lenta maduració de la capacitat de desplaçar-se, d’acord amb el nivell de desenvolupament psicomotor en general. Encara que l’infant ja sigui capaç de sostenir-se dempeus, és inútil —fins i tot contraproduent— pretendre que camini, si ell no ho intenta espontàniament. Cal tenir present que no s’ha de posar l’infant dret perquè comenci a caminar, ja que ell mateix s’alçarà quan se senti segur.
Als 10 mesos d’edat molts nens gategen, és a dir, que es desplacen sobre les mans i els genolls. Tanmateix, n’hi ha que mai no gategen, sinó que caminen directament.
L’edat en què l’infant comença de caminar és molt variable. La majoria dels infants caminen amb l’ajut d’un adult, o repenjant-se en els mobles, abans de l’any. No obstant això, només la quarta part aconsegueix de caminar sols, sense ajut, als 11 mesos. En complir l’any, la meitat dels nens ja caminen sols, i la majoria ho aconsegueix abans dels 15 mesos d’edat. Només si l’infant no camina encara als 18 mesos pot ésser convenient de fer-li algun examen especial, per comprovar si hi ha algun trastorn que n’endarrereixi l’inici dels primers passos.