No hi ha unitat de criteris sobre la conveniència d’emprar el xumet.
Algunes tendències psicològiques mantenen que el xumet és útil, necessari fins i tot, perquè tranquil·litza l’infant; això és una cosa que poden certificar tots els pares que l’han emprat amb els seus fills. No obstant això, té l’inconvenient que si no s’adopten determinades precaucions pot causar certs trastorns.
És possible, doncs, que el xumet actuï com a vehicle transmissor de gèrmens infecciosos, si cau a terra o l’infant el refrega pels mobles. Per a evitar-ho, cal tenir diversos xumets, per a poder-los canviar i rentar sovint, i si cal esterilitzar-los, com es fa amb les tetines dels biberons.
Un altre problema que s’ha atribuït al xumet és la possibilitat que provoqui deformacions al paladar o en la posició de les dents. Per a evitar aquesta possibilitat, convé de retirar-li l’ús del xumet com més aviat millor, i sempre abans de l’any d’edat. En qualsevol cas, en el xumet no s’ha de posar sucre ni cap altre líquid dolç, perquè això afavoreix la formació de càries dental, fins i tot si encara no li han sortit les dents.
També s’han d’adoptar algunes precaucions perquè el xumet no causi accidents. Només es poden utilitzar xumets d’una sola peça, perquè si en té més i l’infant el desmuntés, podria empassar-se’n una i ennuegar-se. El xumet tampoc no s’ha de penjar del coll de l’infant mitjançant una cinta o una cadeneta, perquè podria prendre mal.
Sí que hi ha unanimitat a considerar com a preferible que l’infant xucli un xumet que no pas que es xucli el dit, que és el més espontani en molts nens. És més fàcil que l’infant s’acostumi a deixar de xuclar un xumet a l’edat adequada —els 10 o 12 mesos—, que no pas a deixar de xuclar-se el dit. Tot i que l’infant estarà molest quan se li prengui el xumet, s’hi acostumarà en pocs dies. Per contra, si es triga massa a retirar-l’hi, l’infant tendeix a substituir-lo pel dit.