Després del naixement, hi roman una resta del cordó umbilical, que s’anirà assecant fins que cau. Això sol succeir generalment cap al cinquè dia, però no és gens anormal que arribi fins al desè. Entretant, és una de les parts del cos del nadó que convé tractar amb més cura. Com que es tracta d’un teixit desvitalitzat, els gèrmens s’hi poden desenvolupar amb facilitat, i a través del llombrígol pot transmetre’s la infecció a la resta de l’organisme.
Una mesura adequada per a evitar que s’infecti és netejar el cordó umbilical amb alcohol dues o tres vegades al dia. Després de netejar-lo, convé aplicar-hi unes gotes d’antisèptic, preferiblement que no sigui d’un color molt intens que pugui emmascarar una eventual infecció. Seguidament, s’embolica el cordó amb una gasa estèril i es fixa amb una faixa, que es col·loca a l’entorn del cos de l’infant. L’única funció de la faixa és mantenir la gasa subjecta; per tant, el seu ús només és útil mentre no es produeixi la caiguda del cordó umbilical. Altrament, no serveix per a comprimir el cordó, i més tenint en compte que si es comprimeix en excés l’infant estarà incòmode i, a més, se li poden dificultar els moviments respiratoris.
Fa un temps, hi havia la tendència d’enfaixar fortament els nadons, amb la intenció de prevenir l’hèrnia umbilical, un trastorn consistent en una protuberància del llombrígol. És relativament freqüent, sobretot en els nens prematurs, però en general es guareix espontàniament entre el cinquè i el sisè mes, bé que en alguns casos persisteix fins als 4 o 5 anys d’edat. No ha estat demostrat que es pugui prevenir amb l’enfaixament, com tampoc col·locant una tira d’esparadrap sobre el llombrígol, la qual cosa, en canvi, pot provocar una irritació. Actualment, hom prefereix deixar que l’hèrnia segueixi la seva evolució natural, sense aplicar-hi cap mena de tractament, però controlant-la durant els primers anys de vida.