És anomenada degeneració macular una alteració degenerativa del teixit de la retina corresponent a la màcula lútia, la zona de major visió responsable de la discriminació cromàtica, que comporta lentament una pèrdua de l’agudesa visual. Hi ha dos tipus de degeneració macular, la congènita i la senil.
La degeneració macular congènita és una alteració d’origen hereditari. La destrucció de la màcula es pot presentar en qualsevol època de la vida, segons la forma de la malaltia, que pot obeir a diverses alteracions genètiques. En general, l’afecció es desenvolupa en la infància o la joventut, i coincideix amb la dentició o amb l’inici de la pubertat. Globalment, es tracta d’un trastorn molt poc freqüent.
La degeneració macular senil, la forma més habitual, és molt freqüent. Se sol presentar a partir de quaranta-cinc anys, i es calcula que un 20% de la població de seixanta anys n’és afectada, mentre que, entre els més grans de vuitanta anys, el percentatge és del 60%. De totes maneres, en la majoria dels casos hom experimenta una alteració no gaire accentuada i no arriben a ésser diagnosticats. L’origen d’aquesta alteració no ha estat ben determinat, per bé que se sap que és multifactorial. Així, pot ésser deguda a trastorns vasculars que impedeixin una aportació sanguínia adequada de la retina macular provinent de la coroide, com l’aterosclerosi, l’atròfia de l’epiteli pigmentari retinal, o la involució senil de les cèl·lules sensorials. Un factor causal involucrat és l’excés d’il·luminació, natural o artificial, durant períodes prolongats. Així, en poden afavorir el desenvolupament les activitats que requereixin una il·luminació molt intensa o bé el fet de romandre molt de temps en llocs molt assolellats.
Les primeres manifestacions de la degeneració macular solen consistir en metamorfòpsia o visió dis-torsionada, especialment de les imatges lineals, i pèrdua del sentit cromàtic. Gradualment, s’instaura una disminució de l’agudesa visual, amb pèrdua progressiva de la visió central. En la majoria dels casos, la pèrdua visual no és completa, però sovint progressa fins a establir-se una pèrdua definitiva de la visió central, amb conservació de la visió perifèrica. En general, en són afectats els dos ulls, amb un interval variable entre l’un i l’altre. Com que la visió perifèrica no se sol alterar, gairebé mai no comporta una ceguesa completa.
No hi ha una terapèutica específica per a aquesta afecció. Quan és deguda a alteracions vasculars com l’arteriosclerosi, l’evolució pot ésser controlada en certa mesura amb el tractament propi de la malaltia vascular.